Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

                                  IA image

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

                                  IA image

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Un frànkfurt i unes patates fregides de bossa

                                  IA image

L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis, que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un vestit de flors vermelles sobre fons blau.

Arribats a la tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un somriure franc.

-Sou la Gertrudis i l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer. Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no! L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides; ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.

Les nenes que es banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels nous inquilins.

-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-. Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits! -exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos. Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel -. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens n’anem!

La Jana i les seves filles contemplaren amb tristor com tots dos baixaven les escales amb dificultats, i com s’allunyen de la bassa, del llot, dels camps verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut deslligar en un espai tan desconnectat de tot.

L'estornell rebel

                                  IA image

Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.

J.S.

Per què no soc catòlic?

                                  IA image

(Això ho vaig escriure al 2008 també, i ho poso aquí perquè no desaparegui. No sabria dir si penso exactament igual que en aquell moment, però crec que sí.)

Últimament, molta gent m'ha preguntat per què no soc catòlic; gent que en una altra etapa de la meva vida m'han conegut com a tal. Per aquest motiu he escrit algunes de les raons, no pas totes. Les he escrit a raig, sense ordre, conscient que molts dels punts els podria ampliar molt més. Les he escrit sense intenció de convèncer ningú, ans al contrari, amb el secret desig que algú m'expliqui alguna manera de tornar a ser-ho. No hi ha res com la seguretat d'una fe oficial; però tal vegada el risc, la incertesa, el misteri, el vertigen, el dubte... siguin companys de viatge obligatoris per qualsevol que cerqui la veritat, la justícia, l'amor, la pau, l'esperança. No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. Podria resumir l'article dient simplement que no soc catòlic perquè no descobreixo justícia ni veritat en algunes afirmacions fonamentals de la doctrina catòlica, però m'estendré una mica més.

Per què no soc catòlic?

Perquè no crec en el pecat original, ni en la transmissió de la culpa del pecat original de pares a fills (fet que seria ineluctablement injust i impropi de Déu), ni en la necessitat que cap persona mori assassinada i torturada per redimir el món o per aplacar les ires de Déu (necessitat que ens descriuria un Déu monstruós). No crec que a Déu li calgui la tortura ni l'execució de ningú per a ser misericordiós, ni que ho exigeixi, ni que ho desitgi, ni que li agradi.

Perquè per raons antropològiques i filogenètiques no puc acceptar l'existència d'Adan i Eva com a éssers literalment reals, sinó que veig amb claredat que no hi va haver una primera parella Homo sapiens, sinó un grup nombrós que residia a Àfrica i que va aparèixer per evolució. Perquè no crec en l'existència d'un mal espiritual, sinó que entenc el "mal" a l'ésser humà com la pervivència d'uns instints, pulsions o tendències ancestrals que han romàs a la psique humana perquè en algun moment han representat un benefici evolutiu, i que han entrat i entren en contradicció amb la consciència evolucionada empàtica humana.
Perquè no puc atribuir a Déu l'existència d'un infern que no mereixeria ni el pitjor dels éssers. Perquè el pitjor dels pecats humans és infinitament més lleu que la condemna a l'infern, i això aniria contra la justícia a la qual s'apel·la. Perquè orientar la conducta per temor a l'infern no representa cap canvi essencial a la realitat de l'individu humà, ans l'autèntic canvi i l'autèntica conversió esdevenen quan el canvi cap al bé es produeix per convicció i no per terror. El terror no converteix ni educa, ni salva, ni il·lumina, ni recupera ningú. Perquè mirant la natura, com al llibre metafòric que és, observo que res no perdura per sempre, que el mal acaba desapareixent, que cada primavera reneixen les flors, i que el canvi i l'evolució són una constant de l'existència. Perquè la condemna a l'infern d'un sol ésser voldria dir la pervivència eterna del mal, i la derrota eterna del bé. Perquè si algú escull el mal és perquè no veu clarament tota la seva maldat, tot el bé que destrueix i que ignora; i perquè n'hi hauria prou amb aconseguir que aquest ésser hi veiés clar per fer que escollís amb llibertat rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè si algú escollís definitivament el mal sense penedir-se'n, plenament conscient del que això implica, ens trobaríem davant d'un problema de disseny, i el dissenyador és Déu. La llibertat només vol escollir el bé, si no ho fa és perquè està equivocada, i si està equivocada no hi veu bé, i si no hi veu bé no hi ha llibertat. Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides. Perquè la completa comprensió de l'infern elimina del tot la llibertat i la capacitat d'aprenentatge de qui el comprèn; el terror, el risc i la crisi existencial impedeixen que des del moment d'aquesta comprensió, cap acte no estigui condicionat pel terror, i l'esperit i la consciència de la persona deixen de créixer. Un canvi de conducta mogut pel terror implica que la interioritat humana no ha progressat ni un bri malgrat que ho hagi fet la conducta. 

