Marroc (VIII). L'arbre d'on surt l'argan i les platges del sud.

A les 13:00, el Mohammed ens recull al mateix lloc on ens va deixar quan vam arribar de l’aeroport. Just a l’entrada de la Medina, al costat d’una platja atlàntica amb la marea molt baixa i atapeïda de gent vestida. I dic gent vestida, perquè realment és així. Aquí, la gent es vesteix per a ficar-se a l’aigua, per a prendre el sol, per a jeure a la sorra. Passejo la vista per tota l’extensió immensa de la sorra i només veig una dona en biquini, i és una turista europea. Els homes van amb bermudes i samarreta, i entren dins del mar així. Les dones duen una mena de vestits foscos per banyar-se; algunes ho fan fins i tot amb nicab. Una nena d’uns dotze anys es treu la roba i a sota hi porta un banyador gros, d’aquells de piscina; tot seguit es posa unes bermudes damunt del banyador i córrer fins a l’aigua on l’espera el seu germà, també vestit. Per una persona naturista que habitualment no porta ni una peça de roba per prendre el sol i nadar, aquesta situació resulta tan extravagant com els resultaria, a tota aquesta gent vestida, visitar una platja nudista. És bo conèixer maneres diferents de viure la relació amb el propi cos i amb els dels altres; la qual cosa no vol dir que trobi natural la seva manera de fer, però és probable que aquesta gent no trobés natural la meva manera de fer. És important, sempre que es pugui, observar i no jutjar; jo de vegades no puc evitar de jutjar, i no renuncio de cap manera a reflexionar i pensar.

Saludem al Mohamed; ja ens sona el seu rostre; és un home d’una cinquantena d’anys, afable, callat, respectuós. Pugem al cotxe i li expliquem la ruta que voldríem fer; assenteix amb el cap. Primera destinació: Cap Sim. El paisatge proper al mar se’ns mostra extremament erm, com un desert de pedres amb uns quants matolls repartits. De camí cap a Cap Sim passem per Diabat i veiem un munt de negocis de lloguer de quads, camells, taules de surf, cursets amb monitor, windsurfs, kitesurf… El Mohamed ens assenyala un bar decorat amb grafitis en el seu exterior. Ens explica que aquest és el bar de Jimmy Hendrix, perquè el cantant va passar algunes temporades en aquesta zona, als anys seixanta, en una època en què Diabat es va posar de moda entre els Hippies. Em costa lligar la platja plena de gent tapada i els Hippies, però suposo que en aquella època, si més no la zona de Diabat, la platja devia ser molt més solitària i aïllada. Després el Mohamed ens assenyala un hotel de luxe i ens parla d’un camp de golf. L’hi torno a preguntar per assegurar-me que ho he escoltat bé, i em torna a repetir la paraula golf. Concretament, em parla del Sofitel Essaouira Mogador Golf & Spa, i del Golf de Mogador, dissenyat per un tal Gary Player. Per increïble que sembli, hi ha un camp de golf enmig d’aquest paisatge tan sec.

Deixem enrere Diabat i travessem alguns pobles més que semblen créixer enmig de la pols. Pisos de quatre o cinc plantes envoltats d’una terra esgrogueïda i polsosa. A l’atmosfera, hi voleia una mena de sorra finíssima com si nevés. Ens desviem cap a la dreta, en direcció al mar, i el paisatge es cobreix d’una mena d’arbres semblants a les oliveres, però amb les branques més verticals, i amb més fulles. El Mohamed ens diu que són arbres d’argan, i ens explica que aquest arbre només creix a Essaouira i rodalia, no es troba en cap indret més del món, ni tan sols del Marroc. De l’argan, en surt oli, cremes, i tot un seguit de derivats que es fan servir tant per l’alimentació com per cosmètica. Ens proposa de visitar una cooperativa de dones que treballen l’argan i que tenen una part de les instal·lacions preparada per rebre turistes i explicar-los tot el procés. Acceptem gustosos.

Entrem i ens trobem una sala on s’exposen tots els productes de l’argània, que aquí a Essaouira hem sentit anomenar-lo “arbre de l’argan”. L’oli d’argània, com a cosmètic, s’usa per hidratar la pell seca i els cabells malmesos. Té molta vitamina E, i ajuda a prevenir l’envelliment de la pell. És habitual de molts xampús, cremes i sèrums. També hi trobem l’oli d’argània culinari, amb un sabor intens que recorda la nou i l’ametlla torrada. En cru serveix per a les amanides; també s’afegeix al cuscús i a molts plats tradicionals. Conté greixos saludables. Un derivat d’aquest oli, és l’amlú: una crema d’ametlles de gust dolç, moltes i barrejades amb oli d’argan i mel. De vegades, hi posen cacau. Es troba a pastissos i a les pastes que se serveixen amb el te. A l’exposició, també hi trobem tota mena de sabons i de gels derivats de l’argània.

En un lateral de l’exposició, hi ha la recreació d’un taller a on unes persones, assegudes a terra o en tamborets baixos, totes dones, treballen la llavor de l’argània en cadascuna de les seves fases. Al taller, hi ha dos espais buits, i la senyora que ens explica l’exposició ofereix als meus fills la possibilitat d’unir-se al procés de producció; tasca que fan encantats, tot i que el gran ja té vint-i-quatre anys, i la més jove, dinou. De fet, si hi hagués més espai m’hi hauria posat jo mateix. La Merche pregunta que com és que la cooperativa només és de dones, i la guia li respon que, tot i que la cooperativa només té quinze anys, al llarg dels segles, i per tradició, aquesta feina només l’han fet les dones.

Després ens conviden a fer un tast d’alguns dels productes, que realment són deliciosos; i, a l’últim, comprem algun producte per endur-nos a casa, vigilant que tingui la grandària adequada per poder passar la duana.

