#JoEmQuedoACasa1

Primer dilluns dins de casa, treballant amb el cos aquí i el cor a molts d'altres llocs. Assaborint aquesta pluja de març i aquest temps estrany que ens ha tocat viure. Rebent les primeres cançons del magnífic concert #JoEmQuedoaCasa que els alumnes de l'institut faran a instagram els dies 26 i 27 de març. I cantant la cançó d'una amiga meva amb qui de vegades passo estones.
#Alfonsina #aquellanydelcoronavirus #ustroboafaltar

Insensibilitat

 La insensibilitat del legalista, del classista, de l'adorador de la tradició, del monàrquic xovinista, del servidor dels costums imperants... el condueix a menysprear una governant perquè plora. Si la governant fos de la seva corda, però, la defensaria. Per ell, tot és bo o és dolent depenent de qui ho fa; i d'això que acabo d'escriure no se n'adona. La seva vida és odiar l'enemic, l'oponent ideològic, la ideologia dissident. La seva boca torta de carrincló escandalitzat amaga un ésser capaç de desitjar la presó de l'oponent i de negar-li qualsevol bri d'humanitat o de bondat; per ell, l'oponent és el diable, i el comunisme i el nacionalisme, doctrina pròpia de lúcifer. El feminisme l'abruma, i dissimula molt malament un negacionisme gairebé delictiu del drama de la desigualtat de gènere. Té un concepte de si mateix encimbellat; es considera moderat i demòcrata quan pateix un profund radicalisme que s'exhibeix impúdic als espais en què es pensa anònim. I no escriuré més d'ell aquí, perquè no mereix més línies en aquest blog.

"Volver"

És fàcil parar; es pot; si tothom ho decideix, es pot. Es pot parar, alentir la marxa esbojarrada de l'eixam, que espatlla el medi ambient, que estressa les persones, que allunya els pares dels fills, que fa córrer sempre per arribar a un lloc a on mai no ens aturarem perquè caldrà arribar a un altre lloc.
Parar no és una utopia; exigeix que uns quants deixin de guanyar tant, que asumim que no cal construir cada vegada més i més, que entenguem la vida com el regal d'un instant que passa i que si ens perdem està perdut, que valorem una estona amb els qui estimem, una cantada en un claustre, una estona de riure fins que la panxa faci mal, una pel·lícula feta entre uns quants que no voldrà mai ser comercialitzada, un poema sota una lluna blanca, la discreció del que és íntim. 
N'hi ha que no entenen les coses si no venen amb un halo de glòria mediàtica, entrades que es paguen, eufòria consumista, admiració universal, tòpics típics standards de fama i exhibició pública. Però ai... les coses dolces passen en una posta, cinc o sis amics i una guitarra, unes llàgrimes d'emoció quan la impressionant imatge d'un claustre antic, dues nenes amb camisa de dormir i una princesa, reprodueixen la melodia més bella de Gardel sense que cap cadena de televisió ho sospiti; i per a més emoció, la presència discreta i invisible del mateix Gardel, d'Alfonsina Storni, i d'un munt d'éssers ja en un altre món, gaudint com criatures amb una interpretació bellíssima i sobrenatural. Les coses dolces són estones de poemes entre amics, cantades en una masia antiga, dances a la llum de la lluna, paraules tendres d'algú que necessita paraules tendres. 
"Ah... no et dediques a la música?" et diuen quan veuen que acarícies les cordes d'una guitarra i que tens coses a dir sobre com fer bella una cançó, però que no busques ni diners ni un sou ni un mitjà de supervivència amb això que fas, ni ho pretens, ni ho vols, perquè no hi ha res que t'agradi més que parlar davant de trenta adolescents. I respons que sí, que t'hi dediques; que el teu estudi és la cuina, a on tot comença a cuinar-se, a on els records dels primers sopars de la teva filla i de les primeres danses amb ella quan tenia mesos fan tan dolça la intepretació. Respons que és clar que t'hi dediques, que cada dia n'aprens, que descobreixes que ho fas molt millor que fa tres anys, que forma part del teu estil de vida, però que mai no permetràs que la teva supervivència física depengui d'agradar algú o del fet que algú t'admiri o t'adori. T'hi dediques perquè no necessites un stage amb gent movent-se frenèticament, sinó un grapat de cors al teu voltant que es puguin comptar amb els dits d'una o dues mans, i entendre que la vida és un instant de gresca, una abraçada a qui tens al costat, passar discretament fins a la mort, i sentir-te tan viu que no necessites res, perquè ho tens tot; totes les notes, totes els versos, tots els amors, tots els somnis, totes les coses petites i belles que fan que tot valgui la pena.

Tres cançons de fa vint-i-quatre anys.

Traient la pols a velles cançons que vaig escriure al 1996 i que potser seran la banda sonora d'un curt. I que cantarà una noia de 13 anys que ho fa molt i molt bé.

El Herido (Miguel Hernández)

La melodia que vaig improvisar i gravar la setmana passada amb un poema de Miguel Hernández ara ja és una realitat i ja forma part del meu repertori. Està treballada i fixada.
Cada naixement és sens dubte un motiu d'alegria, i una manera de compensar la censura i la falta de llibertat.

#MiguelHernández
#ElHerido
#cançó
#poema
#poemes
#música

La probabilitat que alguna cosa de les que existeixen arribés a existir era zero.

