Una mirada al món

.

De vegades va bé aturar-se a mirar d'on és la gent que ens visita, que es mira aquest blog, ni que sigui com a cortesia a una visita meva als seus espais:

Origen dels visitants


.

Sobre Cataluña y el catalán.

.

A todos los visitantes que no conocen Cataluña.

Yo pertenezco a una pequeña nación sin estado, cuyo nombre es Cataluña y cuya lengua es el catalán. En Cataluña viven aproxmadamente seis millones de personas. El Catalán es lengua oficial en Cataluña, que en la actualidad posee el status político de Comunidad Autónoma del Estado Español. El catalán también és la lengua oficial del pequeño estado independiente de Andorra (en los Pirineos). El catalán ha sido perseguido salvaje y constantemente a lo largo de la historia por diversas políticas centralistas que han intentado la uniformización de la península Ibérica a costa de la eliminación de la diversidad cultural. A pesar de todo Cataluña y el catalán siguen siendo. La aceptación de las diversas oleadas de inmigración que a lo largo de los siglos han contribuido a configurar la nación y la han enriquecido, ha sido y es una seña de identidad para los catalanes. En Cataluña la mayor parte de la población viene o ha venido alguna vez de algún lado.

En la isla de Cerdeña, en la población de l'Alguer, (Italia) también se habla Catalán.

En la actualidad, en Barcelona, la capital de Cataluña, se hablan más de doscientas lenguas.

Ahora podeis oir a Pau Casals, un gran violoncelista, hablar sobre su nación, Cataluña, en su discurso en las Naciones Unidas en 1971.

Descobrir la mar entre els brancatges del bosc (Descubrir la mar entre las ramas del bosque)

.

¿Què passarà quan no pugui descobrir la mar entre els arbres? La mar com un monstre bell, d’un blau fosc i intents, solcat d’esquitxos blancs els dies de vent. ¿Què faré quan tot sigui encimentat i hagi de guaitar els vaixells entre torres que arriben a un cel opac i indefinit.? ¿Com explicaré al meu fill que un dia la costa de Catalunya fou un jardí natural de bellesa mística? ¿Com es pot transmetre amb paraules el foc íntim que desprèn la terra quan manté la seva emprempta original? L’obra de les nostres mans ens està abassegant la vida. El diner dirigeix els destins de les persones, de les nacions i de la Terra; no el podem aturar, hi ha massa milers d’individus que l’adoren i li són fidels per damunt de l’amor als seus descendents hereus del paisatge, hi ha massa indiferents que s’acontenten amb guanyar-se el pa i el cel sense pensar gaire, sense contemplar. I quan la Terra sigui plena a vessar de xalets, urbanitzacions, parcs d’oci, centres comercials i sales multicinema, quan ja no n’hi càpiguen més... llavors què...? Quan ens haguem venut la Terra... ¿què en farem dels diners? ¿On podrem viatjar si a tot arreu tot serà igual: gris, dur, artificiós? ¿Com podrem ser lliures, si per ser considerats ciutadans haurem de pagar? Si paguem ens estimaran, si no paguem serem uns criminals... ¿Quina mena d’amor serà aquest, i on serà la humanitat? . Miro als estels i no en veig cap d'altra, de Terra tan bonica; i em sembla que els meus peus no se subjecten bé, que el sòl és fonedís, que res no és com abans. A cops miro els meus avantpassats del paleolític, que dedicaven dues o tres hores cada dia a recollir fruits i a caçar animals, enmig d'un món sense tanques, sense límits, i envejo els seus trenta anys escadussers de vida intensa en una Terra que era la seva. El món que veig, sovint, no és el meu món. Diuen que totes les grips passen perquè els virus es reprodueixen i esgoten els aliments del seu medi. Em pregunto: de totes les grips de consciències que en aquests moments estaran creixent a milers de racons de l'univers, silencioses, aïllades, sorpreses d'existir, ¿quantes d'elles sabran valorar la importància de mantenir el seu entorn natural i sobreviure?
La remor de la mar s’ofega amb el brogit dels motors d’explosió que embruten l’aigua i l’aire. La pluja, però, ens retorna la flaira d’una terra oblidada. Una nova humanitat creix amb el radar dels sentiments apagat, i el sol vermell com una taronja, en una posta que dibuixa al cel un quadre irrepetible, és ignorat. Les xarxes divideixen les antigues planúries de quan la Terra no es podia posseir. Els cotxes omplenen les carreteres i ja no hi caben, però s’han de vendre, sinó res no rutlla. Les carreteres de quitrà divideixen els antics jardins sagrats dels ibers, l’aigua dels camps de golf s’escampa damunt d’una herba solitària que no es pot trepitjar, i l’Ebre es buida. L’aire s’escalfa, s’embruta, emmalalteix, i mirem cap a una altra banda per a no sofrir.
Les cales de l’Ametlla van morint, ja mai no seran com han estat els últims milers d’anys, i això passarà perquè uns quants senyors es puguin embutxacar uns bons milions i es pensin que d’aquesta manera beneficien la societat. La Costa Brava gemega, alguns diuen que ja és morta; d’altres seguim cercant racons misteriosos vora la mar hel·lènica on el temps no circuli, indrets protegits per sirenes que es neguen a tolerar l’escapçada de tanta vida. El llom del paisatge es panseix, la nova humanitat que neix mai no coneixerà el medi on el seu ésser va evolucionar, sempre li mancara quelcom que no sabrà definir. Portem a la sang sed de natura; si aquesta sed no es deslliga, mai no s’arribarà a viure com un ésser humà; i si es deslliga, hom mai no es resignarà a deixar morir, sense més ni més, la mar i la terra.
Necessito trobar un lloc fora del temps, que no tingui un forat al calendari, que no es digui diumenge ni dilluns ni cap altre nom retallador de llibertats... Necessito cercar un moment etern fora dels instants classificats, lliure d’etiquetes, de passat i de futur. Un temps fet per a ell mateix, lliure de neguits i de projectes, un temps per descobrir la mar entre els arbres.

