Tallareu les flors...

Image from kawamondrago in the wikipedia

Tallareu flors i trepitjareu els pètals; 

però hi continuarà havent flors i pètals i flaires,

i sol, i cel, i mar, i vent, i pau... 

Emmudireu versos i copejareu poetes; 

però hi continuarà havent versos, i poetes, 

i sentiments, i amor, i esperança i futur... Empresonareu cantants i sommiadors, 

i lluitadors per la llibertat i bohemis... 

Però hi continuarà havent cantants, i cançons, 

i somniadors i somnis, 

i lluitadors, i llibertat, i llum, 

i onades, i viatges i Itaques, 

i escuma blanca, i el zèfir càlid a les postes de la Mediterrània, 

i nens i nenes que saben el que està bé i el que no ho està, 

i platges de sorra de color canyella, 

i guitarres, i adolescents, i enamorats, i amants, i vida... 

Predicareu la foscor de les normes justificades per les pròpies normes, 

i el poder de les cadenes que lligueu als peus de les persones, 

i la força del pes de les lloses a on graveu els dogmes petris del vostre infern a la Terra; 

però el que sempre hi haurà serà la llum dels ulls dels qui s'enamoren, 

i l'omnipotència de la llibertat humana, 

i la claror de l'alegria que s'escampa per la natura,

i la vida que l'existència ens regala i que val infinitament més que la supervivència, 

i aquest cel tan blau dels dies esclatants, 

i la pluja viva que encén la verdor, 

i l'olor de la sal damunt la sorra, 

i tots aquells que ens estimem sense protocols ni manuals, 

ni llibres d'urbanitat ni tractats de moral i bones maneres... 

T'estimo adolescent, adolescent.

T’estimo adolescent, adolescent; amb grans, sovint la llengua fora, una ganyota de ràbia, i tot seguit una mirada dolça d’infant que se t’endú l’ànima. T'estimo adolescent, i estimo l'infant que amagues i que tant de bo conservis sempre. 

Et vull adolescent, adolescent; per traspassar límits, per fer-me enfadar quan em facis veure que els límits m'han enfonsat dins la resignació. Et vull rebel, amb la cara que tens (que ningú te la canviï), enfadat, seriós o extravertit; vull que arrenquis nos als envestigats de sempre i que obliguis l'adult que et reprimeix a topar-se amb la seva contradicció i a sentir-se furiós per haver-hi topat. Si la humanitat no tingués adolescents, estaria perduda. 

Vull que tensionis l’autoritat, la meva també; que m’obliguis a treure de mi l’ésser bo i dialogant que haig de ser si vull tenir alguna cosa a fer amb tu, si vull ser capaç de parlar amb tu; he descobert que per destralera o destraler que siguis, et rendeixes voluntàriament davant la bondat, que estimes qui va de cara, i que obeeixes amb espontaneïtat qui no apel·la a l’obediència per a educar-te; he descobert que no ets un monstre, que ets un ésser adorable, i adorablement rebel, i que el teu paper social com a motor del progrés i com a destructor de normes enquistades és l’única esperança de la societat humana.

T’estimo adolescent, adolescent; amb l’estètica que arrenca exclamacions, amb els costums que escandalitzen els qui han arribat a algun lloc, amb la iniciativa de córrer riscos per assolir somnis, amb els ideals a la pell, amb la convicció que el món es pot transformar, amb la gosadia de no acceptar límits infundats, amb la provocació d'ensenyar aquells trossos de cos que els adults temen per a tensionar els repressors i gaudir de la teva vida. Un dia, quan ja no siguis adolescent, t’hauran convençut que és impossible canviar el món, i estaràs una mica menys viu, i una mica més lluny de la veritat.

Necessito que omplis els instituts, que obliguis els professors a queixar-se de tu i a dir que estàs molt adolescent. Seria una aberració que afirmessin amb raó, que estàs vell, que ets gran, que trepitges només el terreny segur, que no vols anar més enllà del que està programat i escrit. Si no fos per tu, l’obediència, amb la seva foscor inhumana, seria la llei de la humanitat i no hi hauria progrés.