Una de les raons de l'alegria és el fet de saber que sempre vivim una vigília. La vigíla té el dolç sabor de l'espera d'una realitat fascinant que s'assaboreix abans que succeeixi. El divendres a la tarda. Els dissabtes al vespre. La nit de Nadal. La verbena de Sant Joan. La revetlla de Cap d'any. Gairebé podem dir que és més feliç l'espera del gaudi que el mateix gaudi.
A la vida, estem sempre en vigília, perquè sabem que el fet d'existir és un succés tan improbable, tan inversemblant, tan estrany, tan impossible... i que alhora "és", i aquest contrast ens fa conscients d'alguna realitat que és a punt de succeir enllà de la vida. Hi ha qui davant aquest contrast s'ha inventat religions, o ha seguit les religions que la família o l'estat han proposat. Però a banda d'aquest contrast, no sabem gaire més; i aquí rau el fet sorprenent bell. Només sabem segur que existeix la vida quan el més lògic és que no existís. Només sabem segur que existeix la consciència personal que ens fa saber que som i qui som, quan el més segur és que no hi fos, i que mai no hagués arribat a ser. Estem a les envistes d'una gran transformació individual i col·lectiva de naturalesa ontològica, que s'intueix involuntària, radicalment positiva, incondicionalment amorosa i feliç. El bé està de la part del ser sense causa. Ser i bé són dues expressions d'una mateixa realitat que no copsem del tot. L'existència ens pica l'ullet i ens sedueix amb petites pistes amb les quals es diverteix cridant-nos l'atenció i suscitant en nosaltres pensaments que van més enllà de l'interès personal. De fet, l'única manera com déu podia experimentar què se sent en passar de la no existència a la vida era propiciant que nosaltres apareguéssim i que li regaléssim aquesta experiència. Som un joc de déu o dels déus o d'allò que no té nom, perquè cap déu definit o expressat és real; com no podria ser real un ésser humà descrit per una formiga o per una esponja de mar. Una de les ironies de tot això, és que adonar-se'n o comprendre-ho no depèn del nivell d'estudis, ni de la categoria moral, ni de la bondat o perfecció del pobre ésser que ho pensa. Som incondicionalment éssers abocats a una transformació ontològica conseqüència d'un amor identitari que ho explica tot.

Eduquem

Eduquem amb la força que s’amaga rere les paraules; i amb els mitjons que posem als peus d’algú estimat que dorm. I eduquem amb el respecte als diferents, amb la cura que tenim als mots que diem per com afecten als sentiments dels altres, amb la prudència i la discreció, amb l’hàbit de tractar les persones igual, siguin homes o dones, alts o baixets, i sigui quina sigui la seva orientació sexual o les seves idees. Eduquem quan no retuitem frases que menyspreen persones, que ridiculitzen el seu cos o el seu aspecte. Eduquem quan patim per qui eduquem, quan mai no estem satisfets; quan un sol error que cometem ens fereix, quan cap èxit ens ennuvola, quan no comptem les hores que ens toquen, quan tenim ganes d’entrar a l’aula, quan diem bon dia, quan escollim l’humor en comptes de l’autoritat, quan estem contents de tenir trenta persones al davant, quan prioritzem les persones a les normatives, quan no tenim por, quan no fem por, quan no ens amaguem les llàgrimes ni restem indiferents quan algú plora. Eduquem quan respirem i quan deixem respirar; quan som conscients que no ens limitem només a ensenyar, quan acceptem que la nostra tasca no és la transmissió de coneixements sinó l’extracció d’aquells tresors perduts de la humanitat que s’amaguen dins de cada cor. Eduquem quan aconseguim convèncer del fet que cada persona té un valor infinit, i que mereix un respecte profund i sincer.

Volver

Lamento profundament la mort de Gardel el 24 de juny de 1935, del seu guitarrista i del seu lletrista Alfredo LePera; però això ens permetrà, als que no tenim pressupost, fer servir la seva cançó “Volver”, que fa poquet ha quedat lliure de drets, com a banda sonora del curt que els nens i nenes de l’extraescolar de cinema estan començant a treballar.

Sens dubte, la força lírica i poètica d’aquesta cançó pot vertebrar l’eix argumental, la idea central de la pel·lícula que ells solets faran, amb el seu talent interpretatiu i musical.

Ho farem en memòria del geni de Carlos Gardel, que d’altra banda va actuar al Teatre Principal de Terrassa al 1926. Això no ho sabíeu, eh?

Amables amb els qui no tenen autoritat.

L'amabilitat és una expressió natural en una persona quan es dirigeix tant als petits com als grans, als poderosos com als febles, als qui t'ofereixen alguna realitat que anheles com als qui no tenen res per oferir-te. Si ets amable amb l'autoritat i esquerp, brusc o antipàtic amb el subordinat, no ets amable.

Si no ets amable, què pots ensenyar a un alumne?
Si no valores el respecte en el tracte, la tendresa, l'humor respectuós, la frase d'ànim, l'ajut incondicional... què pots oferir a un alumne?
Si etzibes frases hiperbolitzades, absolutes, de desesperança, tals com "mai t'aprovaré!" "no vull saber res de tu!" "Ets un desastre!"... com pretens ensenyar objectivitat i seny?

Hi ha qui s'enfila i malda per enfilar-se encara més a l'escala que puja fins al poder, els diners, el prestigi... Tot el que queda enrere, i per sota, persones incloses, es converteixen en realitats col·laterals en les quals no es fixa si no és per dirigir algun exabrupte que les mantingui més enllà de les línies vermelles que protegeixen la seva projecció de futur. En part, és una sort que se'n vagin cap al futur els qui consideren les persones més petites com recursos de producció, o com graons que menen a realitzacions materials o egocèntriques; al present hi quedem els que fem coses que no serveixen per a res, perquè elles mateixes ja són una finalitat, un punt d'arribada que rau en el present, en l'aquí i en l'ara.

Em declaro habitant del present, ciutadà del present, patriota del present, a on està tot el que existeix. Res que no estigui al present no existeix.

Eduquem quan creiem en ells, i els ho fem saber passi el que passi

Quina mania la d'alguns d'inventar-se com són els altres! La de repartir etiquetes fonamentades en el prejudici que es formen a primer cop d'ull, o el que és pitjor, a conveniència de les seves inseguretats.
Com s'atreveixen a postular que un grup no riu, que no sap riure, o que no sap ser feliç? Qui són ells per pontificar allò que hi ha dins del cor humà, que no veuen? Com si l'única expressió de la felicitat fos la riallada sonora. Com si la discreció o la contenció, com a maneres de ser lícites, fossin sinònim d'arrogància o de maldat.
Si rasques en un nen o una nena, hi trobes un cor, i un equipatge de bones intencions; atemorit i espaordit per la necessitat de sobreviure. 
Quantes aparents marginacions no són res més que oblits! Potser explicant-ho n'hi ha prou i no cal arribar a les etiquetes o les comparacions.
Quin mal negoci, les comparacions públiques i manifestes de grups! Vosaltres sou així, aquells d'aquella altra manera, quan en realitat els grups estan formats per persones, que són l'únic subjecte amb consciència pròpia, única i diferent; icebergs que oculten sentiments profunds, alguns dels quals mai no expressaran. 
Jutjar, condemnar i sentenciar, són malapteses dels qui viuen massa acostumats a l'autoritat; ments mongívoles que parlen dels alumnes com si fossin inferiors, babaus, curtets, ridículs, dignes de compassió més que d'admiració... Sovint, els qui jutgen des de dalt cauen en un maternalisme patètic que no educa. Entronitzen el conductisme, la "sabatilla que copeja" a la qual humanitzen amb un sentit de l'humor manipulador, que pretén emblanquir la pedagogia més carca, i tenen de si mateixos un concepte enlairat i pujat de grandesa, com si fossin sants en vida, com si esdevinguessin un amor que es pot menjar a cullerades; però per alguna estranya raó, els petits pateixen sovint amb la seva presència, no se senten ni escoltats, ni valorats, ni entesos.

