Caminaré fins al bosc per a no descobrir, al final de la vida, que no he viscut.

Nerviós. Cansat. A voltes superat. Trist. Esperançat. Satisfet. Dolgut. Mentalment esgotat. Convençut de la bellesa del sol quan s'amaga al Montcau. Agraït al Hamza, el de la muleta, a la Pilar, la que tenia un futur tan negre que ara sospito que pateix molt, a aquell nen subsaharià el nom del qual no recordo que em va ensenyar que aquest déu que alguns consideren tan pare a ell semblava no "fotre-li" ni "punyetero" cas, ben poc abans que jo descobrís que déu, el déu absent i aparentment inexistent, era ell mateix. Espès. Preocupat a voltes per si he ferit algú amb les meves opinions poc políticament correctes. Plorós. A cops anhelant la mort, però desitjant-la lluny. A voltes estimant el Sol daurant el mar, la visió del qual em resulta suficient per a continuar respirant. Enutjat amb aquesta mena de civilització que condemna la nuesa, tan bella, i que d'altra banda l'erotitza. Odiant la propietat privada de qualsevol cosa. Estimant la cooperació, la bondat i la llibertat. Amb tot aixó... camino fins al bosc i entono arrels; i amb això em basta per a continuar demà estimant la vida.  

Cap violència.

Empatx de la mal anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes. 
Malda, la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to. 
Penso en les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al llit; any rere any, en molts casos tota una vida. 
Em resulta també insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els actes de les persones a les quals els desitja el captiveri. L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida, l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a estimar aquest mal, ni que sigui menor. 
Empatx de condemnes, de denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible. Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia, l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres necessitats mínimes. 
És difícil, d’altra banda, que una espècie evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere generació, les accions constructives i les prioritzi davant les destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins, gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.

La societat no serà salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú va escriure un dia en una llei. 
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.   

Sobreviure i posseir mes que viure i crear?

El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè  el percep com una amenaça. 

Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.

A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar. 

Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir. 

Esperança

Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.  

Veure-hi clar a força de cops.

Els avisos del cos i de la ment ens empenyen de continu a veure-hi clar. No hi ha cap altra medecina contra l’angoixa, la por o la preocupació... fora de veure-hi clar. 
A cops, la vida, i els sofriments de debò, ens tornen a situar a la perspectiva correcta. I per un moment, hi tornem a veure clar: la importància de cada cosa, les prioritats vitals, la bellesa present arreu, l’excepcionalitat del moment (de cada moment), el privilegi d’existir... 
Quan la vida no ens copeja prou, i la rutina intenta, i a voltes aconsegueix, prendre possessió dels nostres dies, llavors apareix el nostre cervell, que per a salvar-nos ens martiritza el cos o ens ensulseix l’ànim, avisant-nos que no hi veiem clar, i que ens cal aturar-nos, deixar-ho tot, del tot, per a recuperar la correcta visió de l’existència. 
Quan hi veiem clar, els malalts, els qui malden per a enfonsar-nos apel·lant als seus falsos miratges als quals consideren reals i generalitzats, queden enrere. La vida s’encarregarà d’ells, igual com ha fet amb nosaltres; o si més no ho intentarà. 
Quan hi veiem clar, les pors perden la seva màscara, i fan riure o llàstima, o totes dues coses alhora; les ambicions mes majoritàries se’ns apareixen com bogeries inexplicables que ens embafen i que ja no ens resulten atraients; la mort ens esperona a gaudir amb allò que fa olor de pluja i de fum de llar de foc; i endevinem, i evidenciem, que la llar no és un espai físic, sinó el lloc, sigui quin sigui, a on la família conviu junta de cos i de cor; ens riem de les antigues i patètiques amenaces de les religions que un dia ens van voler fer bons amb l'eina de les lleis i els càstigs, i que van descriure un déu que castigava i premiava. 
Quan hi veiem clar, estimem i necessitem els instants de solitud per a gaudir dels sorolls naturals de la vida, i fins i tot dels sorolls naturals de la ciutat. No suportem els aplaudiments, les floretes, els afalacs, l’encimbellament de l’ego, i la ficció de la glòria econòmica, social o artística. Ens agraden els contes a la vora del foc, les cançons de nit a la platja, i les rialles pel vi i per la pau. 
El poder dels malalts de poder és com una sorra que es desfà amb la mar de la visió clara; l’angoixa que pretenen fer-nos empassar els vessa a les mans i queden enrere, confosos, espantats i cecs. Ni nosaltres ni ningú no els pot explicar res que faci referència a la visió clara, als bassals dels camins, a l’anonimat alliberador, al gust d’abandonar-ho tot i d'emprendre camins nous i arriscats. La visió clara només la regalen els cops, el dolor agut però real de la vida i la mort, l’evidència de la vulnerabilitat, i l’absoluta essència de l’amor com a tot. La vulnerabilitat i la necessitat dels petits, ni que siguin moguts, ni que es facin pesats, ni que no entenguin res, ni que ens exigeixin esforç... aquesta vulnerabilitat quallada a la seva mirada, i l’evidència del seu infinit valor, són la resposta a tot; l’essència de la visió clara que arriba amb les hòsties de la vida i amb les hòsties del nostre cap quan ens martiritza perquè no anem bé, perquè de nou hem deixat de veure-hi clar. Llavors, de nou ho hem de deixar tot, fregar-nos els ulls, i tornar a gaudir.   
Els ulls desvalguts que ens van mirar espantats quan naixien són la resposta a tot, i el secret per a tenir sempre la capacitat de veure la vida com és, amb els seus valors, prioritats i essència.