Continuem el nostre viatge, i arribem a Cap Sim. La informació prèvia que en teníem ens parlava d’un indret espectacular, amb dunes blanques, solitari, desèrtic i poc o gens freqüentat, al qual només es podia arribar amb quad o 4x4. I aquest reclam va resultar encertat, i alhora limitador; perquè el Mohamed, un cop vam som al llogarret amb quatre cases bastant arreglades que representa el mínim nucli d’habitatges que forma Cap Sim, diu que no vol posar en risc el seu cotxe i que no continuarà pel camí que mena a les dunes i a la platja. La bellesa austera i càustica del lloc és innegable, i l’aparent solitud, gairebé absoluta; i potser aquest hauria estat l’única i remota possibilitat de banyar-me sense roba al Marroc per la manca d’afluència de gent, però som a l’hora en què el sol cau amb més força, i una caminada de mitja hora per un camí erm fins al mar és una penitència que no m’atreveixo a proposar a la meva família, sobretot, tenint en compte, que s’acosta l’hora de dinar. Passegem una mica pels camins de terra d’entre les cases. Els edificis són nous, de forma cúbica, amb una arquitectura sostenible, plaques solars, i un disseny que té en compte el factor tèrmic. Al lluny, s’entreveu la desolació de la costa, de difícil abast; aquestes són les millors. El vent pica fort i fa difícil d’aguantar l’equilibri. Malgrat el sequer, en algun punt s’observa algun prat d’herba verda que arriba al mar. No s’hi veuen persones; només rocs, terra i arbusts; cap al nord, dunes; la mar apareix fosca i esvalotada, amb els borrallons blancs de l’escuma esgarrapada pel vent.

A les 14:30, arribem a Sidi Kaouki, i podríem dir que és una mena de campament per surfistes, però ocupat de turisme interior; és a dir, d’estiuejants del Marroc; tampoc no podem dir que la platja estigui massificada. El llogarret està format per algunes cases baixes, moltes són cabanes de fusta o d’obra; bastant espaiades, i el terreny no té vies asfaltades. Dins de l’aigua, si més no avui, s’hi veuen alguns europeus fent surf, windsurf o kitesurf; la majoria de les persones de la platja es relaxen sota del sol a l’embat d’un vent poderós i d’un sol implacable; i com és habitual, molt vestits.

Abans d’explorar la platja, ens disposem a dinar. Entrem al restaurant Molière, fet tot de pedra i fusta. Demano un Tagine de beef amb prunes i em sembla deliciós. Els gatets no triguen a acostar-se per demanar-nos menjar mentre dinem.

A les 15:15, acabem de dinar i baixem fins a la platja. Comencem a caminar cap al sud. La de Sidi Kaouki és una platja de sorra molt fina, amb un pendent molt lleu, que provoca una platja molt ampla, amb molta diferència en la línia de la costa entre la marea baixa i la marea alta. El 80% de les dones i nenes, dins i fora de l’aigua, estan completament tapades, cap inclòs. El 20% restant vesteixen banyador, o banyador i pantalonets; encara que la major part de les que duen banyador són europees. I igual com a Essaouira, els homes van amb bermudes i samarreta. El vent del sud-est bufa huracanat. En diferents punts de la sorra, hi ha molts gossos lliures, sense collar ni corretja, que es deixen acaronar, i que semblen buscar l’afecte dels humans. De seguida que comencem a caminar ens assalten els qui lloguen para-sols i gandules, i després del nostre no insisteixen, i tornen a insistir rebaixant el preu inicial. Després, veiem venir corrent un home com si tingués por que ens escapéssim, i novament ens ofereix els seus para-sols i les seves gandules. Tot seguit un conductor de camells mira de convèncer-nos de fer un passeig, també a molt bon preu; porta els camells agafats amb una corretja, i realment són enormes. També s’acosten els qui ens proposen passeigs amb cavalls, o amb quads. Com podem, els diem a tots que no, que només volem caminar. I ens allunyem, tan al sud com podem, sota un sol de justícia, però el vent intens fa que la calor es pugui suportar, tot i que la sorra és força molesta.

Quan som tan lluny que gairebé no hi queda gent, ens aturem per valorar si fem un bany. Només ens animem la meva filla i jo, perquè el vent és molt intens i la ment, vulguis o no, la tenim en estat d’alerta, com si tot el que portem a les mans i al damunt ens pogués sortir volant. Ens traiem la roba i ens quedem amb el mínim que la legislació del Marroc ens permet, i entrem a l’aigua. En ser una platja tan plana, costa que el nivell del mar ens arribi a les cuixes, però cal anar amb compte, perquè el vent és molt fort, i hi ha onades trencades, i una mena de corrents dins l’aigua que exigeixen molta prudència. Aquesta platja em recorda molt la de Corrubedo, de Galícia, però amb una mica més de temperatura. És una platja esquerpa, energètica, escumosa, salvatge… Tota precaució és poca. No gaire lluny de nosaltres, s’està banyant una senyora amb el seu nicab, acompanyada del seu marit. La roba i les bosses les hem deixades embolicades amb mocadors i tovalloles i amb pedres fent d’àncora, per evitar que el vent s’ho endugui tot. La meva dona i el meu fill ens fan fotos i passegen prop de l’aigua. Amb la ventada, es fa difícil parlar; la sorra se’ns fica als ulls, a la boca, al nas, a les orelles… Sense vestir-nos, perquè el vent ens assequi, comencem el camí de retorn. Un instructor de kitesurf que li està donant classes a un turista, tots dos asseguts a terra, li diu alguna cosa a la Martina, que no arribo a escoltar per la fúria del vent. Després ella m’explica que li ha dit que vagi amb compte, però que no ha entès a què es referia.

Marroc (VII). Enllà dels murs.

Ens despertem a les 8:30 i observem que tenim un missatge d’àudio del Mohamed. No entenem el que ens diu, perquè parla en Amazic. Després de l’àudio, ens deixa un nom i un número de telèfon. Deduïm que no deu poder ajudar-nos, i que el número de telèfon deu ser d’algú que ens farà el servei en el seu nom. 

Més tard, durant l’esmorzar, li ensenyarem el missatge a l’Amine, i ens el traduirà. De moment, acabem de despertar tota la tropa, ens dutxem, ens vestim, i fem unes quantes fotografies d'aquest lloc tan especial on estem. 

L’arquitectura del riad és diferent a tot el que coneixem. La decoració és d’inspiració àrab, però amb elements bohemis curiosos, com quadres on el nu femení hi és molt present, fotografies immenses de nus, una petita biblioteca en uns prestatges excavats dins la mateixa paret del riad on descobrim llibres eròtics de Henry Miller, un enrajolat a terra força antic i sense reformar. 

