La revolta del teu somriure

Amb el teu somriure, el món se m'obre.
I és com un esclat de tendra llum,
infància neta.
Amb el teu somriure, creix l'albada,
jugant amb els colors del bosc que brillen.

Amb el teu somriure neix la vida,
i adquireix el sentit i l'esperança.
Tot es fa un etern que no s'acaba,
tot ja té un "perquè", una tonada.

I és que hi ha somriures que menteixen,
que amaguen sentors orfes de gràcia,
hipòcrites faccions que encaramel·len,
ingènues sensacions esclavitzades.
Hi ha somriures que només són façana.

Però és que el teu somriure és viu,
com ta mirada.
Perquè em mira amb ulls d'infant que estén els braços,
que lliura un cor senzill, obert, amable,
tímid i poregós, humil i ample.

No és un somrís d'amant que es caragola
en els estrets racons de les entranyes.
No em sedueix amb encanteris fàcils.
No em força a res, no em lliga a cap miratge.

No és un somrís eròtic, ple d'interessos,
d'ambicions ocultes, seductores.
És un somrís d'amic, de mans esteses,
de criatura alegre que m'abraça.

És un somrís que acull sense exigències,
ni condicions, ni preus, ni emmetzinades
lletres de contractes i judicis.
És un somrís de nen, de nena, que omple
el cor de qui està sol en una idea,
d'un món molt diferent, potser caldria
revoltar-nos per fer-lo cada dia.

.

Poema publicat a relatsencatala.cat el 20 de febrer de 2005

Potser cal fer alguna cosa

Escoltarem els drames cada matí mentre esmorzem; i no farem res tot i que en algun racó del nostre ésser algun tros de nosaltres ens diu que no podem continuar el nostre dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que ens permet esmorzar escoltant les notícies.

Escoltarem els drames fins al dia en què el drama el tindrem en nosaltres i contemplarem la gent que esmorza mirant les notícies i que no fan res tot i que en algun racó del seu ésser, algun tros d’ells mateixos, segurament el més genuí, els dirà que no poden continuar el seu dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que els permetrà esmorzar escoltant les notícies; però no faran res. 

Per això sentirem aquesta impotència estranya que escolten els protagonistes dels drames, i que ens deixa immòbils i confosos: la seva por, la seva sensació de derrota, la seva tristor pel sofriment dels seus i per l’enfonsament de totes les esperances que tenien posades en els seus fills i les seves vides.

A més dels drames, ara al matí mentre esmorzem, veiem el Belcebú ros tenyit, que construeix eficientment aquests drames. I si no vigilem, aplaudirem el gest que fa en donar la copa de món de futbol al nostre equip. Si fóssim allà, potser fins i tot li donaríem la mà; ens faria por que no ens deixés entrar al seu país si no ho féssim; o encara pitjor, que no ens hi deixés sortir.

.

No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?

"No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?" "Per què ets tan bona persona? Que t'estan enredant!" "Aquesta gent enganyen" "Has vist com m'ha mirat? De dalt a baix! No em pot veure!" "És evident que prescindeixen de tu" "Jo de seguida veig l'interior de les persones! Te l'estan jugant".

Expressions habituals de molta gent fonamentades en la creença del mal aliè. 

No me les he cregut mai, i l'he encertada sempre. I de vegades, quan no m'han advertit, ha estat llavors que m'han clavat un ganivet per l'esquena; però fins i tot en aquestes situacions, estic convençut que no ho van planificar, que va ser un error impulsiu. De fet, els ganivets traïdors m'han atacat poquíssimes vegades al llarg de la meva vida.

La interioritat d'una persona és molt semblant a la de tothom encara que pugui tenir diferències. La gent, sovint, té por. I és la por la que pot fer-los prendre decisions precipitades. Una por insuperable a ser deixats de banda, a ser superats, a ser escombrats... La por ens pot fer dolents. Però l'antídot contra la por és l'amor. Si en comptes de defensar-nos, fugim cap endavant, ens avancem i oferim afecte i confiança, comencem a desarmar l'enemic. No sempre funciona, però funciona més vegades que l'enrocament i la defensa amb urpes. La gent té fam de confiar, necessiten ser estimats, desitgen construir l'esperança. Els qui sempre pensen malament s'equivoquen la major part de les vegades; els qui sempre ofereixen la presumpció d'innocència, només s'equivoquen algunes vegades; els qui abracen l'enemic abans de patir la seva presumpta i imaginària agressió, s'equivoquen molt poques vegades.