¿Qué pasará cuando no pueda descubrir la mar entre los árboles? La mar como un monstruo bello, de un azul oscuro e intenso, surcado de salpicaduras blancas en los días de viento. ¿Qué haré cuando esté encementado y tenga que contemplar los barcos entre torres que llegan a un cielo opaco e indefinido.? ¿Cómo le explicaré a mi hijo que un día la costa de Cataluña fué un jardín natural de belleza mística? ¿Cómo se puede transmitir con palabras el fuego íntimo que desprende la tierra cuando mantiene su huella original? La obra de nuestras manos nos està arrebatando la vida. El dinero dirige los destinos de las personas, de las naciones y de la Tierra; no lo podemos detener, hay demasiados miles de individuos que lo adoran y que le son fieles por encima del amor a sus descendientes herederos del paisaje, hay demasiados indiferentes que se contentan con ganarse el pan i el cielo sin pensar mucho, sin contemplar. ¿Y cuando la Tierra este llena a rebosar de chalets, urbanizaciones, parques de ocio, centros comerciales y salas multicines, cuando ya no quepan más... entonces qué...? Cuando nos hayamos vendido la Tierra... ¿qué haremos con el dinero? ¿Dónde podremos viajar si en todas partes todo será igual: gris, duro, artificial? ¿Cómo podremos ser libres, si para ser considerados ciudadanos tendremos que pagar? Si pagamos nos amarán, si no pagamos seremos unos criminales... ¿Qué clase de amor será éste, i donde estarà la humanidat? Miro a las estrellas y no encuentro ninguna Tierra tan hermosa como la nuestra; i me parece que mis pies no se sujetan bien, que el suelo se derrite, que nada es como antes. A veces miro a mis antepasados del paleolítico, que dedicaban dos o tres horas cada día a recoger frutos y a cazar animales, en medio de un mundo sin vallas, sin límites, i envidio sus treinta anys escasos de vida intensa en una Tierra que era la suya. El mundo que veo, muchas veces, no es mi mundo. Dicen que todas les gripes pasan porque los virus se reproducen y agotan los alimentos de su medio. Me pregunto: de todas las gripes de consciencias que en estos momentos estarán creciendo en miles de rincones del universo, silenciosas, aisladas, sorprendidas de existir, ¿cuantas de ellas sabrán valorar la importancia de mantener su entorno natural y sobrevivir?
El rumor de la mar se ahoga con el rugido de los motores de explosión que ensucian el agua i el aire. La lluvia, sin embargo, nos devuelve los aromas de una Tierra olvidada. Una nueva humanidad crece con el radar de los sentimientos apagado, y el sol, rojo como una naranja muy madura, en una puesta que dibuja en el cielo un cuadro irrepetible, es ignorado. Las redes dividen las antiguas llanuras de cuando la Tierra no se podia poseer. Los coches llenan las carreteras y ya no caben, pero tienen que venderse, si nó nada funciona. Las carreteras de alquitrán dividen los antiguos jardines sagrados de los íberos, el agua de los campos de golf se esparce sobre una hierba solitaria que no se puede pisar, y el Ebro se vacía. El aire se calienta, se ensucia, enferma, y miramos hacia otro lado para no sufrir.
Las calas de la Ametlla se van muriendo, ya nunca serán como han sido en los últimos diez mil años, y esto ocurrirà para que unos cuantos señores se puedan llevar unos buenos millones y se piensen que de esta manera benefician a la sociedat. La Costa Brava gime, algunos dicen que ya está muerta; otros seguimos buscando rincones misteriosos cerca de la mar helénica donde el tiempo no circule, parajes protegidos por sirenas que se niegan a tolerar el escabechinamiento de tanta vida. El lomo del paisaje se hunde, la nueva humanidad que nace jamás conecerá el medio donde su ser evolucionó, siempre le faltará algo que no sabrá definir. Llevamos en la sangre sed de naturaleza; si esta sed no se desata, nunca se llegará a vivir como un ser humano; y si se desata, jamás nos resignaremos a dejar morir, sin más ni más, la mar y la tierra.
Necesito encontrar un lugar fuera del tiempo, que no tenga un hueco en el calendario, que no se llame domingo ni lunes ni ningún otro nombre recortador de libertades... Necesito buscar un momento eterno fuera de los instantes clasificados, libre de etiquetas, de pasado y de futuro. Un tiempo hecho para el mísmo, libre de angustias y de proyectos, un tiempo para descubrir la mar entre los árboles.

Todos los posts en español

Esperança (Hope)

.

Amb cada embat del teu poder m’omples de goig...
car em fas saber que quan tot sembli perdut...
sortiràs en defensa de la Terra,
i expulsaràs la plaga destructora i consumista
que gosa posar-hi un preu...

Amb cada bram del teu pit, mar, em fas feliç...
Sé que hi ets i que enfrontar-se a tu
és com colpejar un Déu adormit...

You heap hapiness on me,
with every atack of your power
because you let me know
that you will save the Earth
when all seem failed.
And you will expel the destroyer and consumist glut
which dare to appraise life.

With every clamour of your breast, sea...
you make me happy.
I know you're there...
Fighting against you is so useless
like fighting against an slept God.