A les rajoles del terra del balcó que dona al patí interior del riad, descobreixo un error en la seqüència de la sanefa. Aquest balcó interior dona tota la volta al buit que cau sobre el pati interior, típic de tots els riads, i té, a la part inferior de la paret, rajoles verticals decorades amb formes de margarides i figures geomètriques.

L’enrajolat del terra de l’interior de l’habitació forma línies d’hexàgons, blanques i negres successivament. Al sostre de les habitacions, hi ha bigues de fusta, i és molt alt. Les parets són blanques, amb alguns miralls immensos emmarcats en llistons treballats, i una xemeneia amb totxanes de color saur; també baguls de fusta de tuia entapissats amb motius àrabs, sofàs i butaques de la mateixa línia que el bagul, i coixins. 

Ens fixem en uns quadres estranys, que semblen fets per un nen, però que tots ells guarden una lògica una mica naïf, i força simbòlica, (d’aquí a uns dies descobrirem qui és el pintor que els ha creat, i la seva història). Arreu hi ha catifes, cortinatges artesanals, tapissos a les parets, peces de metall, escultures… Tot guarda una línia amaziga, tot és harmònic; fins i tot la línia de les aixetes de la cambra de bany.

Repasso, després, les fotos que vaig fer ahir, i em fixo en uns cartells immensos que hi havia al soc, amb escrits amb lletres àrabs de color vermell força grans. Fent servir una aplicació determinada, la Merche aconsegueix traduir-les, i veiem que són felicitacions al rei del Marroc, Mohamed VI, amb motiu de la celebració de la Festa del Tron. La festa del tron se celebra cada trenta de juliol, i és un dia festiu al país. Aquest dia, el rei fa un discurs, i repassa els avenços socioeconòmics i la millora de les infraestructures.

Pugem al terrat a on ens tenen preparat un esmorzar tradicional similar al d’ahir. El terrat és un espai fascinant i no ens hi acabem mai d’acostumar; et sents envoltat de mar i de vent; i el mar continua tan esverat com ahir. El Sol ho il·lumina tot amb una lluminositat que fa impossible no estar content. Camino per la barana de pedra que limita l'espai i observo el terrat veí; una balconada que envolta un espai buit interior que s’enfonsa fins a dos pisos més avall; tot és ple de gàbies d’ocells de tota mena i està bastant descuidat. Un gat, enfilat en una de les gàbies, intenta ficar la pota entre els barrots, i el colom que hi ha dins de la gàbia crida embogit. 

Torno a la taula de l’esmorzar i veig que la Merche està parlant amb l’Amine, al qual se li escapa un somriure. La Merche em diu que l’Amine acaba d’escoltar l’àudio del Mohamed i que l’home s’ha confós, que no estava dirigit a nosaltres, per tant, continua el pla d’avui tal com el teníem organitzat. Tenim fins a les 13:00 per passejar abans el Mohamed no ens reculli per anar a conèixer els pobles del sud. Mentrestant, decidim visitar l’Essaouira exterior a la medina; aprofitarem per buscar un supermercat.

Fora de la Medina, és a dir, enllà de les muralles, ens trobem una ciutat petita i senzilla, amb un trànsit de cotxes caòtic, façanes que sovint fa l’efecte que estan per reformar, encara que no sempre és així. Els habitatges són baixos, d’una sola planta, a tot estirar, dues. Els rètols dels hospitals, o dels edificis institucionals, per la seva simplicitat estilística i de materials fan entreveure l’austeritat del país. La pobresa dels edificis es fa molt evident. 

El biaix cultural es percep a la indumentària de les persones amb qui ens anem trobant: nicabs, xadors, túniques (molts homes). També ens trobem amb persones en molt males condicions: gent mal vestida, bruta, malalta, persones amb discapacitats que demanen almoïna… Ens preguntem com deuen ser les atencions socials a les persones amb capacitats diverses al Marroc. 

Els vehicles que circulen són els que hi havia fa quaranta anys a Catalunya; de fet, molts potser tenen quaranta anys. El trànsit és molt dens i poc fet per al vianant; el vianant sembla com una molèstia urbana, i els vehicles tenen tota la prioritat. La gent que ens trobem, però, és molt amable, i la percebem molt encuriosida en veure el nostre aspecte. Sovint, ens adonem que ens ajuden a esbrinar per on s’ha de travessar un carrer sense que nosaltres els hàgim demanat l’ajuda. Ens veuen un xic perduts, i els surt de natural ajudar-nos. 

Hi ha força botigues on venen una mica de tot. El Google Maps ens assenyala un supermercat a uns vint minuts caminant, i això ens permet conèixer la quotidianitat del lloc més enllà del nucli mes turístic i tradicional.

Arribem al supermercat; és molt petit, i el fet és que hi ha molts productes, però molt poques mostres de cadascun. Ens agrada trobar marques diferents de les de Catalunya; ens aporten qualitats noves. El supermercat, en el fons, té un aspecte antic; vindria a ser com aquells primers supermercats de poble a l’època en què van sorgir els primers súpers. No semblen complir una normativa específica, ni estètica ni funcional. Dins del supermercat, a banda de nosaltres, tothom vesteix la roba tradicional de la terra; no hi ha turistes. Remenem la secció de les cremes i veiem que no podem comprar protector solar perquè el més semblant que hi trobem és bronzejador i crema hidratant. La senyora del supermercat, quan li preguntem si té protector per al sol, gesticulant ens assenyala una parafarmàcia a l’altra banda de l’avinguda. Hi fem cap. 

El noi que gestiona la farmàcia s’emociona quan s’assabenta que som de Catalunya, i ens comença a parlar del Barça, de Messi; acaba somrient molt. Li comprem el protector i sortim. Comencem a caminar de nou cap a la Medina. Durant el trajecte passem per “La Morgue”, suposem que és un tanatori, i ens fa una certa gràcia que el rètol l’anomeni així.

Un cop som a la medina, ens tornem a trobar la Cristina, la companya del vol endarrerit; torna a anar sola, perquè la seva filla s’ha quedat a l’apartament. Xerrem sobre els llocs que hem visitat, i li expliquem que a les 13:00 ens porten d’excursió cap al sud. Ens diu que ho trobarem interessant, i ens aconsella, quan puguem, caminar per la platja d’Essaouira, també cap al sud, perquè els paisatges són preciosos.