Hereus de la vida

Superat enmig de la voràgine del moment per la impossibilitat de controlar els elements, recordo que el món té el color del vidre que triem posar-nos davant dels ulls; i sempre hi ha un vidre; si no l'escollim nosaltres, algú altra ho farà per nosaltres amb menys delicadesa. L'oli de l'engranatge no troba escletxes per a escolar-se; no hi ha espais i els engranatges s'escalfen; potser grimparan. Necessitem espai, temps per a ser perdut... Tan sols així es troba el temps. Necessitem anar a la deriva, si anant a la deriva trobem aquests espais damunt d'un mar daurat per un Sol d'estiu; el viatge a Itaca i una companyia dolça. Necessitem la incertesa del destí, si per a trobar temps necessitem abocar-nos a la incertesa del destí; de què serveix la seguretat si ens ofeguem per a tenir-la? De què serveix el poder si per assolir-lo no som lliures.

La melodia de Cole Porter camina per espais melòdics desconeguts; és el fruit d'un temps que voluntàriament es perd per a situar la ment dins la vida de debò. No existim per a sobreviure; som hereus de la vida; però acceptar l'herència implica acceptar anar a la deriva, defugir intercanvi d'interessos. En resum, fer les coses pel gust de fer les coses, i no per allò que les coses ens poden atorgar.
.
.

La bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants.

No cal que facis res per a valer més. Vals tant, que ja no pots valer més. Si vols fer alguna cosa, fes-la, però no per a valer més, perquè ja no pots valer més; sinó perquè et ve de gust. Ningú que t'estimi t'estima si t'estima a canvi d'alguna cosa. Igual com estimar algú no implica que hagis de conviure-hi o apropar-t'hi. 

Estem malalts d'utilitarisme. Donem tanta importància a la utilitat, que de vegades valorem les persones per la utilitat que aporten. El seu valor no depèn de la seva utilitat. El seu valor no depèn dels seus actes. Si fóssim capaços de transmetre als més petits la idea que totes les persones, ells també i també els seus companys d'escola, tenen un valor infinit que no depèn de res, que és incondicional, podria ser que aprenguessin a respectar-se sempre els uns als altres; però només podem transmetre allò que ens creiem, i allò que vivim.

Tots vam guanyar una cursa de natació abans de ser, i vam aparèixer en un univers que tendeix a l'increment de l'entropia; ens cal aportar contínuament energia per aconseguir una mica d'ordre, i en conseqüència, una mica de vida. Tots hem aparegut igual. Els privilegis no vénen d'origen, son afegits culturals d'una societat dominada per les pulsions animals disfressades de civilització. La natura ens fa iguals i ens atorga els fenotips que l'evolució ha configurat. Som part de la consciència de l'univers, el punt a on l'energia s'ha mirat a si mateixa i s'ha adonat que existia i que tot era bell. 

Al costat de tot això, resta la casa de la infantesa, els records dels temps en què vam ser estimats sense condicions, només per ser; el verd dels prats, humits per la pluja. És agradable tocar l'herba humida. La casa de la infantesa sempre hi és, encara que ja no existeixi; és una seguretat en l'existència que tenim a dins i que es va construir al llarg dels anys de la lucidesa, que sempre són els de la primera infantesa, quan encara entenem les coses com són, i quan encara els miratges del creixement no ens han enganyat. Tothom té aquesta casa en algun lloc de dins d'ell mateix; i l'arbre a on jugava de petit; i el racó de bosc que era el seu paisatge; i els amics, que eren els seus germans. Tothom ha construït cabanes, o balses, i ha conquerit illes enmig d'un riu, fent fora els pirates. Tothom ha desitjat un rostre bell que li ha fet entendre tot un seguit de veritats i de belleses que els adults són absolutament incapaços de comunicar. La imatge de la bellesa explica més que qualsevol tractat; i la bellesa ens va ensenyar a viure abans que l'absurditat de la disciplina ens convertís en ignorants a mida que anàvem creixent. Érem tan savis, i ens han enredat tant. Però al final de la vida recuperem la visió de l'origen i entenem que estem al mateix lloc, potser per a confirmar que un somriure val mes que un sou o que una comissió; i que ningú no mor, alguns ho sabem segur. Avui li he dit que no a una editorial que em volia publicar un llibre; fa uns quants anys, aquesta decisió m'hauria tret de polleguera, però ho he vist clar, i m'he quedat tranquil. Hi ha tant ara per fer, i tan interessant! No em veig preparant presentacions, i cartonets, i convidant coneguts i saludats a actes comercials per un treball que fa anys que vaig acabar i que ja no sento tan meu. Prefereixo escriure que publicar; no dic que no publiqui mai més, però haurà de ser d'alguna manera que no m'obligui a perdre temps de vida muntant xous.

L'hivern es va acabant i ja sento l'estiu. 

Bona nit.