All English posts

El Dolmen de Vallgorguina (The Vallgorguina's Dolmen)

.

.Diumenge, 6 d'abril, ens vam acostar a Vallgorguina, a la vall que es troba entre les serres del Montnegre i el Corredor. D'allà vam agafar el camí que s'endinsa en el bosc i arriba fins al Dolmen. Una construcció funerària construida sis mil anys enrere pels pobles prehistòrics que habitaven el Montnegre. Impressiona posar les mans sobre la pedra superior del Dolmen i imaginar el poble que en una Catalunya diferent, natural, verge, sobrevivia enmig de les inclemències del temps, amb els mateixos amors i dolors que les persones d'avui. Fet i fet, sis mil anys, a l'evolució humana no són res.

El Dolmen, a l'edat mitjana, va servir de punt de reunió a les bruixes que s'alliberaven de la repressió de la religió imperant i deslligaven els seus balls, els seus rituals i la seva màgia.

Els voltants del Dolmen semblen dissenyats específicament per una divinitat misteriosa que crida des de la muntanya. La força del lloc es percep a cada instant.

Sunday, 6 of April, we went to Vallgorguina, a little village between Mountain range of Montnegre and Corredor. We went along the path which started in the village, and we arrived to the prehistoric Dolmen in the middle of the wood. The Dolmen is a prehistoric funeral building, It was built six thousand years ago by the people who lived in this mountains. I put my hands over the top stone, and I imagined people who lived in the prehistoric Catalunya, a country very different to the present Catalunya. I imagined the prehistoric people, surviving under the inclemency of the weather, with the same love and the same moral afflictions than people of nowadays. Six thousand years are not a great time's interval in the long way of the human evolution.

The Dolmen, in the middle age, was a witches meeting point. These women liberated themselves from the religion's repressed, and they developed their dances, their rituals, and their magic.

Dolmen's outskirts seem gardens designed by a mysterious god who call humans from the mountain. We felt place's power every moment of Sunday.

All English posts.

Memories

.

.
Memories

Drops of blue brightness,
sprinkling from sky's cloudless sphere.
Figleaves and burning bunches,
drawing hanging grapes over red and hot land.
Buzzing of bees in the sticky sultriness, and the silence of august.
Flowers stem with wrinkled beards.
And me, when I was a child,
searching birds eggs in nests.
The sea, near...
as the palm of one's hand receiving me
I deliver myself wholly to this blue and wide hand,
because I want, because I feel I must do it.
A clay's jug overflowing...
water with a land flavour...
freshness of old and white house.



Helènic Glauc

All the english posts

Naturist nudism (When nudeness doesn't mean sex)

.

Sometimes in life, the time becomes present: deep present, just present. When It happens, we feel the whole universe; alive and burning univers inside the present time. When It happens, language can't describe this fenomen: there aren't enough words. When It happens, human consciousness feels plenitude.

There are a lot of ways to reach plenitude. Putting our naked body in touch with natural elements is one of those ways. Human specie has been nude for many years (200.000 years) in touch with air, water, and sun. Nowadays, some people think that naked human body means scandal, sin, indecency, ugliness, poverty, misery, dirtiness... But there is no manufactured dress more beatiful than a rose or a lily. In spite we used all the gold in the world to make that dress, we wouldn't achieve the beauty of those flowers.

If we prevent any person from seeing a rose during his whole life, when this person see accidentally a rose, he (or she) will watch the rose with fear, he will examine its thorns, he will not touch its petals for avoiding an urticaria. At the end, he will declare that the rose is an strange flower, dark, abrupt, too wild to be exhibited.

Nowadays, there are a lot of people that is troubled by their own being. Many people consider that their own body, and bodies of everybody, are enemies. They think that naked bodies are danger and ugly realities. Many people go to the forest and they tear off thorny plants, they pick up all the sharp stones, they destroy all the poisonous mushrooms... and, at the end... these people think that this way of action is a right behavior. They think, wrongly, taht this action contribute to achieve a more beautiful world.

Our body is a natural book, the book of the nature. If we sentence this book to darkness, we will lose the poem that existence sings through this book. Our body is only one reality, an oneness. And when our body is naked, all the senses form just one sense. The only sense (formed by all the senses) perceives the harmony of nature. When It happens, we feel plenitude.

If we recover serenity of nakedness, we will also recover the innocence that we lost when we started to wish money, power, prestige, pride... Children lose their innocence when they start to worry about their possessions. They lose their innocence when they start to worry about what they have, instead of worrying about what they are. When they start to worry about what they show, instead of worrying about what they are. Being nude in nature means recovering the beloved childhood. Nakedness is like a sunlight which awake us from a nightmare; the nightmare of consumption's civilization; the nightmare of utilitarianism. Nakedness is a peaceful and liberating revolution against the chains of some people that consider their body as a dirty reality; a peaceful and liberating revolution against the imposition of fear's morality... against the unhealthy conception of the own being.

Being obliged to hide body is like a finger; a finger that point out a hidden reality; a finger that clamors for a contradiction: the hidden reality is scandalous and seductive, ugly and desirable, sinful and honourable... These contradictions go into subconscious as bad seeds, and bodies are converted into erotic objects.

The key to achieve dominion over instincts is not the concealment of human body, but its knowledge. When people hide body obsessively, then people increases their body's morbidness. When people learn to discover human body, when they realise that human body is a good and nice fruit of the nature, when they discover that human body is not necessarily an erotic object, then people have self-control and interior freedom. We must know truth and watch reality face to face, without fears, complexs or uncontrolled excitements... Then we will be free from body's fetishism

Sin is only in the eyes of some people that watch naked human bodies and they just see external reality through the lenses of their own interior fears and guilt complexes. They have suffered (unconsciously) a lot of years full of guilt complexes and repression: the mistake of condemning natural realities, of condemning a part of themselves; the mistake of not assuming a part of their reality.