A les 12:30, poso en pràctica els meus aprenentatges en l’art del regateig, i aconsegueixo comprar-me una jaqueta bereber per 20 euros. Realment, la necessitava, perquè fora del sol de ple migdia, la temperatura és justeta i s’agraeix una mica d’ajut tèxtil. La resta de la família compren dessuadores, però jo prefereixo endur-me un disseny més propi del lloc, que alhora pugui fer servir quan torni a Terrassa.

Marroc (VI) La posta.

Aquest buf constant del vent, dels alisis, em fa sentir com si estigués navegant a alta mar, però amb olors. La salabror i la humitat picant-nos per totes bandes, i una sorra que cau com una pluja espoltrida. Ens movem per un paisatge de flaires que ens activen i fan estar desperts.

Observem moltes agrupacions de nens dirigits per monitors; alguns duen uniforme, altres no. Són el que a Catalunya anomenaríem esplais. N’hi ha que són masculins, i n’hi ha que són femenins. També n’hi ha de mixtes. Ens trobem amb un grup uniformat de nens i nenes que van repetint la frase que els crida el monitor, com una consigna que els fa estar atents i elaborar una mena de cant, com un mantra; el que és curiós és que la frase és perfectament comprensible en espanyol: “Hola Coronel!”, crida el monitor; “Hola Coronel!”, repeteixen entusiastes els infants.

L’ambient del soc impressiona. El carrer és un espectacle espontani i improvisat d’humanitat i moviment. Botiguers desplegant tot el seu gènere amb un afinat sentit escènic a banda i banda del carrer, i sovint ocupant l’espai del damunt de les voreres. Sovint, enmig de la calçada, una tercera fila de parades separa els dos sentits de la marxa; val a dir que no hi passen cotxes. De fet, seria físicament impossible que hi circulessin cotxes, perquè ja és sovint impossible per les persones que circulen amunt i avall, i que s’aturen a observar els productes. Els vehicles que sí que s’escolen entre la multitud són motos, que costa d’entendre com s’ho fan, bicicletes, bicicletes arrossegant carros, persones empenyent carros… El soroll de fons són veus, crits, les onades del mar (encara que el mar només es veu si hi ets a prop, però sempre s’escolta) rialles, plors, cants, timbals… Ara mateix, mentre escric això, veig un home carregant una bombona immensa de gas, obrint-se pas entre la multitud; també veig un noi assegut en una vorera i amb les cames amputades demanant diners. Costa descriure tot el que veig en aquests moments mentre tinc el bolígraf a les mans i vaig esgarrapant paraules: botigues de roba, de mantes, de sabons de tota mena, de menjar, de productes derivats de l’oli d’argan, d’art de tota mena, quadres, escultures de fusta de tuia, de metall, de pedra… Caos, brutor, olors, colors, carrers estrets que parteixen del principal, de vegades atapeïts de cortines que pengen del sostre del carrer, o de fils tenyits, tallers d’andròmines, tallers de manipulació de fusta, de fabricació artesanal de peces d’escacs, d’espècies, d’herbes, de gallines, d’animals de tota mena, vius, morts, esplais que circulen marcialment, tuaregs que ens agafen del braç i ens empenyen a entrar a la seva botiga, molt peix, molts gats, gent donant peix als gats, gavines prenent el peix que la gent ha donat als gats, llibreters, botigues minúscules tan plenes de llibres que no es veu ni la botiga ni el llibreter, façanes rònegues… I em deixo imatges; és impossible abraçar-les totes. Tampoc no es pot fotografiar tot, perquè la gent s’enfada molt si se n’adonen.
A les 20:00, ens apropem a les muralles a contemplar la posta. Concretament a l’Escala de la Ville, que va servir de localització en alguns episodis de “Joc de trons”. Ja fa fresca; podríem dir fins i tot que fa fred. I per estar-nos a les muralles, cal que ens proveïm de roba. Decidim comprar dues mantes tradicionals en una de les parades de la zona, i de nou ens tornem a exercitar en l’art del regateig. De primeres ens diuen que cadascuna val vint-i-cinc euros, però que si ens decidim a comprar, per vint euros ens en donen dues. Responem que de cap manera, que només teníem pensat gastar-nos dotze euros i mig per les dues, que tampoc són tan artesanals. Ens diu que per setze euros, ja són nostres. Responem que si poden ser quinze, el tracte ja està fet; i accepta. Aquesta vegada no ens surt tan malament. I de fet, el preu final és si fa no fa el que valen les peces. Les mantes són de tela prima, gairebé mocadors, i poden servir també per la platja.

De tant en tant, la bullícia dels carrers es veu complementada per una veu forta, d’home, que sona per un altaveu. Són pregàries que emplenen tots els carrers de la medina i que conviden a l’oració. La majoria de la gent, no en fa cas. El Marroc no és un estat de dret islàmic pur, com sí que ho són l’Aràbia Saudí o l’Iran. És un estat musulmà amb un dret mixt on la xaria és una font important i orientadora, sobretot en l’esfera familiar, però no tot allò que és pecat segons la religió és delicte, ni tot el dret civil i penal es redueix a la llei religiosa. La xaria és la llei religiosa islàmica. Hi ha una certa distinció entre l’esfera religiosa i l’esfera estatal, tot i que aquesta distinció té les fronteres molt poroses, i la moral islàmica té un pes fonamental en molts afers. Per exemple, en el dret de família, la influència de la xaria és molt alta, hi ha gairebé una equivalència total entre el que és pecat i el que és il·legal. En el dret penal, aquesta equivalència només es dona en alguns delictes morals. En el dret civil o comercial, l’equivalència es dona molt poques vegades. Dels actes que són il·legals i que tenen la seva arrel en la religió islàmica, es poden destacar les relacions sexuals fora del matrimoni i l’adulteri, l’homosexualitat, trencar públicament el dejuni del ramadà sense un motiu vàlid, insults a l’Islam o al rei, el proselitisme agressiu destinat a convertir musulmans, el nudisme… Les penes són les del dret penal modern (presó i multes), no pas les de la xaria (lapidacions o amputacions) que avui dia no s’apliquen al Marroc.