El terror serveix per pasturar i domar les vaques, no pas les persones. Les persones valen més que un camp de blat que avui se sembra, demà se sega i si no és bo es llença al foc. El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan). Soc incapaç de creure'm la idea d'un Déu que contempla com cada dia es condemnen a l'infern etern milers de persones (segons algunes aparicions i alguns sermons), i que es limita a culpar d'aquest fet a la marxa de la societat allunyada de la religiositat i abocada a la recerca de la felicitat. 

Creure en un Déu així seria tenir un concepte de Déu com d'un ésser irresponsable de l'obra que ell ha creat, fred, mancat d'empatia, insensible al sofriment etern de les consciències que el seu univers genera i que com flocs de neu cauen a les flames i l'odi etern. Seria aquest un Déu que menysprearia els sentiments dels éssers que ha creat, un demiürg. ¿Quin sentit tindria la creació de la Terra i de la humanitat si servís perquè cada dia es condemnessin irremissiblement milers d'éssers (com afirmen algunes aparicions que passa)? ¿Quina mena de Déu seria aquest que posa el destí etern de milers de persones en mans de la feblesa o de l'engany de milers d'altres? Qualsevol humà, quan veu que algú vol suïcidar-se o automutilar-se, li impedeix d'exercir la seva llibertat i no li retorna fins que sap que el desesperat té lucidesa; i tot això es fa per evitar-li mals irreparables. ¿És Déu menys bo que un humà? És menys empàtic? És més insensible? Té menys senderi? ¿Es queda tranquil, potser, deixant els humans sota la influència dels diables, com afirmen un munt d'aparicions i com insinua la doctrina oficial? Si jo cregués en un Déu així, em faria l'efecte que l'existència estaria en mans d'un tirà cruel i boig, i no podria comprendre com jo sent obra seva, no soc tan despietat com ell, i com milers de persones sent obra seva el superen en empatia, caritat, seny, solidaritat, positivitat... Per això no puc creure en un Déu així. I faig servir la intel·ligència, la visió i els raonaments que ell ha permès que existeixin en mi per realitzar aquesta afirmació. 

No renuncio a la recerca de la veritat, simplement em nego a acceptar afirmacions que contemplo clarament allunyades de la veritat, reductores de la perfecció que Déu ha de tenir perquè tot rutlli o perquè la lògica i el bé tinguin algun sentit. Malgrat la bonior d'aparicions, i l'aparent evidència d'algunes, escullo el seny i la serenor per a no convertir-me en un crèdul per por, perquè tal resultat estic convençut que no seria del gust del Déu veritable a qui continuo buscant. No puc acceptar la demonització de la recerca natural de la felicitat que tenen totes les criatures, i que les aparicions condemnen i situen com a causa de condemnació eterna. ¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres. Crec que sovint, a la vida, ens cal un sacrifici personal per aconseguir que els que ens envolten siguin feliços: fills, pare, germans, amics, companys... Cal donar la vida una i moltes vegades. Però fora d'aquestes restriccions naturals, i de seny, em nego a predicar que la recerca de la felicitat i de la llibertat siguin una influència diabòlica o un mitjà de condemnació. 

Crec que la vida ha estat creada per Déu, mitjançant les lleis naturals de l'evolució; i en conseqüència la bellesa de la vida emana directament de Déu. La llibertat és un do i un regal i ha de ser exercida en la seva mesura justa i adequada. Tot allò que ha generat Déu és bo i natural. Res que vingui de fora del nostre cor no ens pot contaminar. Només els nostres ulls, la nostra ment, la nostra por, la nostra visió distorsionada o afeblida, manipulada o atemorida, ens poden fer mal. La vida ha de ser una lluita constant vers la felicitat global de tots els éssers, vers la pau entre els pobles, vers la justícia social. La manera com l'ésser humà pot estimar Déu, és estimant els éssers humans amb actes i amb fets concrets, amb una lluita sense treva per a destruir les estructures injustes i esclavitzants, i amb una extroversió envers els qui ens envolten perquè mai se sentin sols o oblidats i perquè arribin a la llibertat.
Perquè les úniques evidències aparents de la seguretat de la fe catòlica són algunes aparicions marianes que, per altra banda, entren en contradicció amb els punts que abans he esmentat i que poden tenir una bonior d'explicacions psicològiques, hipnòtiques, mentals... Una vegada vaig veure un il·lusionista que feia desaparèixer davant dels meus ulls mocadors, cartes, i d'altres objectes d'una manera incomprensible, i no per aquest motiu em vaig fer deixeble seu. Una evidència que elabora el discurs d'un Déu injust i tirà, evidencia la seva pròpia falsedat.
Perquè descobreixo en la contemplació de la natura i l'estudi de la ciència una bellesa i una mística de senzillesa i simplicitat que supera amb escreix el tancament de mires del moralisme catòlic, a cops tan poc caritatiu, tan cec, tan xovinista, tan limitat.