There are some countries and cultures where the hands of the women, or the eyes of the women, have become reason for sexual excitement. The more we hide human body, the more It becomes perturbing reality. Human spirituality needs to recover the lost ground of the body's beauty. Human spirituality must defeat the economic empire of pornography. Human spirituality must eliminate morbidness from human body, and It must contemplate body as a natural reality.

Human body's beauty is a metaphor of the invisible reality that accompanies body. It is an ikon that point towards a more beautifull conscience. If we love the rose that we have left in a star, then all roses will recall us our beloved rose. Every human body will recall us human dignity if we achieve to recognize ( in everybody we see) a person that deserves to be loved.

Naturist nudism can be a vaccine against the use of human body as a consumption's product. Nudism can also be the breaking-off with the enforced aesthetic of the mass media... a breaking-off with the enforced aesthetic of tradition... a breaking-off with the enforced aesthetic of the dark past centuries. Naturist nudism allows us to recover natural aesthetic that has evolved in Earth since the beginning of time. When human body is naked and free in the nature, beside the sea and the yellow sand, It shines as the most beautifull image in the whole universe, the most serene, the most elegant; at least in the mind of people who lives in harmony with nature. Naturist nudism allows us to enjoy natural elements with all our senses, with all our skin. It allows that we to fill us of wind, of sea, of sun, fully. It allows that we to feel free and beautifull. It allows that we humbly to accept the dress that univers has sewed for us. It allows that we to discover our companions, free of fears. It allows us be accepted by companions as we really are. It allows us to be conscious of present time, and that we to live present time without longing for any future. It allows that we to educate our daughters and sons with the idea of freedom, free of fears, free of fetishism, free of disproportionate valuations of body's parts.

People who reject naturist nudism shouldn't condemn this reality without previous knowledge. Different people undress due to different reasons. Most of these reasons are healthy reasons. Perhaps some people who undress are victims of a lot of repressed years (people who search sexual excitement). But most of nude people, are honest persons, families, couples, friends... They search freedom, peace, nature, beauty, sun, sea, light... They want feel as a part of landscape. As Whalt Whitman said, when we are naked in nature, we are not visitors, we are part of landscape.

Jeremias Soler 

Terrassa (Barcelona)

All the english posts.

All the spanish posts.

.

Childhood

.


I hope you like my poem:

CHILDHOOD

Let's find again paths which smell of coals
the sounds of the songs of always
the sweat of game
the light of place
the smile.
Let's find again the sublime step of freedom
We must expel fears
darkness and revenge.
Let's enjoy oblivion
as the man who is born now.

Let's rip off clothes and dress in mud and grass. Let's admire rambling ivy which endows the ruinous old house's front and let's play hide-and-seek in its garden. Let's search for fleeing kisses hidden between shadows. Let's sleep in a soft and gigantic bed without thoughts.

All the posts in English
Posts in Spanish

.

Road Blues

.


.

I wrote this story two years ago. This story is also edited in a book "10x10 Microrelats". This book was edited by "La Quàdriga" and it contains stories hung in www.relatsencatala.cat.
(a web which contains stories in catalan language. Catalan is the language of Catalunya. If you want to know anything about cataluya: What Catalunya is?.)
And now my story. I hope, grateful, your corrections and opinions.

ROAD BLUES

Jerry has never picked up a hitch-hiker so young.
-Where do you go?
-Towards California.
A swarm of freckles surround her nose. Her hair is red; her eyes are blue; her face, pale.
-What's your name?
-Eileen.
They stop in a petrol station.
An old man approaches them.
-Do you go to the west?
-To Sacramento.
-The motor coach has gone away without me, and I haven't enough money for the motel.

The Chevrolet runs along the desert road. Wind makes spin crowded branches, as if they were strange rolling balls. By nightfall, landscape becomes phosphorescent.
-What's your job, Jerry? –Eileen asks.
-I'm a manager.
-I'm an actress -she says.
Suddenly, the vault of sky gets in red-hot. The Wind stops. The Flatness is dyed in orange light.
-My God! –Eileen exclaims, gazing at horizon.
-Indescribable. -the old man adds.
They leave the car and walk into the desert. They sit on the ground. The old man takes out a mouth organ and plays a Willy Nelson's melody.
-I must confess one thing –Jerry says, scratching his head -. I've been untruthful. I've really lost my job. My wife has left me, and I don't know where I am going.
-I haven't told the truth either -Eileen says -. I've run away from home.
-Well... in my case, my daughter has deserted me in the petrol station -the old man explains. His eyes are open as dishes.
Some instants go by. The situation is full of uncertainty. Then, suddenly, they start to laugh like sillies.
-And now...? –asks Jerry.
-Let's play another song... –says the old man.
Red light of sky is toning down. A deep nostalgia covers wilderness.

Cuando la desnudez no tiene que ver con el sexo.

.



.
Introducción:

Saludos a todos los amigos de Latinoamérica.
Este es el primer artículo de este blog en lengua española.
A pesar de ser un blog catalán, y fundamentalmente literario, quiere ser también un blog universal y abierto a todos los temas humanos. Es por ello que su contenido será progresivamente traducido a la lengua inglesa y a la lengua española, por ahora, con la vocación de llegar en el futuro al francés, el portugués, el alemán, el chino, el euskera y el árabe.
Sin más preámbulos os dejo con este artículo sobre la desnudez.