Quan el docent substitueix el tu a tu, l'escolta pausada, l'austeritat de mots... per una verborrea escrivadebalagueriana, megalomaníaca, que s'esforça a disfressar d'altruisme, amb un excés de personalisme i un prejudici salvatge... aleshores la connexió amb el conjunt d'alumnes es perd, perquè s'abandona el tu a tu, i no s'arriba a la transformació educativa.

Eduquem quan tractem de tu a tu; amb dignitat, exigència, austeritat i afecte, i sobretot amb confiança. Eduquem quan no fem por, quan aconseguim confiança i admiració no buscada. Eduquem quan admirem els qui eduquem, conscients de les potencialitats del seu ésser. Eduquem quan creiem en ells, i quan els ho fem saber passi el que passi. Eduquem quan deixem clar que cap càstig convenç de res; res que canviem en nosaltres amb l'objectiu d'evitar una conseqüència disciplinària canvia de debò. Eduquem quan no prejutgem, quan no atribuïm a cap alumne cap manera de ser negativa per defecte; quan construim i quan fem saber que esperem una gran actitud no pas per la nostra repressió, ni tan sols per la nostra tasca, sinó per l'infinit valor que sabem que té la persona a qui intentem servir. És el valor de la persona, i la consciència que té la persona d'aquest valor infinit seu, el que aconseguirà que els seus pensaments i les seves accions siguin coherents amb aquesta grandesa.

Em declaro profundament admirador dels meus alumnes.

Quan el que fas ho fas pel que fas.

Quan allò que crees et genera guanys no pas pels diners que et fa ingressar sinó per la felicitat que t'alimenta.

Quan allò en què t'esforces esdevé guanyador no pas perquè hagi guanyat un premi, un concurs, un festival... sinó perquè existeix i perquè tu has contribuït a que existeixi.

Quan aconsegueixes que no siguin els diners, ni els punts, ni el prestigi... allò que dirigeix les teves activitats, els teus projectes.

Quan els perseguidors de càtedres, d'augments de sou, de territoris inviolables, et consideren algú que pateix un desequilibri, perquè et dediques a activitats que no serveixen per a res.

Quan el temps s'atura, i a l'aire que t'envolta, la veus, la toques, la respires, l'estimes... una alegria que no es tradueix en mots i que no s'expressa de tan única.

Quan el riure dels qui treballen amb tu sense cercar notes, qualificacions o mèrits, se t'encomana.

Quan algú perd la vergonya i canta en públic, i sent que allò que du a dins ha esclatat i que ja mai més s'amagarà en cap armari.

Quan entreveus un futur entranyable per a tots aquells que reben la teva acció.

Quan sents que el tros de vida que tens amb tu fa que tota la vida sencera tingui un sentit i una raó de ser.

Descans, alliberament, retrobar-se.

El cansament és un estat natural del cos i de la ment, i cal saber desconnectar de tot. 
Què pot passar si deleguem la feina en un altre que se n'ocupa mentre ens refem? Res pitjor que espatllar-se d'esgotament. Sovint n'hi haurà prou amb una tarda boja per refer-se, com fan els companys ximpanzès del vídeo. Unes hores badant, jaient, perdent el temps, dormint, menjant, escoltant música; res que no ens vingui de gust. Si morim, el món continuarà, per tant, podem descansar, i més i tot. 
Sovint el descans és deixar d'escoltar notícies, aillar-se un temps, retrobar-se.
A cops el descans és prendre decisions que canvien la manera de viure a bé; tenir el coratge de renunciar a una feina o un càrrec que ens fa mal. Tothom hauria de trobar una feina en la qual fos feliç fent-la; una feina que podria fer sense cobrar, i fins i tot pagant. Una feina que s'espera després de les vacances, que ens fa témer la jubilació, que fa que siguem feliços cada matí quan sona el despertador, i que ens permet sentir que estimem a cada instant en què treballem. 
Crec que no és utòpic; fins i tot penso que és molt senzill d'aconseguir una feina així;però cal molt coratge, perquè tot té el seu preu, i la majoria de les vegades el preu és espantaocells que fa que molts es facin enrere; el preu és la renúncia als diners, a la progressió social, als somnis d'enriquiment o poder, l'abandonament de l'autoritat, el desafiament a la societat, el risc a no poder sobreviure, la sensació d'estar-se llançant a una piscina sense saber si té aigua, la por a fer el que ningú fa, suportar la pressió de l'entorn que ens desdiu, vèncer la mandra...
Però la vida passa de pressa, i és bo mirar enrere i adonar-se que ens ho hem passat molt bé, que no hi ha hagut dos dies iguals, que hem vibrat, que l'hem encertada.
Al capdavall, de què serveix assegurar la supervivència si no vivim de debò?

Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes, però la vida cal descobrir-la directament, mirant la mateixa vida.

La línia. Els colors. El cel gris plom. Ara plou, ara fa sol, ara és núvol, ara el cel és blau. A cada finestra, una vida. I una vida és un centre de consciència i d'amor. Hi ha infinits móns, cadascun d'ells es construeix a la ment de cada vida. Hi ha qui pretén conèixer la vida a partir de les etiquetes; els mots són etiquetes. Però la vida cal descobrir-la directament relacionant-nos i copsant la realitat. El diccionari no és un pou a on capbussar-se per comprendre i descobrir la vida, perquè el diccionari el que fa és aprendre de la vida i etiquetar-la. Beu de la mateixa font que nosaltres, i cercar la vida rere els mots del diccionari incrementaria l'error. No accepteu mai ningú que dogmatitzi, ni que sigui mestre; encara menys si és mestre. La saviesa passa per tombar tots els dogmes i revisar-ho sempre tot. La diversitat humana fa que hi hagi diferents criteris en tot allò que neix de la subjectivitat humana. Qui pretén dominar sovint és perquè allò que diu o que fa no té prou pes ni prou grau de veracitat com per imposar-se sense aquesta pretensió de dominar. El vigilant controlador s'esgargamellarà posant portes al camp, prohibint a les onades que esbotzin la riba; queixant-se de la realitat... mentrestant nosaltres anirem creant la vida a força de passió, amor i molt de treball.