També hi ha accions que són considerades pecat per la religió, però que no són delicte, com per exemple el fet de no pregar les cinc oracions diàries, el consum d’alcohol, l’enveja, la mentida…
És evident que molts delictes estan inspirats en una concepció religiosa islàmica de la vida, tot i que no tots el que és considerat pecat per la xaria és un delicte.

Cal dir que la Mudawana, el codi de família marroquina, va ser reformada l’any 2004 sota el rei Mohammed VI, i els seus canvis van millorar notablement les condicions d’igualtat entre home i dona, i van suposar una protecció més gran de les persones menors d’edat, especialment de les noies. Per exemple, l’edat mínima per a casar-se va passar de quinze a divuit anys, la família va passar a ser responsabilitat conjunta dels dos conjugues, no només del marit. Es va eliminar el deure d’obediència de l’esposa al marit. La dona adulta ja no va necessitar un tutor masculí per a casar-se. Es va restringir la poligàmia, de manera que per a exercir-la, cal una autorització judicial, i informar-ne a la primera esposa. La primera esposa pot posar en el contracte matrimonial la prohibició de noves esposes. En els divorcis, es prioritza el benestar dels infants en totes les decisions que es prenen.

Aquestes són només algunes de les reformes que es van decidir, i que per primera vegada no van néixer d’un decret reial sinó que van ser aprovades pel parlament.

Actualment, i des de 2023, la Mudawa continua revisant-te, a iniciativa del rei, i probablement com a conseqüència de l’anomenada Primavera Àrab.

Amb la roba comprada, ens recolzem als merlets de la muralla, a l’embat del vent, i contemplem la imatge bellíssima del Sol submergint-se dins del mar, amb el seu to ataronjat. El Marc s’enfila dalt del merlet embolicat amb la manta, la Martina i la Merche s’asseuen a l’espai que deixen els merlets. La policia passeja i no ens diu res; crida l’atenció, en canvi, a uns joves que s’han posat dempeus damunt la muralla tot i l’alçada considerable que té pel cantó que dona al mar. Algú ens explica que fa algunes setmanes un jove francès va morir després de posar-se dret dalt d’un merlet, i que des de llavors no ho deixen fer.

A les 23:00, som ja al riad, i decidim que divendres, és a dir, demà passat, visitarem els pobles del sud i les seves costes: Sidi Kaouki, Cap Sim, Diabat... Per fer-ho necessitem un cotxe. Tenim l’opció de llogar-lo, o bé de contractar el Mohamed, el taxista que ens va venir a buscar a l’aeroport, perquè ens hi porti durant unes quantes hores. Decidim aquesta última opció, perquè hem vist molts controls policials, i ens han avisat que de vegades la policia demana il·legalment diners als turistes per qualsevol raó, de vegades fins i tot amb l’amenaça de no tornar-los el passaport. Hi ha molta impunitat i volem anar tranquils.

Li posem un missatge al Mohamed proposant-li fer l’excursió el divendres, i ens contesta de seguida, dient-nos que li aniria millor demà dijous. Ens diu que el seus serveis, des de les 13:00 fins a les 19:00 ens costarien 80 euros. I així quedem.

Marroc (V). El carrer.

A les 14:30, acabem de dinar i ens n’anem a descansar al riad. Fins a les 16:40 cadascú fa el que li ve més de gust: dormir, llegir, fer fotos de l’increïble edifici a on estem… Jo em dedico a corregir i ampliar tot això que estic escrivint gairebé en directe.

A les 17:00, sortim al carrer, que bull com si tot ell fos un mercat. Tot és ple de parades on es ven de tot i la gent es mou amunt i avall, s’aturen, regategen, negocien… Caminem fins al centre del soc, i ens asseiem en una taula d’un bar tradicional. Davant nostre hi tenim una botiga de cistells de vímet, i veiem moure’s tota la vida de la ciutat. Demanem cadascú un té marroquí amb menta. Mentre ens el prenem, apareix un home amb un nen d’uns onze anys i una nena de nou o deu que comencen a fer salts enmig del carrer. L’home fa salts mortals. Després el nen puja damunt d’ell, dempeus sobre les espatlles i salta fent una volta a l’aire i tornant a caure dempeus damunt de l’home, que suposem que és el seu pare. La gent aplaudeix i els llancen monedes en un platet que tenen a terra. Ara ve el torn de la nena, que també puja a les espatlles del seu pare, i fa algun exercici més senzill que el del seu germà. Em fixo en els ulls de la petita i els veig plens de felicitat, percebo que se sent artista; jo, en canvi, tinc un cor que se’m va encongint quan penso que aquest senyor fa treballar els seus fills. En deu tenir necessitat, sens dubte; potser no troba una altra sortida; o tal vegada ho considera una activitat complementària a la feina que pugui tenir de normal. El fet és que no ho sé; la meva imaginació va sola i intenta pensar en la millor possibilitat. Tot això és molt diferent al lloc d’on venim; la gent viu d’una manera molt diferent, i moltes persones semblen tenir un desfici gens dissimulat per arreplegar petites quantitats de diners, que segurament per elles representen molt. Hi ha un ritme vital que no té res a veure amb el carrer Major de Terrassa, la plaça Vella, o la rambla. Aquí, la prioritat és lluitar per sobreviure. No sembla existir una angoixa per a satisfer necessitats secundàries; l’essència és poder menjar cada dia i cobrir les necessitats vitals.