Cuando la desnudez

no tiene que ver con el sexo.

Hay instantes en la vida, en que el tiempo se convierte en presente: presente intenso, presente y nada más; es entonces cuando captamos todo el universo, vivo y encendido, dentro de este presente; es entonces cuando el lenguaje no puede describir el fenómeno; no hay palabras, porque cuando ocurre esto, la conciencia humana experimenta plenitud.

Uno de los múltiples caminos para llegar a la plenitud, es la costumbre de poner el cuerpo desnudo en contacto con los elementos naturales con los que la especie humana ha convivido íntimamente a lo largo de miles de años; el cuerpo desnudo, que para muchos es sinónimo de escándalo, de pecado, de indecencia; el cuerpo desnudo que para otros representa fealdad; el cuerpo desnudo que para demasiadas personas se identifica con pobreza, con miseria, con suciedad...

Ningún vestido fabricado por la mano humana se aproxima a la belleza de un lirio o de una rosa, aunque en su elaboración se hubiera utilizado todo el oro del mundo. No obstante, si se priva a alguien, desde su nacimiento, de la visión de la rosa, cuando en alguna ocasión accidental la contemple, se la mirará con un cierto recelo, examinará sus espinas, no se atreverá a tocar sus pétalos por miedo a una urticaria, y al final, la considerará quizá una flor extraña, oscura, gris, quizá brusca, demasiado salvaje para ser mostrada.

A muchos, hoy, les pasa esto mismo con el cuerpo humano, les conturba su propio ser, consideran su propio cuerpo y el cuerpo de los demás como un enemigo, como un peligro, como una realidad estéticamente indeseable. Son los mismos que llegarían a un bosque virgen y arrancarían todas las plantas que tuvieran espinas, recogerían todas las piedras cortantes, arrancarían las setas venenosas, y al acabar estarían convencidos de haber hecho un gran favor a la belleza del mundo.

El cuerpo, igual que todos los elementos de la naturaleza, es un libro; si lo condenamos a la oscuridad, a parte de marchitarlo, nos estaremos perdiendo el poema que la existencia nos canta a través de él. El cuerpo es una unidad; y cuando está desnudo, todos los sentidos, en él, forman un solo sentido formado por todos, que percibe la armonía de la naturaleza y desata la plenitud.

La recuperación de la desnudez serena, representa la recuperación de la inocencia perdida a causa del afán de tener, de aparentar, de dominar. El niño pierde la inocencia cuando empieza a preocuparse de lo que es suyo y de lo que no es suyo, de lo que tiene y de lo que no tiene; cuando empieza a angustiarse más por lo que muestra que por lo que es. La desnudez en la naturaleza es un pedazo entrañable de infancia recuperada, un trozo de sol que nos despierta por unos instantes de la pesadilla de la civilización consumista y utilitarista, una revolución pacífica y liberadora contra los que consideran al cuerpo humano como un objeto sucio, contra los que pretenden imponer, como norma social, esta visión oscura y psicológicamente enfermiza del propio ser.

La ocultación obligada se convierte en un dedo que señala hacia aquello que se oculta, y que grita a todos los vientos que aquello que se oculta es escandaloso y seductor, feo y deseable, pecaminoso y honorable, y toda una serie de adjetivos contradictorios que se introducen en el subconsciente como una mala semilla y erotizan el cuerpo.

El secreto para el dominio de los instintos sexuales no es la ocultación, sinó el conocimiento. Los que hacen crecer la morbosidad en el cuerpo humano, son los que lo ocultan obsesivamente, no los que aprenden a descubrirlo como fruto de la naturaleza, bello y bueno, sin que necesariamente tenga que poseer una significación erótica. Conocer la verdad y contemplarla sin miedos, nos libera de complejos, de excitaciones incontroladas, de vergüenzas absurdas, de fetichismos sobre el propio ser...

El pecado sólo se encuentra en los ojos de algunas personas que miran y no ven lo que está fuera, sinó lo que ellas mismas llevan dentro; y en su interior se esconden años de represión, de culpabilización de lo que es natural, de condena de una parte de su propia esencia que no tienen asumida. Existen culturas donde las manos, o los ojos de una mujer, se han convertido en objeto de excitación sexual; cuanto más se tapa, más trozo de cuerpo se convierte ineluctablemente en perturbador. Es necesario recuperar para la espiritualidad humana el terreno perdido de la belleza del cuerpo humano, es necesario hacer retroceder al imperio económico de la pornografía, vaciando de sentido morboso la realidad natural del cuerpo. La belleza del cuerpo humano es una metáfora del invisible que lo acompaña, un icono que señala hacia una consciencia infinitamente más bella. Si amamos la rosa que hemos dejado en una estrella, todas las estrellas nos recordarán a nuestra rosa. Todos los cuerpos humanos apuntarán hacia la persona, si somos capaces de reconocer en cada cuerpo un "yo" que merece ser amado.

El nudismo naturista representa una vacuna inmunizadora contra la utilización del cuerpo humano como objeto de consumo liberador de una sexualidad reprimida; viene a ser también la ruptura con la estética impuesta por los medios de comunicación, por las tradiciones, por el obscurantismo del pasado; viene a ser, en definitiva, la recuperación de la estética natural que ha evolucionado en la Tierra desde la noche de los tiempos. El cuerpo humano, en el entorno de la naturaleza, en contraste con el azul del mar y el color pardo de la arena, visto en toda su unidad, desnudo, libre, representa la imagen más bella que puede haber en todo el universo, la más elegante, la más serena; por lo menos en la mente de toda persona que viva en armonía con la naturaleza.