Si algú, de bona fe, creu que pensant tot això puc ser encara catòlic, que m'ho expliqui, perquè de gust l'escoltaré, i si em convenç tornaré de gust a la fe que em va educar i que amb encert em va esperonar a cercar el bé i l'amor per damunt de totes les coses. La meva disposició envers el Déu veritable és l'acceptació del que ell sigui, la rectificació de tots els meus errors, el penediment de totes les meves maldats; ara per ara, però, com a humà tinc, l'obligació de cercar la veritat sense por, fent servir els instruments que el Déu que busco m'ha proporcionat: la lògica, la intel·ligència, el sentit de la justícia, el seny, l'amor, la ciència, l'antropologia, la psicologia, la biologia, la filogenètica, la llibertat, el sentit crític, l'obediència a la meva sincera consciència, l'empatia. Tots aquests dons gratuïts, a l'abast de tots els éssers humans, em mouen a no ser crèdul, a no moure'm a ritme del terror, a opinar sense por, amb serenor i tranquil·litat, a no sotmetre'm a cap senyor que se'm pugui morir, a no acceptar cap obediència que no evidenciï el seu compromís amb la veritat contrastada pel mètode científic i avalada per un comportament just en tot moment de la història, a no renunciar a la ciència com a instrument de recerca de la veritat present a la natura, a acceptar la tendència natural i legítima de totes les criatures a una vida cada vegada més feliç per a tots els éssers, a confiar en Déu com a responsable últim de totes les criatures pel fet de ser el seu enginyer, a confiar en Déu com a pare amorós de totes les criatures pel fet d'haver sembrat dins d'elles una espurna del seu amor, del sentit del bé i de la bondat, i de la recerca de la bellesa ètica i estètica. 

Confio en Déu, com a humà que soc, i em sé sol i ignorant de tot, però sé també que existeixo, i que algú m'ha portat a l'existència. Miro enllà de l'univers, i el veig buit, clapat d'estels que viatgen vers l'infinit, curull de formes de vida llunyanes i silencioses que segurament es fan les mateixes preguntes que jo em faig, i torno a confiar en aquest Déu que ha escollit el misteri per a mi; i ara la solitud i el flagell del silenci davant les mateixes preguntes que vaig pronunciar en el primer moment en què em vaig sorprendre d'existir. Les respostes que fins ara m'han estat donades no em són vàlides, perquè han esdevingut respostes humanes, plenes de violència, de venjança, d'orgull, d'imprecisió, de supèrbia, de por.

 Desestimades les respostes pel seu allunyament de la veritat, em torno a quedar amb les preguntes, i la meva veu reverbera per l'univers buit i ple alhora. I accepto la incertesa del misteri com allò que ha de ser, perquè qui m'ha posat aquí sabia que arribaria. I manifesto la intenció de continuar buscant, abraçat a la voluntat ferma de fer el bé sense caure en obediències servils a morals relatives pertanyents a religions que no em responen a les preguntes. No es pot exigir obediència si no s'ofereix una doctrina mancada d'injustícies, contradiccions, i terrors. Amb la voluntat de rectificar qualsevol error que se'm demostri que cometo, amb la intenció de sotmetre'm a qualsevol decisió del Déu veritable quan aquest se'm manifesti com a tal, camino sol per les incerteses de la vida sense més ajut que el d'aquest Déu misteriós que al llarg de tota la meva existència m'ha assistit i que cap religió no ha estat capaç d'atrapar dins la seva doctrina. A ell li demano perdó per tot el meu mal, i li manifesto adhesió incondicional ara i sempre.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

Bruts de sang

                                  IA image

Capítol X de la novel·la "Els peus dins l'escuma", que vaig acabar d'escriure al 2002. Té un estil una mica naïf però forma part de la història de la meva vida.

El temps ha passat i ens hem fet grans.

L'Anna no va arribar a acabar periodisme; a tercer curs de carrera, va començar a treballar en una botiga de roba i, de mica en mica, es va anar allunyant de l'estudi. A la feina, hi va conèixer un noi de qui es va enamorar. Ja fa tres anys que són casats.