Les generalitzacions són la principal arma dels fanàtics.

Això que veus ara en algú, i que et fa enfadar, no et serveix per dir que el món és un desastre; aquest algú és només una persona, i n'hi ha milers, milions, que no estan fent això que estàs veient. Ni tan sols et serveix per dir que aquesta persona és un desastre; potser és un desastre el que fa, però no ella; ella pot descobrir alguna vegada que això que fa és un desastre, i canviar. Potser el que podries concloure de tot plegat és que el fet que tu consideris el món com un desastre per una acció que comet una persona indica que et passa alguna cosa que has d'esbrinar. 

El món és un regal, com la vida, com el Sol, com el silenci, com la música. Si estàs llegint això, estàs viu (bé... no és del tot cert, ja que hi ha morts que potser ho estan llegint), i has de pensar que el temps en què estàs viu és finit, i el temps en què estàs mort no s'acaba mai. Així doncs, la vida, si més no aquesta, és un temps de privilegi que no podem malmetre amb generalitzacions que amarguen.
Qualsevol generalització és el que avui dia s'anomena un "fake", i resulta molt útil per tots aquells que volen convèncer a qui sigui d'una afirmació falsa. Les generalitzacions són la principal arma dels fanàtics, dels integristes, dels sectaris, dels que creuen asseveracions no demostrades, sovint estranyes, i que a més volen convèncer d'altres a creure-les. Les generalitzacions són també l'instrument que tenen més a mà els qui malden per un objectiu que saben conscientment, o inconscient, que no és honest i que necessiten recursos sensacionalistes per a defensar-lo. El generalista estima el poder, l'autoritat, el control... i és capaç de falsejar la realitat per aconseguir-ho.

Més enllà d'aquest vici, d'aquesta arma, hi ha la pau, la traquil·litat de la tarda quan el Sol entra per la finestra, la felicitat enmig de la tribulació quan som conscients que tenim les mans i la intenció netes. El tresor de la vida de cada segon. El dolç pensament que reposem en tots aquells que estimem. El record de la seva mirada i la satisfacció de sentir-nos estimats. El desig que neix en nosaltres de deixar el món una mica millor de com el vam trobar.
.
.
.

Molt lluny d'aquí

Aquesta cançó és una versió que fa un any que treballo del poema de Màrius Torres "Molt lluny d'aquí", o en tot cas, d'una part del poema. Suposo que en el futur gravaré una interpretació un xic millor; però estic amb mal de coll, i es fa el que es pot.

Màrius Torres és un dels amics que tinc a l'altre món. Sé que hi ha qui interpretarà això com una llicència poètica; li permeto i guardo silenci sobre qualsevol altra interpretació més literal. Màrius Torres i jo practiquem la mateixa religió.

Where have you gone, Joe DiMaggio?

A on has anat Joe DiMaggio? Una nació posava els ulls damunt teu. El temps de la joventut és breu, però això no el fa menys valuós. Us penedireu més del que haurieu pogut fer i no vau fer, que de tot allò que vau fer i vau fracassar. Els herois tenen avui un caire estrany, un xic desmanegat, sovint fosc i pessimista com els temps que corren. L'esperança es veu massa vegades coberta per una mena de cortina negra, crosta atzabetja d'orgull i arrogància que s'acarnissa; però l'esperança és més poderosa, i amb la seva escalfor desfà la crosta, i la cortina cau; darrere hi ha un camp verd, un estadi immens, i un jove que torna a copejar una bola amb una eficàcia endimoniada.

Recordo Paul Simon enmig de l'estadi dels Ianquis pocs dies després de la mort de DiMaggio. Els milers de persones de l'estadi van callar, i al centre del terreny de joc, Paul Simon va cantar MrsRobinson. Quan la cançó va arribar al fragment que diu "Where have you gone, Joe DiMaggio?" els aplaudiments i visques van ser eixordadors, era com si Joe Di Maggio hagués tornat, com si continués guanyant, com si els herois de debò, aquells que eren educats, senzills, simpàtics, espontanis, encara existissin. 

I avui, al 2020, en aquest món estrany de feixistes, classistes, tradicionalistes, de comunions, bodes i banquets, de creuers contaminants, de musicals, de gent tipa al costat de gent que dorm al carrer, de prohibicions (una rere l'altra), de pors assèptiques a tot, al menjar, al sucre, a la carn, als pastissos, a engreixar-se, als traumes, als mòbils, a les xarxes socials, a l'amistat, a la proximitat, al compromís, a la nuesa, al lliurament, als somnis, al Sol, a les denúncies, a les multes, a quedar-nos sols, a expressar-nos... Por a la por... Por a no se sap què que s'ha de tractar amb píndoles...  Avui estem tornant als temps de l'escolàstica, dels dogmes socials, dels prejudicis, de les calumnies acceptades sense revisió, del terror a l'opinió dels altres, de l'angoixa per no triomfar professionalment o per no tenir poder econòmic o per no escalar posicions. Ens adormen les sèries, oferint-nos unes vides que tenen un sabor intens i que compensen potser la pròpia vida, que no és tan seductora. Tenim un paradís de sol a cada parc del nostre poble, un cel blau, i milers d'infants rient i jugant, i vivim com si l'única bellesa la trobéssim al televisor.

En aquest temps estranys necessitem Joes DiMaggios, herois imperfectes que ens deixin respirar una mica, que ens apartin de la ment tantes pors tants corsés que ens encotillen i ens ofeguen la humanitat.