El nudismo nos permite gozar de los elementos con todos los sentidos, con toda la piel; permite llenarse de viento, de mar, de sol, de plenitud; sentirse libre y bello, aceptando humildemente el vestido con el que el universo nos ha adornado; mirar sin miedo a los compañeros, saberse aceptado por ellos tal como se es; tomar consciencia del presente y vivirlo sin ansiar ningún futuro, ni inmediato, ni lejano; educar a nuestros hijos en la libertad, sin miedos, sin fetichismos, sin valoraciones desproporcionadas hacia determinadas partes del cuerpo.

Los que rechazan el nudismo no deberían juzgar como inmoral una filosofía sin conocerla. No deberían poner en el mismo saco, a todo el mundo que se desnuda en una playa; no todos los rincones de costa, ni todos los momentos del día, son representativos de la realidad social y de las motivaciones que mueven a centenares de familias a descubrir la libertad y la plenitud del naturismo. No es correcto condenar a un movimiento sin plantearse sus motivaciones, sin hacer un esfuerzo para entender las inquietudes y las ideas que lo alientan.

.

About Catalunya (a big hug for all the foreign visitors)

.

To all the visitors who don't know about Catalunya.
I belong to a little country in Europe which is currently not an independent state.
Our country is called Catalunya and our language is Catalan.
We have about six million people.
Now... You can hear Pau Casals, a great musician, talking about Catalunya at the ONU in 1971.



.

Paraules que poden canviar el rumb d'una existència. (Words which can change the route of a life)

.

Paraules que poden canviar el rumb d'una existència.

Words which can change the route of a life.

Thanks Carl



.

Encara no som humans

.






.

De petits, el jo és el centre, però dins d'aquest jo hi ha suficient empatia com per a incloure-hi els sentiments i les vivències dels altres, de manera que l'infant és un ésser humà.

A mesura que creixem el jo creix i s'enquista; els altres passen a ocupar una posició reressagada dins l'escala de valors. Aquest fenomen es dissimula per pudor; a voltes es vesteix d'espiritualitat, de xovinisme patriòtic o de identitarisme. Fora d'estranyes i pintoresques excepcions, els adults Homo sapients tenen com a déu el seu jo. Fins i tot els qui es proclamen ateus o agnòstics acaben adorant la seva subjectivitat. Els seus actes es tracen seguint fil per randa la moral d'adoració al jo. Les diferents categories d'egoismes es vesteixen amb diverses disfresses anomenades: “justícia” “honorabilitat” “propietat privada” “pudor” fins i tot “discreció” i “humilitat”. La majoria d'Homo sapients ignoren aquesta entronització del jo, el seu propi inconscient els enganya; i a la pròpia enveja l'anomenen “agressió” “intent de desplaçament” “orgull aliè”. A la por d'un pacient per la pròpia malaltia i posterior visita a la secció d'urgències de l'hospital, alguns Homo sapients metges l'anomenen “abús del servei d'urgències”; sense tenir en compte les circumstàncies del pacient: el seu desconeixement del tema, el seu dolor, la seva angoixa. Al comportament inadequat d'un alumne, alguns Homo sapients mestres l'anomenen agressió; sense donar suficient valor a l'entorn de l'alumne, sense comprendre el que sent. I aixi podríem anar seguint.

Per tot això, els adults Homo sapients, en la seva gran majoria, encara no són “humans”. Són una espècie més d'hominids al costat dels Ximpanzés, els goril·les, els bonobos, els orangutans... Els hominids que s'assemblaven més a l'Homo sapients, van ser desplaçats i exterminats pels mateixos individus Homo sapients. Fa uns quants centenars de milenis, els individus Homo sapients que posseïen una conducta d'origen genètic que els impulsava a exteminar les espècies semblants a ells, van tenir més èxit a l'hora de reproduir-se. En conseqüència, aquesta conducta es va escampar fins als nostres dies en què de vegades, quan l'herència cultural i a pressió social no ho eviten, es desenvolupa en forma de racisme.

Adonar-se de tot això, ja és molt... i permet la revol·lució; la decisió de ser humans, de convertir-nos en allò que el humanisme i les religions diuen que som, i que encara no som. Ésser conscients de les mancances ètiques i racionals de la pròpia espècie, és el primer pas envers la transformació. Jo intentaré donar-lo.

.

La cultura científica com a camí envers la pau i la tolerància.

..

.

.

Ai les lletres... què són sense la lògica? Sense el mètode científic? ¿Per què molt poca gent dubta que estudiar filosofia, a segon de batxillerat, sigui necessari per una formació global de l'estudiant, tant si és de lletres com de ciències, i en canvi molt poca gent considera que conèixer l'aplicació del mètode científic, la resolució d'integrals, l'aplicació de les matemàtiques per la descripció dels fenòmens de la natura, sigui fonamental per a comprendre millor l'existència? Si els integristes haguessin estudiat la mecanicitat de les lleis físiques, químiques, biològiques... la indeterminació matemàtica de la quàntica, la bellesa de les relacions matemàtiques expressades gràficament en tants exemples a la natura: les línies de les zebres, la gradació de freqüències (colors) al cel del capvespre, des de l'oest fins al llevant... la suau evolució del cos d'una espècie d'hominids fins a la següent, filogenèticament parlant... Si tot el feix de brètols que obeeixen els sofismes com si fossin equacions exactes, tinguessin un mínim d'educació científica... serien més humils, i probablement no gosarien menysprear ( ni molt menys atacar) ningú a causa de les seves creences. Hi ha poques realitats més perilloses que un “excés” de lletres acompanyat d'una mancança estrepitosa de les lleis més simples de la lògica, la ciència i la matemàtica. Les lletres sense la ciència caminen cap a fantasies perilloses; perilloses no pel fet de ser fantasies, sinó a causa de prendre's com a realitats. La fantasia compleix una funció fabulosa si es presenta com a tal, com a fantasia... En el moment, però, que per manca de cultura científica la fantasia pretén imposar-se com a veritat dogmàtica, l'ésser humà disminueix l'exercici de les seves llibertats.