Els tres artistes de carrer acaben l’actuació i se’n van a buscar un altre escenari. Nosaltres ens acabem el te i continuem la nostra visita al soc. Com que necessito comprar-me una jaqueta, m’apropo a totes les botigues que n’ofereixen; m’agradaria aconseguir-ne alguna de disseny i confecció tradicional, però que alhora m’agradés prou com per poder-la portar en el meu dia a dia de Terrassa a l’època de la tardor o de la primavera; i també per aquests dies, a Essaouira, a determinades hores, fa fred, i em cal protegir-me. Tan aviat com m’acosto a alguna jaqueta, el venedor ve disparat a parlar-me de la seva bona qualitat. En reviso tres o quatre, de diferents botigues, i, tan bé com puc i sense deixar de somriure, intento deslliurar-me del venedor quan el que m’ofereix no m’agrada prou. En una de les botigues veig una jaqueta que realment m’agrada, i li pregunto al venedor quan val. Amb mira amb cara d’admiració, i sense respondre’m em felicita pel meu bon gust, per haver-me fixat en la millor de les jaquetes. Li torno a preguntar el preu i ell tanca els ulls, alça la mà, fent el gest que m’aturi, que m’esperi. Tot seguit em demana que me l’emprovi, i ja comença a posar-me-la. Li dic que no, que encara no, que vull saber quan val, i no deixo que me la posi. Em mira i diu en espanyol: “¡La vida es muy loca! ¡Pensamos demasiado! Hay que pensar menos y vivir más. Es una gran chaqueta!” De nou, li pregunto quan val, i fa que no amb el cap; em diu que pensi en la jaqueta i no en el que val. Li dic que necessito saber el que val per valorar si em puc permetre comprar-la. Em diu que val quaranta euros. Li dic que no puc comprar-la, que la trobo massa cara. Fa que no amb el cap. “La vida… muy loca. Pensamos mucho. ¡No hay que pensar! ¡Hay que vivir!”. Com que només fa unes hores que estem a Essaouira, no he agafat prou pràctica en l’art del regateig, i desisteixo, mentre sento el venedor darrere meu que crida: “¿Cuanto quieres? ¡Di tú! ¿Cuanto?” Però ja me n’he anat.

Ho he fet molt malament. Però ja veureu més endavant en aquesta història com n’acabo aprenent.

Malgrat l’habitual ocultació del cos de la dona, m’adono que en moltes peces artístiques de les botigues del soc, el nu femení hi és molt present: escultures, peces de metall, de fusta de tuia, quadres, pintures… La representació de la nuesa, a Essaouira, no està reprimida del tot en l’àmbit artístic, malgrat que pel carrer hi ha moltes dones amb niqab, hiyab o xador. Amb burka, no n’hem vist cap.

Sobten algunes mirades masculines vers el cos de les noies europees que visiten Essaouira i que porten pantalons curts i samarreta de màniga curta. No és una crítica; és una constatació. Entenc que estem en un xoc de cultures, de costums, d’interioritats… I la manera com es tractar el pudor és determinant en la formació de l’inconscient. També s’ha de dir que aquestes mirades igualment existeixen a Catalunya per part d’alguns homes d’origen europeu. Aquest tema anirà sortint en aquesta narració, i és delicat. A mi, se’m fa evident que el fet de créixer sense veure la realitat natural del cos humà incrementa la necessitat obsessiva de mirar-lo; i estic convençut que això és així tant al Marroc com a Europa, o com a qualsevol lloc del món, perquè no depèn de la cultura on es creixi sinó de la reacció instintiva de la ment davant allò que li és estrany. Engrandim el pes del que amaguem. L’ocultació crònica no afavoreix una convivència asserenada ni igualitària; al meu parer, esmonyona la ment i predisposa a despullar amb la mirada allò que mai s’ha vist i que habitualment mai no es veu, sobredimensionant una realitat natural i quotidiana com és el cos de la meitat de la humanitat; la meva opinió és que les persones arreu del món no hauríem d’estar tan allunyades de la nostra pròpia realitat. 

 

Sally Mann. Exposició a la Tabakalera de Donostia.

 

Sally Mann, nascuda l'1 de maig de 1951 a Lexington (Virginia), exposa algunes de les seves fotografies més emblemàtiques a l'espai artístic de la Tabakalera de Donostia; un lloc singular i immillorable en tot el que té a veure amb la cultura i l'art.

Sally Mann és una de les fotògrafes nord-americanes més reconegudes i influents de les darreres dècades. És intensa, poètica i sovint inquietant. Treballa gairebé sempre en blanc i negre amb càmeres de gran format (principalment 8×10 polzades), un equipament lent i laboriós que li permet un control extrem de la imatge. Ha experimentat molt amb processos antics del segle XIX: col·lodió humit (wet-plate collodion), platinum prints, bromoil… Això dona a les seves imatges una textura imperfecta, amb ratlles, taques, vels i una qualitat gairebé pictòrica o espectral. Les fotografies semblen alhora molt contemporànies i tretes d’un altre temps. L’estètica és formalment molt depurada: composicions cuidades, llums dramàtiques i una gran precisió tècnica, però amb un resultat que no busca la perfecció neta, sinó l’atmosfera i l’emoció.
La seva obra explora constantment la intimitat, el pas del temps, la mortalitat, el cos i el territori del Sud dels Estats Units (Virgínia i el Deep South). Sovint fotografia (va fotografiar) els seus tres fills (Emmett, Jessie i Virginia) a la granja familiar. Escenes quotidianes (jocs, migdiades, banyades) que es tornen ambigües, a vegades inquietants o fosques. Explora la nuesa i la vulnerabilitat. Però alhora les seves fotografies traspuen naturalitat, terra, vida, llibertat... Amb aquest tipus de fotografies va tenir molts problemes amb els intolerants i fanàtics integristes religiosos, que van arribar a acusar-la de pornogràfica, la qual cosa demostra que l'integrisme confon nuesa amb pornografia.
És una de les fotògrafes més lliures, més creatives i més sorprenents que existeixen. Amb ella, la nuesa esdevé com un vestit que expressa la profunda dignitat humana de la forma que la naturalesa ha generat per als humans, i que en general els humans s'entesten a cobrir amb obsessió. La seva obra genera pau a qui està en harmonia amb la imatge natural humana. 

L'exposició estarà oberta al públic fins al 18 d'octubre i els diumenges ofereix visites comentades.

.

Marroc (IV). El peix del port.

 

III

Caminem per Essaouira i observem que els bars miren cap enfora. És a dir, la gent, a les terrasses dels bars, s’asseu mirant cap al centre del carrer, contemplant la bullícia que transita amunt i avall.

En tot moment, travessem un continu paisatge olfactiu que va canviant d’una façana a la següent. És una llàstima que no es puguin fotografiar les olors; és difícil, fins i tot, fer servir el llenguatge per a descriure-les. Ara és una flaire de peix cremat, ara de peix acabat de pescar, ara de xarxa de pesca assecant-se al sol, ara d’espècies, ara no se sap ben bé de què, potser d’una barreja de diferents elements. 