Tutoria del 8 de gener de 2020

Cadascú de vosaltres té un valor infinit.
No deixeu que ningú estigui sol.
Ajudeu els qui estan sols.
Tingueu paciència amb la manera de ser dels altres, sempre que no sigui una falta de respecte; tots tenim la nostra manera de ser, tothom té defectes, ens hem d'acceptar i tolerar.
Feu costat els amics i els companys que pateixen.
Els amics són pocs en nombre, i un tresor; respecteu sempre la seva llibertat, el seu dret a relacionar-se amb qui vulguin; si sou possessius amb els amics no els esteu tractant com amics. Els companys són molts, i venen a ser com una mena d'amics més allunyats, més deslligats, però potencialment amics, i amb ells també heu de viure el respecte i l'afecte.
Aneu amb compte, perquè és molt fàcil fer mal a un company o a un amic, a tot arreu hi ha sensibilitats, i el dret a tenir aquesta sensibilitat; respecteu sempre els companys i els amics, tant si estan davant vostre com si no ho estan. Es pot provocar molt de dolor amb una paraula o un silenci. Que cruel és fer mal a algú que necessita amics, que ens necessita.
Necessitem acceptar-nos. Necessitem perdonar-nos. Necessitem estimar-nos.

L’antítesi del civisme i del bon ofici de la política.

Vam assistir al “Congreso” a l’explosió desvergonyida del mal. El mal en essència. El mal pur, faltant al respecte, mentint, falsejant, deformant la realitat, odiant, insultant, desitjant la mort… Es va evidenciar que anhelen l’existència d’ETA; necessiten que ETA existeixi per a poder atribuir als qui no pensen com ells una vinculació amb el terrorisme que s’inventen. Desitgen ressuscitar el passat amb les seves morts injustificables, perquè els és més còmode un enemic que ningú no els discutirà mai, que un adversari pacífic i democràtic. No suporten el canvi. No aguanten que l’independentisme basc hagi renunciat a la violència. Busquen i rebusquen punts febles, absència d’un vocabulari judicialitzat per a intentar fer veure que continuen defensant-la. Castiguen el procés pacificador de tantes persones que ho van arriscar tot per acabar amb la lacra del terrorisme. Puntxen, provoquen, vinculen compulsivament idees legítimes amb violència en un exercici d’irresponsabilitat geladora. Són l’antítesi del civisme i del bon ofici de la política; violents de tern i corbata, violents de dreta i d’extrema dreta que per aconseguir imposar les seves idees es rebaixen a les actuacions més vergonyoses.

Són com ells els qui els defensen a la vida i a les xarxes socials; hiperbolitzen, generalitzen, falsegen, exhibeixen un sarcasme que pretén fer veure que té un punt d’intel·lectualitat, quan en realitat el seu anàlisi racional és tan pobre com el d’un skinhead de qualsevol barri marginal. Es vesteixen, sovint, de senyors, però són violents, fanàtics, integristes, fetitxistes de formes aristocràtiques, obtussos, d’idees enquistades impossibles de ser modificades amb raonaments, perquè substitueixen la lògica per les creences i les filies obsessives i abandonen el sentit comú, l’empatia i la humanitat.

Una altra paraula

.

.

.

La negra ficció dels corbs
em va dibuixar una història

sobre la història no escrita

de nen acabat de fer.

I un rostre al rostre que ja era,

i un discurs al clar papir

de fibra encara tan tendra;

tan llunyà del meu discurs

encara embrió en el cor.

No sé com, però el vent atàvic

que enlaira el jo vers els astres;

ho va desdibuixar tot,

i va repartir les cartes

d’un joc que només és meu,

del temps i de l’esperança.

Avuí sóc un altre infant,

i tinc una altra paraula,

un somriure i el silenci

majestuós de la tarda.

J.S.

Tinc por de vegades, i d'altres no.

Visc temps de canvis i d'evidències tan sorprenents com emocionants. Em conec millor en el que és bo i el que no ho és tant. M'entenc. M'oriento, de manera incondicional, cap els mots d'aquells que m'estimen i que em sedueixen des de paratges misteriosos enllà de l'horitzó absolut de la vida. Segello el meu pacte de silenci explícit amb ells perquè no temin continuar oferint-me la seva amistat. Ploro molt, sovint de goig. Descobreixo que enmig del sofriment hi ha la llum pura de l'amor absolut, que és més poderós que el mal i que triomfarà. Perdono i em perdono. Comprenc, assumeixo i rebutjo l'error de qualsevol que faci apologia de la justícia venjativa humana, del càstig i l'escarment. Tinc por de vegades, i d'altres no; però sempre, i en tot moment, faré que la por no aturi cap dels somnis, i viure per deixar el món una mica millor de com el vaig trobar.

Idees i projectes d'alguns poetes vius i morts.

Aquesta interpretació va tenir lloc enmig d'un recital poètic al Marquet de les Roques, el 8 de maig de 2019. El recital el vam desenvolupar i realitzar a nivell íntim i particular unes quantes persones de l'Institut de Terrassa, alumnes i professors. El Marquet de les Roques fou la casa d'estiueig del poeta Pere Quart al cor del Massís de Sant Llorenç del Munt. La idea em va venir al cap un parell d'anys abans, concretament el 12 d'octubre de 2017, mentre estava al cementiri de Sant Quirze de Safaja al costat del nínxol de Màrius Torres. Del cementiri vam anar, aquell dia, a Moià a dinar, i a la tarda vam acabar al Marquet de les Roques a on vaig interpretar Corrandes d'Exili. Fou llavors quan la llavor del recital del 2019 va néixer. 

La pèrdua del que fins ara teníem previst ens fa guanyar una immensa bellesa, uns horitzons més amplis, i una nova direcció.

Rere cada pèrdua, hi ha un guany que sovint, d’entrada, no es veu.
Cada mur que se’ns alça, ens força a moure’ns un xic cap a una altra direcció, que acaba sent més creativa i lluminosa, i que mai no hauríem pres si no hagués estat pel mur.
Al no res d’aquesta platja immensa, s’hi amaga la profunda bellesa dels nous començaments; i al fons, lluminós i brillant, ens espera la mar blava amb els granellons del Sol i la cançó de les onades.
No us vestiu quan trepitgeu aquesta sorra, rebeu-la nus només amb el que sou; i això és metafòric i literal alhora. Rebeu aquesta buidor amb tota la pell, amb tot l’ésser. La pèrdua de tot us farà guanyar la llum al cos i a la ment.
La vida sempre està de la nostra part encara que no ho sembli; ens estima i ens necessita per alguna cosa que en un principi no sempre comprenem.
La nuesa d’aquest indret, i en aquest indret, la pèrdua del que fins ara teníem previst i en possessió, ens fa guanyar una immensa bellesa (estranya i nova però intensíssima), uns horitzons més amplis, una nova direcció i alegries desconegudes que ja estan escrites al llibre misteriós del nostre destí.
.
.
.