La terra dels roures pènols

L'Irike camina imprudent nord enllà, cap a les boques de l'infern; una immensa fumarada li fa de guia. Desobeeix els senyors; ja té quinze anys, una cabellera d'adult, negra com l'atzabeja, i la típica musculatura de guerrer aussetà. Se sent prou autosuficient per a establir-se al país dels roures pènols, a les terres on van fugir els peluts blancs de l'època dels seus avis, quan els foragitaren de la vall.

-Maleïts peluts! -exclama, repetint el que ha sentit des de petit.

Els anys del fred s'han acabat, i els peluts emmalalteixen, minven, marxen... o bé són expulsats a cops de fuet, o exterminats per les tribus que arriben del sud. És el que toca, el poder ha de ser pels homes, no pas pels peluts; per això els faran fora d'allà on calgui, tantes vegades com sigui necessari.

A la nit, un esclat ho fa tremolar tot; la foscor s'encén. Damunt l'ombra del volcà, hi observa una pluja de guspires roents escampant-se arreu. Percep un bram i descobreix una femella de pelut que xiscla i que corre; porta una criatura als braços.

-Muntanya enfadada... -esgaripa la bèstia.

S'admira que un animal com aquell pugui parlar en la seva llengua. Li impressiona la forma del cap, ovalada com un meló, amb la pell tan pàl·lida a la llum de la lluna i de les flamarades.
S'adona que el nen que porta és mort.
La mare abraça el petit, desconsolada, i mira l'Irike amb expressió d'horror. El noi fa que no amb el cap. L'esblanqueïda figura cau de genolls, i ofega un bram contra el sòl.
El Croscat torna a escopir foc, comburent, vermell, candent...
Els crits de la femella s'esmorteeixen amb els brums de la muntanya.
De sobte, una bola de lava impacte contra ella, i la converteix en una flama viva.
L'Irike, amb gust de sofre al paladar, contempla aquest poder, que no el tenen els homes, ni els peluts... que només té el Croscat... només la Terra.

.

Publicat a relatsencatala el 18 de desembre de 2006

La profunda animalitat d'algunes normes morals

Som en un bar. 

A la taula del costat, una família britànica; mare, pare i dos fills; concretament dos nens. 

Un d’ells, el més petit, d’uns deu o onze anys, amb trets de gènere femení: la mirada, el somriure, la manera de parlar, els matisos de la indumentària, un punt de maquillatge, alguna joia. Però pel contingut de la conversa i la biologia, té un cos masculí; de nen encara per desenvolupar, però masculí.

Val a dir que per la seva conversa, per la manera com tracta els pares i el germà, pel seu somriure, per la seva afabilitat… és un bon nen; és una bona persona. Bo i no conèixer-lo; tinc la sensació que és un ésser amable, positiu, alegre, natural…

Voldria parar-me sobretot en l’adjectiu natural. Un nen, normalment, és com és; és natural; és com li surt ser. Em costa comprendre els integristes religiosos que redueixen la diversitat sexual i de gènere a “dos”. La natura no ho fa, i no s’equivoca. 

Les persones que s’identifiquen amb un gènere diferent del de la seva genitalitat han brollat, com tothom, de la natura. És la natura la qui desenvolupa totes les formes, matisos, tendències, estils, gustos, orientacions… Considerar aquestes persones fora de l’espectre natural és inhumà; igual com és inhumà perseguir, condemnar, esborrar, les traces d’aquelles maneres de ser que se surten fora de les normes tradicionals, moltes d’elles d’origen ancestral. 