La Raquel treballa de metge, a Sevilla. De tant en tant ens escrivim. Pel que m'explica, encara no ha trobat l'amor de la seva vida. Mantenim l'amistat i recordem sovint els anys dels ideals, dels quals ella encara en conserva una espurna. Avui, mirant fotografies, n'he vist una que m'ha fet volar fins aquell ahir en què ens sentíem germanes. Hi sortim ella i jo, amb quinze anys, en pijama, dins del llit, a casa seva, abraçades i rient com lloques.

He recordat d'aquell cap de setmana que vam passar juntes amb els seus pares. Havíem d'enllestir un treball de socials i vam fer més gresca que altra cosa. En aquella ocasió vaig tornar a percebre la diferència de tarannà d'una casa a una altra: la pressa, la faisó, l'estil, les mirades. Cada família és un món, cada món una manera diferent d'entendre la vida.

-Va nenes! Una mica d'esma, que arribarem tard a l'església!

I a corre cuita a pentinar-se, perfum i raspall per damunt de l'abric.

-Agafa monedes per quan passin la bossa! Que sempre se t'oblida!

I es netejaven les sabates fins que brillaven com patenes.

El senyor Garcia es posà la corbata, la seva muller un barret, i ens seguiren acuitant mentre badàvem amb el suplement dominical de "La Vanguàrdia".

A l'església ens arrossegaren fins als bancs del davant, i eren els qui cantaven més fort. Em feia vergonya.

-Si vinguessis cada diumenge, t'hi acostumaries. Als meus pares els torna boigs de cantar a missa -em va dir la Raquel en adonar-se que em torbava. Haig de reconèixer que cantaven bé; i, tot plegat, la unió de les veus de la gent impressionava i encoratjava; però els senyors Garcia semblaven voler ser sentits a les missions!

Després de missa ens van fer anar a saludar el Mossèn.

-Mossèn Tomàs... li presento la Laura; una amigueta de la Raquel -digué la senyora Garcia al sacerdot amb una cantarella melodiosa. El capellà em donà la mà, bo i mirant-me fixament als ulls, mentre la dona li anava comentant les excel·lències de les notes de la seva filla, la gran bondat que brollava de totes dues, la nostra tranquil·litat i serenor; no com tantes altres joves, que amb quinze anys ja tenien xicot. I que si el món està ple de maldat... i que si on aniríem a parar. El Mossèn l'anava tranquil·litzant amb ironia fina.

-No pateixis, Esperança; que, a la teva nena, ja li estem preparant la fusta per quan la facin santa!

-Ai Mossèn, no em digui això, que no vull que se'm mori.

-Tranquil·la, Esperança; la teva filla serà la primera santa canonitzada en vida. I tots podrem dir que la coneixem.

A la porta de l'església un captaire estenia el braç i sotjava amb ulls de súplica. Els senyors Garcia ni se'l van mirar. La Raquel l'observà amb ulls perduts; i jo, com sempre davant d'aquestes situacions, no sabia què fer.

-Cada dia hi ha més gent així -vaig dir a la Raquel. La seva mare em sentí i afegí:

-Però sempre n'hi ha hagut, de gent pobre, filla meva. Per a ells, és com un ofici, una manera de viure. Ofereix feina a un d'ells i veuràs com se't posa a córrer! I si els dónes pa, el llencen. L'altre dia, una senyora que conec va donar cinc-centes pessetes a un captaire; al cap d'una estona se'l trobà al bar, bevent vi. Ja ho va dir Jesús a l'Evangeli: "Als pobres sempre els tindreu…"

Em costava de creure que aquell pobre home, amb una barba que li arribava al pit, la roba bruta i vella, prim i trist, fos un comediant. I si ho era, encara em semblava més pobre per aquest motiu. Quina pobresa tan gran la del que capta sense necessitat, o per no treballar. No podia ser veritat! A més, la senyora Garcia no havia comprovat allò que deia; repetia les paraules que sempre es diuen, els tòpics, la cantarella de cada dia, que ens permet de tranquil·litzar la consciència i continuar vivint d'esquenes als problemes socials.

A la plaça de davant de l'església, hi havia una paradeta de "Taizé"; demanaven voluntaris per acollir joves d'Europa que venien de convivències per Nadal. Els senyors Garcia s'hi acostaren.

-M'han dit que això de Taizé és un berenar de negres... expressà el senyor Garcia -. Tot plegat, nosaltres ja tenim l'Església... per alguna raó som catòlics.

-Que no són catòlics, ells? -preguntà la Raquel.