Quan la humanitat posseeixi una cultura científica estesa arreu, i adulta, la pau, la tolerància i el respecte estaran més a prop. Les veritables bestieses de la humanitat no les han fet els científics i els tecnòlegs... les han fet alguns dels qui només posseeixen un coneixement “humanista”, ric en lletres i filosofades, i orfe de ciència i natura. Alguns, que s'han apropiat dels invents i descobriments d'alguns científics, per a defensar sofismes, dogmes o idees fonamentades en instints disfressats de poesia, de mística o de messianisme.

Ningú no podrà enganyar mai una població que posseeixi cultura científica. Malauradament, avui dia no hi ha cap país del món la població del qual, d'una manera general, tingui aquesta cultura. La ciència és el privilegi d'uns quants escollits, que per a més inri l'estudien a la força, per a poder-li donar una utilitat pràctica, de cara a ingressar en alguna carrera superior, o per aconseguir alguna feina ben remunerada. El dia que la ciència sigui un coneixement obligat per a tothom haurem donat un pas més en l'evolució cultural de l'Homo sapients.

Òbviament, el coneixement científic significarà un gran pas, però la pau no serà automàtica; l'humanisme, llavors, podrà orientar la força i la llum de la ciència envers la sensibilitat no quantificable. La ciència és necessària, però amb això no vull dir que sigui suficient.

.

Conjuntivitis.

.


.
Aquests dies no actualitzo perquè tenim la nena petita ingressada amb conjuntivitis (que s'ha complicat una mica) a l'hospital. No és res greu (espero) però és feixuc tenir-la allà, i veure-la tan petita, amb una via al braç.
Definitivament, aquest trimestre ha estat el trimestre dels hospitals.
Ben aviat tornaré a agafar el ritme del blog. Si us avorriu, mentre no actualitzo, podeu anar llegint els meus relats i comentant-los.
Fins aviat.

Enllaços:

Virus

Virus2

.

Un granet de sorra.

.

Una finestra catalana al món anglosaxó?
Un intent de promoció internacional de la literatura catalana?
Una illa en un món de... diversitat/complexitat/fantasia... humana?
Un dir: "aquí som" i "som uns quants milions..." i de "toros" i "olé" res de res!
Un granet de sorra. I un i un fan dos. I dos i dos fan quatre, i...

Això és la comunitat virtual catalan_writting que per a mi, a banda de practicar l'anglès, m'ha permès conèixer una nova manera d'estudiar la diversitat humana i d'arribar-hi.

Us ho recomano.

.

Vacances 2008

.

Pensar en les vacances és sempre engrescador; t'obliga a analitzar la pròpia situació familiar: l'edat dels nens, les necessitats de descans, migdiades, higiene... per tal de triar una opció que permeti el gaudi per a tots. Exigeix també tenir en compte els gusts de tothom, petits i grans. I ajuda a tenir una excusa ideal per a profunditzar en una àrea geogràfica, que segons el cas pot ser més o menys coneguda. És important que hom es disposi a escollir les vacances sense espectatives prèvies, assumint la possibilitat de decidir-se finalment per una destinació diferent a la millor de les possibles, però assegurant-se que, malgrat que no es trii el paradís somniat, de ben segur que el gaudi, l'instant, l'emoció, la descoberta, l'aprenentatge, la convivència... garantiran una experiència molt i molt positiva.

En el nostre cas (el de la meva família) s'han de satisfer les diferents exigències d'un grup força divers (exigències específiques d'aquest any):

• Una destinació que no estigui excessivament a prop de casa.

• Que no estigui tampoc més allunyada de sis cents quilòmetres.

• Que garanteixi la migdiada de la petitona.

• Que el pla no contempli la idea d'anar amunt i avall al llarg de tot el dia (la petita és massa petita).

• Que la platja no sigui gaire lluny, i que sigui una platja no urbanitzada, i que no estigui massificada, que permeti el nudisme, que no “obligui” al nudisme, que sigui el màxim de natural.

• Que hi hagi força elements desconeguts per a nosaltres per a poder visitar si ens ve de gust (de tipus històric, tradicional,natural,oci,etc.)

• Que ens faci il·lusió.

• Que hi hagi bellesa.

• Que permeti la desconnexió.

  Vistes totes aquestes exigències, i introduïdes les dades dins l'ordinador del cervell i el cor, ens hem decidit, de moment, per aquesta destinació:

El lloc:

1

2

3

Allotjaments:

1

2

3

Platges:

1

2

3

Mapes:

1

2

Mai no perdeu la confiança en la vida (2)

.
La segona part, tal com vaig prometre:



.

Mai no perdeu la confiança en la vida.

.




.

 

Les últimes hores d'en John i la Norma

.


.