T’estimo adolescent, adolescent; vull que em qüestionis, que em critiquis, que em contradiguis, que em posis a prova, que t’enfadis amb mi, que et reconciliïs amb mi, que m’exigeixis un tracte igualitari, que reclamis ser tingut en compte com adult jove, que lluitis per la llibertat, que busquis la independència personal, que em demanis i m’exigeixis que t’estimi però de lluny, sense intervencionismes innecessaris. Si no fossis així, si no fos pel que ets ara, no tindries gaire futur.

T’estimo, adolescent. Sigues adolescent encara que et diguin que ho ets massa.
.
.

Córrer i, per córrer, no arribar a on cal?

Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...

Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.

Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts. 

Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.

Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor. 

Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional. 

Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.

Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap? 

Els qui travessen de nit els Pirineus.

Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries. 

La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida. 

I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.

Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.

Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.

Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.

No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?

Doneu-me un vaixell, un mar sens límits, i un mariner il·lusionat... i el viatge a Itaca esdevindrà inevitable.

És còmode retallar llibertats i més llibertats als teus alumnes per afavorir la "pau i l'ordre" a classe; però com més llibertats els retallis, menys aprendran quina és la manera correcta de fer servir la llibertat.

La llibertat és l'entorn perfecte per a l'aprenentatge.

En un grup, l'ordre imposat és un miratge;  en canvi, l'ordre desenvolupat per iniciativa del grup és la conseqüència de l'èxit educatiu. 

Aconseguir fer saber dades, i fins i tot fer-les comprendre, és relativament assequible, tot i que bastant superficial. 

Convertir un alumne en algú capaç de trobar les dades per si mateix, de comprendre-les tot sol, i sobretot de saber perquè és bo, a nivell individual i social, conèixer-les i comprendre-les... això és l'objectiu de qualssevol procés educatiu.  

Sense llibertat no es pot ajudar a que l'alumne aprengui; només es pot ensinistrar.

Si el professor només ensenya, no fa res. El que ha d'aconseguir és que l'alumni aprengui.

No hi ha d'haver res que "ara toqui", ni res que "ara no toqui". Hi ha d'haver llibertat, i l'amor i la saviesa de saber com s'ha de fer servir.

Cal ajudar a desaprendre l'error monstruós de considerar l'amor únicament com a definició de relació sentimental; l'amor és en realitat l'única consideració necessària per a l'adequada interacció entre qualsevol grup de persones; ja siguin dues o tres-centes, i va molt més enllà dels sentiments. Les plantes poden tenir flors, però no són flors; l'amor pot generar i concretar-se en sentiments, però no és sinònim de sentiment. Ara bé... no seríem humans sans si l'amor no ens acabés suscitant profunds sentiments de proximitat i tendresa.

La disciplina és una pesta; l'autodisciplina és una eina poderosíssima, encara que només funciona si existeix la motivació.

Els motors, per poderosos que siguin, no avancen tots sols; necessiten uns mecanismes de transmissió de moviment, unes rodes, una carcassa... Els cotxes, per iniciativa pròpia no es mouen, tot i que siguin sofisticats i potents; necessiten una voluntat que els engegui i els condueixi. Les persones, per intel·ligents que siguin, no van enlloc si no estan motivades, si no tenen il·lusió, si no troben un perquè, una raó.. si no els empeny l'esperança i l'alegria d'arribar a un objectiu desitjat, si no se senten valorades, si no se saben capacitades... 

A partir d'aquí no cal concloure res més pel que fa a la importància de la motivació dins del procés educatiu.

L'educació que per a funcionar es fonamenta en el control i la vigilància de l'alumne/a, està contribuïnt a construir un món que només funcionarà amb el control i la vigilància. 

L'objectiu màxim i ideal de tot procés educatiu és la capacitat d'aconseguir una societat sense lleis.

Si castigueu l'alumne/a a fer feines acadèmiques, estareu convertint les feines acadèmiques en un càstig.

Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.

Els somnis que un dia ens van empènyer endavant

El temps passa. Alguns amics se'n van; per la mort, l'oblit, la mandra, la malfiança, la construcció que la ment fa dels altres... 