I és propi de les bèsties reprimir o fustigar les identitats que no harmonitzen amb la tradició; la prova la tenim en totes les bèsties que agredeixen l’individu diferent: els canaris que esclafen l’invasor del territori; els simis que maten els albins; els ximpanzés que ataquen els membres del grup que perden estatus, que es comporten de manera diferent, o que estan ferits i malalts; els rats penats que aïllen del grup els individus que es neguen a compartir la sang regurgitada; les gavines que espicossen a una altra gavina que té un plomatge diferent del del grup. 

Tota aquesta violència és una violència inhumana, bestial, d’origen instintiu, i que té la mateixa causa que el rebuig intolerable d'alguns éssers humans vers els gèneres minoritaris, vers les maneres de ser diferents, però naturals, perquè brollen de la mateixa natura. 

Els humans, si volem ser humans, no podem comportar-nos com les bèsties, i maltractar a qui percebem diferent. I totes les normes civils o religioses que al llarg de la història han esclafat les persones amb gèneres diversos no són res més que disfresses que pretenen semblar civilitzades i que intenten abillar la cua del llop, l’instint animal que és la veritable causa de la violència.

Quin mal ens fan els diferents? En què ens perjudica que algú es vulgui vestir d’una manera o d’una altra, que decideixi mostrar el seu amor per una persona o per una altra? En res. 

Encara que la ment, jactanciosa, busqui excuses pseudoracionals perquè no es noti l’instint de bèstia, els comportaments, estils, estètiques, afectes, formes... diferents a la pròpia no ens fan cap mal, ans al contrari, ens enriqueixen i ens ensenyen altres maneres de ser i de fer.

.

Els cartons

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me'n vaig a escola. Són les vuit, i l'aire és gèlid.

En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartó saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m'escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n'allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d'en Maties que m'escalfa. A l'últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s'enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m'expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l'aula a l'hora del pati, calculant la hipotenusa d'un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d'altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M'adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure'm brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l'escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d'entre les pelleringues dels meus cartons.
Com m'ha enganyat! I jo convençut que el cartó era viu!
Ple de fúria, m'adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s'embrutava dins del fang!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 24 de novembre de 2006

Això no ho aturen les armes

Cinquanta-tres ofegats. Més de cinquanta mil persones arriscant-ho tot per passar una frontera que els deixa en una situació incerta i desconeguda per a ells. Saben que ni cinquanta vigilants armats disparant no els podrien aturar; no els podran aturar, perquè els que hi ha darrere són molts més, i perquè els vigilants no dispararan. Les persones no deixen fàcilment de ser persones. Els qui manen s'hauran d'inventar genocidis (ja ho han fet) per mantenir els seus privilegis d'estat afortunat i benestant; els estats poderosos s'amenacen veladament els uns als altres per tal que a cap d'ells no se li acudeixi ser humà, ser digne, obeir el dret internacional, continuar creient en la carta de les nacions unides. 

Cal resistir. Si algun estat ens fan fora de l'espai Schengen per no acceptar les devolucions en calent, que ho faci. El que no podem és perdre una realitat molt més important que el lliure comerç. I els països que ens han fet fora només són dos. La gent en el fons sap on està el bé; això que tanta por els fa i que per menystenir anomenen "bonisme". Però el bé no és "bonisme", el bé és la nostra identitat; o ens abracem als drets de les persones per damunt de qualsevol diferència política, o no som res, i res no val la pena. Per això cal resistir.

El Marroc és un país immens, ple de possibilitats, amb persones capaces de construir riquesa. Cal anar en la direcció d'ampliar la comunitat de països que defensen una manera d'entendre la vida que prioritzi el benestar per tots. Cal que les desenes de milers de persones que necessiten fugir dels seus futurs enclaustrants tinguin motius, raons, il·lusions per voler quedar-se a la terra que més estimen. Calen inversions arriscades, diàleg i negoci, pacte de límits pel que fa a no saltar-se la democràcia ni els drets humans ni les possibilitats d'estudiar i formar-se, cal perdre la por d'obrir-se cap al sud, perquè si no ho fem, el sud vindrà i ningú podrà aturar-lo, i sobretot, perquè si no ho fem serà una injustícia inadmissible per milions de persones que tenen dret a la vida i al futur.