Baixaren del Chevrolet sota la negror d’un cel sense lluna. Ell es llevà l’americana i la posà amb tendresa damunt l’espatlla mig nua de l’actriu. L’oreig flairava a salabror i agitava els caps dels àlbers. -Em sento molt feliç de conèixer un personatge com vostè... –la veu li feia una cantarella artificiosa. -Per favor, diga’m John... –quan somreia els ulls se li tancaven dibuixant-li una bonior d’arrugues. -President... –digué, com en un mormoleig. -John... –insistí ell amb expressió paternal. I la Norma sentí que la nit se li convertia en el conte de la ventafocs. Pensava, i tornava a pensar, en aquella adolescent de dotze anys, de cabells esbullats, menyspreada per la mare; aquella marreca a qui ningú no gosava anomenar filla. Avui estimava el poder, s’abraçava al poder, es fonia amb el poder... I el poder tenia un rostre mític que ella admirava. El poder l’adorava a ella i li demanava enmig d’un xiuxiueig que li digués John. I la llenya crepitava a la llar de foc. I el vent feia repicar les branques més tendres als vidres de les finestres. I a la llunyania, des d’un llit flonjo, nua i abraonada a en John, distingia les llumetes dels vaixells que es dirigien a la Badia de Brooklyn. Brooklyn, que em vas veure néixer... contempla com estimo la carn dels déus.

*

-John... John... què m’has fet? –les pupil·les li tremolaven, si fa no fa, com les flames d’un foc insuportable que avui no cremava a cap llar. Es despullà completament i es masturbà pensant en ell. Els ulls enrogits li havien esgotat totes les llàgrimes. Tornava a ser l’escòria del món, la peça a la qual ningú no trobava cap utilitat; un cos nascut per a ser devorat amb la mirada, absorbit, gaudit, gastat... i apartat, a l’últim, just en el moment de topar amb la imatge puritana que el poder exigia. Ningú no la reconeixia com l’actriu que s’havia revoltat contra Hollywood, que havia aixecat la seva pròpia productora per a poder ser lliure. No. Ella era la puta del president. I el més dur és que això només ho sabia el president. Ni tan sols podia proclamar al món que ella havia estimat en John fins a la mort. Sí, ho tenia decidit, fins a la mort. El seu amor mai no s'escriuria a les pàgines ambigües de la història, però ella escollia marxar. ¿Per què ha hagut de ser sempre el dolor... l’autor del meu destí?
Despenjà. Marcà. Es col·locà l’auricular ran d’orella.
-Escolta Lawford, digues-li adéu al president... i a tu mateix, perquè ets un bon tio...
Tot seguit s’empassà un tub de pastilles i s’ajagué al llit, bocaterrosa.

.

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.

Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.

Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.

Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).

.

Joan Sales

.


.

Per recomanació de la Carme Cabús, estic llegint en Joan Sales, i he començat per la seva novel·la “Incerta Glòria”.

És impactant. El seu llenguatge, i ritme narratiu, són absolutament actuals (amb raó va tenir una acollida tèbia als anys cinquanta, quan fou publicada).

La novel·la descriu episodis de la guerra civil, de la vida al bàndol republicà, pels camps d'Aragó i de Castella: les trifulques amb el fanatisme dels anarquistes, bo i estar al mateix cantó de combat.

De la novel·la i de la literatura d'en Joan Sales en puc dir el següent, essent el més essencial possible:

-Enganxa.

-No avorreix.

-El llenguatge és correcte, actual, bell, sense embarbolls, objectiu; sense defugir les emocions, l'humor, la tragèdia, en definitiva l'humà.

-En ser realista, ajuda a comprendre la realitat històrica de la vida al front (característica que no he trobat en d'altres escriptors que pel meu gust són excessivament idealistes) No transforma la realitat de la guerra ni per mal ni per bé, es limita a descriure-la.

Enllaços sobre en Joan Sales:

Joan Sales en poques paraules.

Joan Sales al Wikipèdia

Joan Sales

.

Girona i els misteris

.






.

Hem passat el diumenge a Girona; una ciutat preciosa. L'antic call jueu evoca èpoques de misteri cabalístic, intolerància cristiana, comerç, art, humanitat... Hem pujat a l'antiga caserna alemanya, i darrere d'unes muralles gastades i velles, hem trobat una senyora que ens ha explicat que a l'any 1975 ella va veure com una nena levitava pels aires allà mateix. Es veu que s'apareixia la Mare de Déu, o això deia una vident; i aquesta vident va acostar una nena petita cega a la Mare de Déu; i que la Mare de déu la va agafar enlaire, i que és per això que aquesta bona dona que ens hem trobat la va veure volar. Li he preguntat diverses vegades si ella la va veure volar o si li va semblar. I m'ha assegurat que ho va veure, i que hi va haver més gent que també ho va veure. A més, es veu que la vident li va demanar a l'aparició que curés la ceguesa de la nena, i que la presumpta Mare de Déu va dir que no la curava perquè no hagués de veure les desgràcies que sobrevindrien. Aquest és el punt on tot se'm fa fosc. Em sembla massa cruel decidir que una nena sigui cega per aquesta raó. ¿Que és que els altres no les hem de veure aquestes desgràcies? Més valdria dir que no la cura perquè no pot, perquè no en sap, o perquè no li correspon alterar les lleis naturals... qualsevol excusa... però per no veure la vida, ni que estigui plena de dolors.

Davant el testimoni d'aquesta dona, responc amb dues actituds: respecte i curiositat.

Explicacions al fenomen? Doncs moltes: esquizofrènia, records falsos, suggestió, manipulacions extra-humanes... Em resisteixo a atribuir origen diví a un fenomen tan estès i amb tantes ombres des del punt de vista de l'ètica i de l'empatia. Malgrat tot, ho respecto, i estic disposat a continuar-ho investigant amb rigor científic.

.