El viatge

Tendim a pensar que el que fem val si serveix per alguna cosa, o si ha de perdurar; mentida. El que fem ja és una cosa que val; ja és un valor en sí; encara que passi, i encara que desapareguem. Tot allò que fem, posant-hi el millor de nosaltres, ja és vida; un punt d'arribada, una finalitat; i de vegades, com a victòria que és, aixeca antipaties; però la vida és així, dir o fer alguna cosa que no deixa indiferent, i que no pot agradar a tothom perquè té una direcció i un sentit. 

I és difícil aturar un vaixell que navega cap a la llibertat i que ho fa sense por al naufragi. La gent que s'atura ho fa sovint perquè tem el fracàs; però si considerem que el fracàs és aturar-se, aleshores quin risc correm navegant cap a la llibertat? Quan no es té por, i es té molta passió, i quan es veu clar que la renúncia és pitjor que intentar-ho i fracassar, llavors no hi ha por al fracàs i el vaixell és imparable.

La vida és navegar cap a la llibertat malgrat els crits dels qui no ho suporten, malgrat els auguris dels immobilitzats per la por, malgrat l'amenaça de temporal. Navegar vers l'única direcció que dóna sentit a tot; de què serveix salvar la vida si renunciem al viatge vers la llibertat?

Els somnis dels poders que governen l'univers es fan realitat en les obres d'aquells que són lliures malgrat la por i que no s'aturen davant dels lladrucs o dels propis dubtes. I si ens tanquen una porta, n'obrim una altra. I si ens posen un pal a una roda, avancem galopant. 

Ens motivem amb les dificultats. Ens inspirem quan rebem atacs. Comprenem el valor d'allò que tenim entre mans quan ens adonem que volen destruir-nos-ho. Decidim avançar amb més determinació quan pretenen aturar-nos. Guanyem quan es decideixen a atacar-nos. L'adversari ens fa forts i invencibles. 

Si viatgem amb els poders de la naturalesa, amb la força del vent i amb la llum del Sol, tenim l'exèrcit de tots els poders de l'univers per defensar-nos. Si allò que el nostre cor posseeix som només nosaltres, només ens podrien prendre alguna cosa si ens convertissin en algú diferent a nosaltres mateixos. Només tenim allò que som; i som el que decidim ser. Per això, la lluita per la llibertat, el combat per viure amb el vent i en el vent, l'esforç apassionat per ser qui som... és una guerra de tot o res en la qual la rendició és infinitament pitjor que la derrota. La lluita, en sí, ja és la victòria. Si som llum, la foscor ens tem. 

El regal milionari d'un déu boig i avorrit.

Tic tac, el rellotge corre. Hi ha una Lluna d'ungla i Venus a frec. Al lluny algú canta. Mai no hi tornarà a haver un instant com aquest, bo i que n'hi haurà d'altres. Estem canviant a cada moviment de la busca. La vida ens pica l'ullet i fa olor de roses. A cops l'olor és de llar de foc. Ja no som qui érem ahir, però a cada moment se'ns regala un nou instant i un nou jo per poder néixer de nou.
Cada alba encetem una lluita, i els ulls ens poden brillar o poden tremolar; la bellesa que ens envolta mereix que escollim bé. Estan naixent criatures, perquè l'amor existeix. I un dia aquestes criatures agafaran una guitarra i cantaran i el món serà més bell. Continuen corrent les busques, i el nostre cor batega; el cor de cadascú. Us estimo tant que fins us perdono que em crideu des de dins del vostre cotxe perquè corro poc, o corro massa, o dubto, o somnio truites. Veig un nadó que es mira el rostre arrugat de la seva àvia i el troba bell; només aquest nadó té el sentit absolut del gust estètic; encara no se li ha espatllat. Després d'aprendre la lliçó del nadó, miro la gent i veig tanta bellesa arreu; tot i que alguns no ho saben i estan pansits. No saben tampoc que la vida és un regal milionari d'un déu boig i avorrit que no és fidel de cap religió i que s'enamora de les persones. Tic tac; el rellotge avança; tots marxarem; però aquest instant que tenim ara és part d'aquest regal milionari i ha de ser viscut, compartit, gaudit, plorat de joia, cantat, declamat... Aixequem una copa per celebrar aquest moment; únic, abans no s'esvaeixi. El món és ple de gent bella; fem-los saber com en són de bells, i com d'envoltats de bellesa estem.

L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari.

Realment, hi ha gent que atorga a les formes un poder gairebé absolut; acostumen a ser els mateixos que estimen l’autoritat; i curiosament, sovint són persones que envegen. No m’agrada escriure sobre aquestes persones, ni tan sols per expressar el que no és bo en la seva actitud. Escriure contra algú és molt molest, i em fa perdre energia. Escriure parlant malament de qui sigui, ni que en criticar tingui raó, és esgotador, i em fa estar entretingut un temps que podria dedicar a escriure sobre realitats benignes.

Intentaré no parlar a la contra, sinó a favor.

Quin goig que els altres triomfin, que ho facin els que tinc a prop; que toquin bé el piano, amb virtuosisme, que gaudeixin fent-ho, que guanyin premis… Alegrar-me del bo dels altres fa que la meva alegria sigui doble, triple, multiple… L’alegria fa que el nostre cervell ordeni la generació d’hormones benignes per al nostre funcionament mental. L’alegria pel bé dels altres és una manera d’estimar-los. El bé dels altres, no disminueix el nostre. El que els altres assoleixen, no ens fa mal, ans el contrari. Ser feliços amb la felicitat aliena és un simptoma de victòria personal, de grandesa d’ànima.