Un cel fosc embelleix el verd de la Terra. La Terra sempre hi és, i regala la seva calidesa, en forma d'escalfor o de frescor dolça. El verd no passa mai, ni el gris blavís del mar. Ni la roda de cavalls que gira a Donostia any rere any des de fa dècades. 

Hom voldria també que les persones no passessin mai, que es mantingués allò de bo que tenim tots i que no depèn de com pensem o de com vivim: l'amor a la llibertat, l'amor als éssers humans, l'honestedat, l'ajuda mútua, el respecte a la independència dels altres, a les seves paraules, expressions, creativitat, opinió... Però les persones cauen; l'instint sàpiens acaba arraulint-se en algun racó del cor i neix l'aversió, la mania, la construcció de l'altre amb el poc que se sap de l'altre. Molts surten a navegar amb la carta meteorològica d'anys enrere; d'altres, amb unes ulleres que els mostren les persones no pas com són les persones sinó com són ells. La ciutat es buida de confiances i rialles. La pressa substitueix els llargs sopars amb cançons, pregàries, poemes i esperances. I hem de lluitar cada dia i cada nit per continuar creient en els somnis que un dia ens van empènyer endavant, vers la construcció d'un món més tendre. 

Continuo creient que la tendresa és la màxima plenitud de la persona humana, que la bellesa demostra l'existència de la bondat, i que aquesta mateixa bellesa assumeix formes diverses que molts no saben valorar. 

Penso encara que la felicitat és una conseqüència de l'amor, més que no pas un objecte de captura, i que l'alegria és el principal motor del progrés i de la construcció del benestar de les persones. Visc segur que els qui viuen abraçats a tanta foscor, un dia, s'adonaran del seu error; i maldo per perdre el temps cada dia una mica i entonar les velles cançons de sempre i les noves cançons de les generacions que vindran.

Faig per allunyar-me dels qui em volen lluny, no els faig falta, ni ells a mi; i camino per bells camins de bosc que van a raure a cales a on no hi ha ningú; sóc, allà, al costat dels petits que estimo i que m'he proposat que visquin feliços i lliures, creient que l'honestedat i la llibertat ho poden tot, lliures de llastres morals i especulacions religioses. 

A cops tinc por, com tothom; però crec que avenço. 

Sovint m'equivoco, i torno als vells errors, com tothom; però rectifico. 

Em nego a jutjar a ningú, però evito el tracte de les persones que creuen en els càstigs eterns i en presons per gent pacífica; i crec que l'educació no és ensinistrament, que només els pensaments poden convèncer els pensaments, i que quan ens relacionem amb persones que s'emocionen, que són gairebé totes, hem de tenir en compte els valors emocionals i els sentiments aliens.

No m'agrada la proximitat dels planyiders o les planyideres que ploriquegen perquè visquem pendents d'ells o elles mentre van vigilant si de debò ens tenen el cor atrapat; quan hi haig de conviure, faig tot el que puc per no enfadar-me ni respondre malament; de vegades em costa. Són persones que necessiten tenir tothom pendent per sentir-se segures; és una forma refinada d'egoisme, que fa mal, i al qual mai em sotmetré.

En general, m'agrada fer el que em sembla, sense fer mal ningú; i fent bé, si puc. Ara bé, no m'importa gaire l'opinió aliena, sovint sotmesa als criteris estètics, i de glòria i triomf propis d'aquesta estranya societat de "masclets" i pedants.

 Hi ha qui viu pendent de si els altres són més, tenen més, poden més o gaudeixen més, i això fa que visquin a ritme dels altres, i que les seves accions siguin com campanes ben llustroses que si no llueixen no valen.

M'agraden els corrals de poble, amb unes quantes gallines; els arbres dels racons de bosc que ningú no veu. Encara que sembli mentida, m'agraden els espais i dies sense wifi, i l'única fama que m'agrada fins a sentir-me molt feliç és la de trobar-me alumnes, i antics alumnes, a diferents racons del món; normalment això als professors no els agrada, però a mi, no sé per què, m'omple de felicitat.

De moment, res més, ja continuaré deixant anar sentiments un altre dia.

.

.

.