Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.
La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què. Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu. Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.
***
COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT
El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).
El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.
Aquest
aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada
de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius
(“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix
esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només
existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a
amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament
i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que
impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i
afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza
que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és
impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena
“deformació de la realitat” i “perversió del procés
educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà
desmuntar a l’edat adulta.
El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:
Desig
de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor
bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys,
no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia
d’una infantesa “normal” que no va existir.
Psicològicament,
el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena
compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o
impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què
es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una
manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó
una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al
sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats
primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte
i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En
aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els
missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat
d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena
de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El
desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb
naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.
El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.
La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.
El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.
En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.
El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.