L’autoritat és un pobre mal menor que surt quan no trobem cap altra forma més intel·ligent i més humana per ajudar algú, o algun grup, a evitar el desastre. L’autoritat no és pas un patrimoni exclusivament humà; les formigues, i molts altres insectes i animals, tenen la societat estrictament jerarquizada, amb senyors i súbdits, amos i esclaus, dominants i servidors. L’autoritat és essencialment contrària a la igualtat de les consciències pel que fa a la dignitat i al valor. Hi és perquè no hem trobat la manera de fer que no hi sigui. Si apareix quan no toca, cosa que passa sovint, l’erra. L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari. L’autoritat és un autèntic impediment educatiu, generador de ràbia, desmotivador, creador de confusió, miratge fictici a cops amb formes belles que amaguen una buidor esfereïdora. L’autoritat és allò que m’allunya de qualsevol altre; un mal menor que no hem sabut eliminar; alguns l’adoren i l’entronitzen, i es fan molt de mal.

Les formes imposades són un atemptat a la llibertat del gust estètic aliè. La forma a la indumentària, als dissenys, al treball personal, a les tasques individuals, a la gestió de l’individu, ha de ser la conseqüència d’un procés creatiu de raonament i maduració. La icona que assenyala un fons, un contingut essencial a cops invisible que representa l’autèntica essència humana. Les formes són moltes vegades un instrument al servei de l’autoritari i/o de l’envejós, per a desqualificar i enfonsar aquell individu o grup que li resulta molest o desagradable. La diversitat de formes fa més bell el món i esperona a l’estudi i l’anàlisi estètic a tots aquells que volen trobar-ne de noves i de diferents en una recerca constant de noves maneres de sentir i de comunicar.

Quan allò que fem ho fem perquè ho estimem; el poder de l’autoritari i de l’envejós no aconsegueix el seu objectiu paralitzant. La força de l'amor a la vida és omnipotent i ens porta damunt del palmell de la mà vers regions desconegudes del plaer espiritual i creatiu. Cap ésser finit, engarjolat pel seu propi ego, pot aturar les persones lliures en un univers que no controla ningú.

La vida és un joc en un esplai estrany.

La vida és un joc en un esplai estrany; 

no ens diuen qui som, ho hem de descobrir. 

Ara paro jo, t'haig de perseguir. 

Et toco l'esquena, m'assec sobre el terra, i em faig l'adormit. 

 

Tot seguit, de sobte, la llum està aquí. 

No sé com parlar-ne, em costa de dir;   

tampoc no cal fer-ho, de fet, no hi ha mots;

l'esplai, mentre jugo, i m'embruto de terra, ens ho explica a tots.

La vida és un brou al plat de l'alberg. 

S'hi ha bullit un cor de vedell despert,

rialles de bojos que trenquen fermalls,

que salten i xisclen, s'abracen i empenten, amb càntics i balls.

Juguem mentre duri l'estona d'esplai,

no importa si és curta; s'estira com mai.

Ara paro jo i et faig un petó;

per això quan s'acabi, el món que hem trobat, serà molt millor.

   

Quatre dies.

Quatre dies; no vull perdre ni un instant, 
alliçonant a qui no rep paraules, 
ni d'ell mateix, ni de l'ego que l'angoixa. 
Quatre dies, i agraït de tanta llum, 
d'aquest Sol clar que travessa la finestra.
Quatre dies i els viuria tots sencers, 
estimant qui se sent trist o té basarda; 
els viuria tots amb qui trepitja el sol 
incert del viatge tan terrible. 
Voldria ser l'alegria de tants 
que tenen por, sovint amb justa causa. 
Admiro com maneguen la foscor, 
i aquest somriure, encara, que dibuixen; 
i amb el qual fan tan bonic el món; 
i ens ensenyen el secret de l'art de riure. 
Quatre dies, no tinc temps per dir "no puc"
"no goso", "no ho intento"... els vull tots quatre! 
Per gaudir del temps valuós fet de detalls, 
de tendresa, de misteri, d'esperança.
Quatre dies en què quasi no sé res; 
tan sols com n'és de bell fer que somriguin
els ulls que enmig del plor no poden més
i que m'estimo tant que adhuc m'espanten. 
Si acosto la mirada a tot allò,
que se'm regala avui, aquí, i ara.
Tan sols puc repetir gràcies per tot,
i anar-me'n en silenci cap a l'alba. 

J.S.
.
.
.

La resposta

Arriba un moment a la vida en què reps una resposta. Potser el prefaci del llibre d’instruccions que ningú et va posar sota el braç en néixer. Potser la primera veu del Gran Germà que fins ara t’ha contemplat sense dir res. Potser el primer avís d’un viatge segur i no gaire llunyà.

La resposta arriba en forma d’evidència, no deixa espai pels dubtes. És miraculosa. Respectuosa amb les lleis de la natura, però sovint es fa present desafiant les lleis de la probabilitat. És miraculosa pel que fa a l’eficiència del seu poder; assoleix allò que amb les forces purament humanes és inassolible. Deixa el seu missatge com un regal i comences a escoltar les paraules que d’alguna manera sempre has intuït que són certes, i que ara veus com una evidència. Recuperes la primera fe, la de quan eres una criatura petita i encara no t’havien produït confusió, adoctrinant-te amb la fe oficial. Tornes a la primera fe, la que portaves en néixer, la dels temps en què veies els morts i copçaves la presència d’un més enllà en tot allò d’aquí que vivies. Els primers Nadals. El carrer Arquímedes. El bosc d’aquell temps. Aquella pau al profund de l’estómac. La tia Estrella caminant i parlant-te al menjador de casa. Els somnis d’allò tan meravellós que un cop despert oblidaves, recordant només que era meravellós i que ho feia tot bo. Els somnis terribles que t’assenyalaven la presència del mal també aprop, i que t’ajudaven a posicionar-te. Les primeres cançons en un “single” de vinil que emplenaven el menjador nadalenc. L’olor dels canalons. La ràbia que et feia quan algú molt gran que estimaves tractava malament la seva germana també molt gran, i la teva revolta guerrillera en la seva defensa; i la llum als ulls de la maltractada en adonar-se que algú que acabava d’arribar denunciava una injustícia.

Però ara som aquí, amb la resposta d’ara, convertida en fets incontestables que proclamen la vida com una realitat maquíssima que val la pena i que hem d’agrair en tota circumstància.