Ens apropem al port i la fortor del peix s’incrementa; sal, brutor i vida. Ens trobem la Cristina, una de les passatgeres del nostre vol endarrerit, amb qui havíem xerrat en alguna de les cues que vam fer; viatjava amb la seva filla. Ens saludem. En aquest moment, la seva filla encara dorm perquè ahir, després de cancel·lar-se el vol, va sortir amb els amics. La Cristina és una experta d’Essaouira, hi ha vingut un munt de vegades, i ens aconsella un parell de restaurants; ens acomiadem i ens diem que probablement ens tornarem a trobar.

Ens endinsem en el port, i veiem les gavines netejant les entranyes d’un peix que acaben d’esventrar. Una bonior de parades de venda mòbils, atapeïdes a vessar de bèsties del mar, ens criden l’atenció. La diversitat i la quantitat de peixos impressionen. Els venedors ens criden, malden per atraure’ns, gairebé ens empenyen a mirar el seu gènere, ens el descriuen com el més barat, el més fresc, el més bo. Ens expliquen que els podem comprar el peix, la quantitat que vulguem, a bon preu, i portar-lo després a una altra zona del port, on ens el fregiran. I realment és molt barat; les sardines a vint dinars el quilo (uns dos euros). Comprem dos plats immensos de sardines, dos plats més de calamar, un plat gran de sarg, i ho portem tot a la zona de les graelles, que està a uns cinquanta metres, sota les muralles. Ens asseiem en una taula de fusta, ran de totxanes. S’acosta un nen i ens diu alguna cosa en amazic; no l’entenem. Gesticulant, i afegint alguna paraula en francès, es fa entendre i ens explica que ell és qui ens posarà les aigües; li’n demanem quatre. Un altre cambrer, se’ns endú el peix per a fregir-lo. Pocs minuts després, torna amb el pa, i també amb dos platets de trossos petits de tomàquet i ceba. El nen ve amb les aigües i ens fa entendre que les hem de pagar ara. Pronuncia una xifra molt baixa; tot ens sembla massa barat. Només tenim bitllets grossos. El nen diu que no li importa. N’agafa un de dos-cents dinars (vint euros) i surt corrents com si el perseguís un lleó. Ens mirem una mica sorpresos. Ningú no diu res, però l’ombra del prejudici apareix de nou; tornarem a veure el nen? Jo n’estic segur. I així succeeix. Uns set minuts després, l’infant torna a la mateixa velocitat amb què ha marxat amb el canvi; es queda el que costen les aigües, i ens retorna la resta. Li donem una propina. Ens preguntem si aquest nen està ajudant esporàdicament a algun familiar, o si treballa aquí de manera habitual. No deu tenir més d’onze anys. Veure treballar un nen em deixa mal cos. Alguna cosa dins meu m’exigeix que posi el crit al cel, que avisi la policia, que protesti… Però la policia passeja per aquí i no fa res. De moment em limito a observar sense precipitar-me. Poca cosa més puc fer ara i aquí.

El peix el couen tot amb mestria. Des de la taula, veiem el xicot que se l’ha endut girant les peces a la graella. Al costat nostre hi ha altres taules amb gent menjant; la majoria són d’aquí, se’ls nota en la indumentària. Ben al costat de la zona de taules, circulen riuades de persones amunt i avall. Se senten les veus dels venedors oferint el peix. 

El Sol cau vertical damunt dels nostres caps, però a Essaouira no fa calor; el vent és fresc i bufa amb energia; de tant en tant, fins i tot ens hem d’abrigar. Passen vint-i-cinc minuts, potser una mica més, i el xicot que l’ha cuinat ens porta el peix més deliciós que hem tastat mai; fa gust de mar, un gust intens que no s’acaba. El preu és inquietant. Tot plegat: peix, cocció, aigua i complements inclosos, ens costa dos-cents setanta-cinc dinars, que venen a ser vint-i-set euros i mig (no arriba ni a set euros per persona); i som quatre persones de bon menjar que no aconsegueixen acabar-se tot el peix, de tan abundós; i un peix que és acabat de pescar. Quan dic que el preu és inquietant, em refereixo al fet que em sembla difícil entendre que puguin viure demanant tan poc pel peix que venen; intueixo que aquesta sensació la tindré sovint en aquest viatge.

S’acosta un senyor gran, que toca una mena de violí, i que va vestit de manera tradicional. Somriu teatralment, es mou i emfatitza molt el ritme mentre toca. Algú li dona unes monedes i comença una altra melodia. Des de dalt de la muralla, un equip de rodatge fa la seva feina, i veient el músic, per alguna raó comencen a enregistrar-lo. Una noia de l’equip, per damunt dels nostres caps, allarga la perxa d’un micròfon amb protector de vent fins a deixar-lo a frec del músic de carrer. L’home sembla revifar amb més força quan se n’adona. Quan acaba la melodia, i des de dalt, els de l’equip de rodatge li llancen diners. Ell els recull i mirant cap amunt, mou els braços i els diu alguna cosa en to de reny; acaben llançant-li més monedes. Se’n va aquest músic, i n’arriben dos més amb timbals. Al llarg de tot el dinar, la música no s’atura.

 

Marroc (III). Fortor de mar, persones i vent.

II

El vol és tranquil, i aterrem a l’aeroport d’Essaouira a les 07:30 hores de Barcelona, que són les 06:30 al Marroc. L’aeroport és minúscul, i caminem per la pista fins a un edifici antic a la porta del qual un policia molt seriós ens fa una primera i superficial revisió del passaport. Tot seguit, continuem la cua, que es recaragola per l’interior, i que arriba a dues cabines que semblen extretes d’una altra època. Impreses damunt les parets, a l’interior de l’edifici, i per a gaudi dels qui fem la cua, hi ha pintades a dos colors les cares de diferents personatges que han tingut una relació especial amb Essaouira: Jimi Hendrix, Antoine de Saint-Exupéry… Una senyora de les que fa cua, assenyalant els dibuixos, comenta amb la seva acompanyant: Això és el “quiero y no puedo”.