Sóc molt semblant a la majoria dels alumnes que tinc ara. Estic al palmell de la mà de déu. M’estima per ser ell com és, no per ser jo com sóc. No he merescut res d’allò que ara em permet ser. Ho fa perquè vol. Estima a tots igual. Cadascú té el seu moment. Potser la única condició és que s’ha de voler. Ho mereix ell per nosaltres. No estem mai sols. No necessitem res del que tenim, per això podem gaudir del present sense por a perdre’l. Cada pèrdua obre la porta d’un guany. No haig d’intentar millorar els altres, a excepció de la meva tasca com a educador; aquí sí que tinc una missió. Em moriré. La vida és maquíssima. La por que en algun moment sento i sentiré em fa entendre la por que de vegades tenen a la seva vida aquells que tinc al meu càrrec, i m'ajuda a comprendre’ls millor. Ningú no es perdrà; l’eternitat és prou llarga per assegurar que això no passi. Cap religió sap de què parla; pateix d’un excés d’orgull i de confusió intel·lectual. La naturalesa del temps només l’estudia seriosament la ciència. Déu és assegut al cotxe, al costat teu, i al banc de la plaça. De vegades truca. O escriu un missatge. O regala un somriure. O canta. Apareix quan vol i ho il·lumina tot. Hi ha qui confon la llibertat que un necessita per a entomar la seva vida, amb la traïció o la rebequeria; algun dia també rebrà la seva resposta i tot li anirà bé.

“El que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur. Podem deixar el món una mica millor amb només un gest, ni que sigui petit, o una actitud.” C.G.

La felicitat ens espera al llarg de molts camins.

Curta com és la vida, i hi ha qui se la complica:

"Si ets mal xicot, jugaràs a quarta catalana en comptes de jugar a segona catalana!" 
"Si no esculls ciències, no trobaràs feina..." 
"Pràctic, sigues pràctic..." 
"Que fas tocant l'ukelele! De què serveix?"
"Oh! Que adolescent que estàs!" 
"T'imagines? Jugar a primera catalana! Oh quin somni!"

I ja que ha sortit el tema, jugar a segona o primera catalana serà per a molts la culminació d'un somni vital que els permetrà passar moltes tardes de diumenge escoltant poemes èpics de clara inspiració shakesperiana tals com:

"Arbitro, que malo eres!" (tot un clàssic)
"Pero que entrenador más malo!"
"Árbitro! Eres un judio!"
"Saca el pito, que no tienes!"
"Entrenador... saca a mi niño, que la tienes pillada con él!"
(N'hi ha més però al meu bloc de notes són les primeres que m'han sortit...)

El privilegi d'escoltar aquests versos es guanya aconseguint categories tan elevades i que emplenen de sentit la vida sencera com la segona catalana. Perquè la vida no és pas res més que això. Ni tocar la guitarra, ni estudiar infermeria o medicina, ni escriure poemes en una platja, ni ensenyar la teva filla a fer volar un estel, ni passar els estius en un càmping naturista i conèixer gent meravellosa, ni formar un grup de música i fer concerts pels pobles fent feliç molta gent, ni anar a Canet Rock, ni lluitar per salvar la Terra contra la contaminació, ni defensar causes justes, ni treballar per evitar que hi hagi gent dormint al carrer, ni fer un petó a la noia que més estimes, ni fer un curtmetratge, ni composar una cançó, ni riure amb els amics o les amigues, ni ser bona persona.... no! La vida és jugar a segona o primera catalana! Això ho omple tot! Dóna sentit a tot. Els versos dels intel·lectuals del públic d'un camp quan pensen en l'àrbitre són irrenunciables! Els crits de l'entrenador humiliant el jugador que s'ha equivocat i que el deixen afònic són d'una mística que només un suïcida o algú molt estrany podria decidir de renunciar. 
Fa poc, a algú se li va acudir de retuitejar un article de l'investigador Massagué que parlava de com d'aprop n'estem d'aconseguir vèncer el càncer; tenia molts pocs retuits, perquè no parlava de la segona catalana, ni de la glòria de jugar-hi o d'arribar-hi. No fa gaire tampoc, el pare d'un xicot que suspèn molt, estava destroçat, no pas perquè el xicot suspengués a l'escola, tots sabem que això no importa, sinó perquè l'entrenador el feia jugar poc! Quin drama! El pobre noi es perdia les bronques de l'entrenador! El pobre noi no podia mirar l'estadi i gaudir amb els poemes èpics dels intel·lectuals que dediquen gloses a l'àrbitre... I el que és pitjor... el pobre noi s'allunyava de la possibilitat de jugar algun dia a la segona (o la primera) catalana! Pobre home! Estava destrossat!

La vida no són moltes coses, només és una: guanyar partits i arribar a una bona categoria catalana. N'hi ha que per guanyar partits perden el temps llançant-se a terra... són estrategues èpics, lluitadors formidables que si aconsegueixen que el seu equip guanyi, mereixen ser canonitzats. D'altres caminen a poc a poc quan els substitueixen a cinc minuts del final i el seu equip guanya. Algun heroi de la vida, filòsof de l'existència, fins i tot ha llançat una segona pilota al camp per aconseguir la gloriosa victòria que fa que l'univers sencer aplaudeixi i que el déu futbol estigui content.
Què més pot voler un pare? Minuts... minuts... per la gloria de la segona catalana! No hi ha res més! Ni la medicina, ni la infermeria, ni el mar, ni el sol, ni noies boniques, ni cançons, ni l'esforç diari per a ser millors persones, ni l'alegria d'estimar els que tens aprop, ni diplomes, ni felicitacions dels mestres, ni bones notes, ni el camping el Templo del Sol, ni manifestar-se al costat de la Greta Thunberg, ni riure, ni abraçar el seu fill.... res no val la pena si no té minuts per tal que el seu hereu assoleixi la glòria d'assolir la segona catalana!


Per si algú no ho ha pillat, és un text irònic, satíric i sarcàstic que pretén expressar hiperbolitzant l'obsessió malaltissa d'alguns per una activitat que és només un bon esport, una possibilitat d'exercitar el cos i la ment, i que sovint es pren com una religió o com la finalitat de la vida. 
La finalitat de la vida és ser feliç, i la felicitat no està al final de molts camins, sinó en el mateix camí; i entre aquests camins a on s'està, no hi ha el de l'obsessió.
.
.
.