Un cop arribem a la finestreta de control de passaports, el policia que ens correspon ens recorda, pel seu rostre, al Saddam Hussain. Autoritari, fred, impersonal, poc educat, gens amable… És el símbol de la policia del règim, acusada sovint de pràctiques corruptes i amb fama d’impunitat. De primeres no ens fa cas, i quan estem distrets, per reclamar la nostra atenció, pica repetitivament amb la mà damunt del taulell. Ens pregunta a cadascú el nom de pila i la professió, travessant-nos amb la mirada, en un to de veu que sembla dir: “Sé que vols entrar al meu país per fer que es revolti contra el meu estimat rei i faré tot el possible perquè no hi entris”. Probablement, aquestes sensacions provinguin dels prejudicis, però també tenen com a causa el seu to de veu i la seva mirada.
Quan el policia ens deixa passar, caminem fins a l’exterior de l’Aeroport i descobrim per primera vegada el Mohamed, el taxista recomanat pel nostre Riad, que sosté un rètol amb el nom i el cognom de la meva dona, la Merche. Pugem al taxi, i tastem per primera vegada aquesta manera de conduir tan peculiar i efectiva d’aquestes latituds. El vehicle avença amb decisió, i també amb avançaments innecessàriament arriscats, per una carretera secundària, deixant enrere l’aeroport. I encara que el Mohamed condueix brusc, com si tingués pressa, la resta de conductors encara ho fan pitjor. Part de l’encant del lloc és que les carreteres són com les dels anys seixanta del segle XX a Espanya. El paisatge és molt pla, molt sec, i està tapissat d’oliveres i d’arbres d’argan. Fa molt vent; les branques s’agiten cíclicament i el cotxe malda per mantenir la direcció.

Arribem al poble d’Essaouira, i avancem arran de mar fins a un aparcament que és a prop de la muralla de la Medina (la ciutat antiga). Un cop sortim del cotxe, ens omple els pulmons una contundent flaire de mar, de peix, de sal… Una fortor orgànica d’animal marí no se sap ben bé en quin estat. A mi, em resulta agradable i intensa. El Mohamed ens diu que l’Amine, que és la persona que gestiona el Riad de la Mer, en el qual ens allotjarem, ens vindrà a buscar al Cafe de França. Ens indica l’emplaçament d’aquest cafè dins de la Medina, i s’acomiada de nosaltres.

Entrem caminant a la Medina, arrossegant els embalums, i trencant, amb el soroll de les rodes de les maletes, la pau marinera del lloc; els crits de les gavines, l’udol del vent, el silenci del matí que neix. El cafè de la Mer és molt antic, i es troba just passada la porta que travessa la muralla; té l’aire colonial de les ciutats que un dia van estar governades per França o per Portugal. L’urbanisme és literàriament encisador; tot és vell, molt brut, i hi ha molts gats. Algú diria que és desolador; però en conjunt, en la seva imperfecció, és sublim. Seria, una mica, com la idea “wabi-sabi”, la bellesa del que no és perfecte, l’harmonia del caos que només posseeixen els indrets que són de debò, que espontàniament esdevenen de la manera com són sense cap altre càlcul que la mateixa vida diària amb les seves necessitats i conflictes. La bellesa es fonamenta en l’autenticitat; i en el contrast entre la bellesa infinita de la dignitat humana i la desolació material exterior.

Passa un vell, vestit amb una túnica, parlant sol; embriac o boig; tot i que embriac sembla difícil en una terra on el consum d’alcohol és pecat mortal, i on el pecat mortal moltes vegades és un delicte civil. Quan és a prop, ens diu alguna cosa que no entenem i continua caminant; l’observem allunyar-se. Ara passen dues dones; l’una du un nicab; només ens mostra els ulls rere una escletxa de la tela que la cobreix; l’altra du el cap cobert per un mocador i vesteix una túnica. Passen de llarg. Ara s’acosta un home gran, molt prim, que ens mira amb ulls de súplica. S’ofereix a acompanyar-nos al riad a canvi d’uns diners. Li diem que no amb un somriure, i just en aquest instant arriba l’Amine, que ens saluda; és un noi d’aspecte elegant i de formes fines, vestit de manera occidental. Ens demana que el seguim i s’endinsa en una mena de túnel que parteix de l’esquerra del Cafè de França. Rere el túnel, neix un carrer subterrani, com molts dels que existeixen a Essaouira; i en aquest carrer subterrani, hi veiem portes, botigues, tallers… Arribem al Riad de la Mer. Un riad és un palau o casa tradicional marroquí, construït al voltant d’un pati interior o jardí central. De fet, en àrab, “ryad” vol dir jardí. Normalment, aquestes cases no tenen finestres cap a l’exterior, totes donen al patí interior per tal de protegir la intimitat familiar i per mantenir la temperatura fresca. La llum, l’aire, la vida… se centra al voltant del patí interior. 

Ens instal·lem a la segona planta del riad, que és tota per nosaltres, i gaudim de la seva arquitectura, tan diferent de la que estem avesats. Pugem fins al capdamunt de l’edifici i gaudim del terrat, des d’on es veu ben proper el mar; de fet, el mar apareix per totes bandes. Pel sud i per ponent, tenim el mar salvatge, fosc i amb els crespons blancs esgarrapats per un vent que mai no s’atura; per llevant el mar és tranquil, puig queda protegit de les onades per la forma de la costa. A prop del terrat, hi veiem també els altres terrats de les cases veïnes, i els de les llunyanes, que formen com un tapís. El blanc intens dels terrats contrasta amb el blau fosc de l’Atlàntic i amb el marró brut de l’interior dels terrats; uns més ordenats i polits que altres. Tots els terrats apareixen plens de vida, de la vida del poble; i de llum, de mar, de sol, de vent… Penso que si visqués aquí, no podria deixar de cantar cada dia en aquest terrat i seria molt i molt feliç.

I com que és hora d’esmorzar, l’Amine ens convida a asseure’ns en una de les taules del terrat, i es disposa a servir-nos. Msemen, baghrir, pa batbout, formatge fresc, melmelades, mel, cafè, te, llet, suc de taronja, iogurts… Ens sorprèn el fet d’haver-nos d’abrigar, però el vent ens fa agafar fred; ens diuen que Essaouira és una de les poques ciutats del Marroc en què la calor acostuma a no aparèixer, i encara menys si fa vent. En tot moment, sento ben fort el brogit del mar, i torno a mirar els seus crespons blancs damunt del blau fosc sobre la barana del terrat.

Després d’esmorzar ens rentem una mica i ens preparem per sortir.