-Són gairebé tots protestants. I van predicant la unió de totes les esglésies, o què sé jo. Però si volen treure'ns el Papa, no podran pas. N'hi ha que han mort per defensar-lo!

-Sí, però també n'hi ha que han matat per ell! -afegí la Raquel amb acarnissament.

-Qui t'ha ficat aquesta bestiesa al cap? I no em parlis de l'edat mitjana, que aquella era una altra mentalitat. Nosaltres tenim la sort d'haver nascut al cor de l'Església, i n'hem d'estar agraïts. Molts d’altres es trobaran amb grans dificultats per a salvar-se per la mala sort d'haver nascut a països no catòlics.

-Però això no és just! -vaig exclamar.

-Com que no és just? Déu és just! Ell sabrà per què ho permet!

-Però això que diu vostè no pot ser així -insistia jo esverant més el senyor Garcia.

-I tant que és veritat! És ben veritat! Ja cal que us preocupeu de formar-vos bé. La formació és el més important. Avui dia hi ha una gran falta de formació. Si Déu no entra per la intel·ligència, no entrarà per enlloc.

-Doncs a Cadaqués jo coneixia un Mossèn que no pensava així.

-No m'estranya. El fum de Satanàs està entrant a l'Església.

Vaig callar. Em va semblar com si un cinturó de cuir em pressionés el cor i premés amb força. Freturava de dir més coses, però m'ofegava la timidesa o la manca d'expressivitat. No hi entenia, de religió; però tot allò que deia aquell home em semblava molt fosc. La imatge que jo tenia de la divinitat era tan diferent! Tampoc no n'estava segura, de tenir la veritat, però m'aterria aquella arbitrarietat de Déu que el senyor Garcia proclamava.

Abans de tornar al pis de la Raquel, vam entrar en una pastisseria a comprar un tortell. Em vaig recordar del pobre de l'església. Els diners que ens vam gastar en el tortell em van semblar bruts de sang. La idea em va semblar romàntica i revolucionària, i la vaig xiuxiuejar a la Raquel a cau d'orella:

-Raquel, aquests diners estan bruts de sang, de la sang del pobre de l'Església. Ens estem gastant el seu dinar en el tortell. Els ulls de la Raquel van passar de la tristesa, en recordar aquell home, a una misteriosa brillantor. Vaig entendre de seguida el perquè:

-Pare, saps què penso? Que aquest tortell està brut de sang.

-Què dius ximpleta?

-Sí, pare; de la sang del pobre que tu has ignorat.

-Escolta! Vols que et venti un mastegot? Em sembla que ja hem deixat ben clara la qüestió del mendicant!

Havent dinat, la senyora Garcia feia punt de creu asseguda al sofà. La Raquel i jo també hi érem, mirant un programa que exhibia la vida íntima del famosos. El senyor Garcia escoltava els nostres comentaris adolescents i barroers.

-I aquesta noia... ja és una bona cristiana? -inquirí amb insolència l'home, dirigint-se a mi. La seva filla, però, saltà:

-Ai pare! Tu creus que és moment, ara, de parlar-nos d'això? A més, és un problema d'ella!

-No hi fa res -vaig fer -, a mi m'agrada fer tertúlia. La veritat és que ara, a l'escola, estic aprenent molts punts de la doctrina que no coneixia.

-I et confesses?

-No.

-Com és això?

-No hi estic acostumada. Suposo que algun dia ho faré.

-És molt important confessar-se. Jesús ho ha dit en una de les aparicions que hi ha hagut aquests dies.

-Aparicions?

-Sí. No te n'has assabentat?

I m'allargà un llibre gruixut: "Encuentros con María". Mirant-me amb cara d'examen, em continuà explicant:

-Concretament, es va aparèixer als Estats Units. Li va dir a un pres que si deixàvem de confessar algun pecat mortal, aniríem a l'infern sense remissió!

-I vostè s'ho creu?

-I és clar que m'ho crec! De fet, no és res més que el que diu l'Església.

-Em costa de creure en l'infern. El trobo tan brutal!

L'home posà cara d'esverament i exclamà:

-I tant que existeix!

-Però com pot Déu castigar per a sempre més, amb turments inimaginables! Si... ni el pitjor dels homes no ho faria!

-No intentis d'entendre Déu; ell és més savi que tu.

-I més bo! - vaig exclamar.

-I just, també!

-Però aleshores no podem estimar!

-Per què ho dius, això?

-Perquè si estimem de debò, ho hem de fer per amor pur... sense pensar en recompenses o en càstigs. I l'infern és tan monstruós que qualsevol pensament que tinguem ens restarà lligat per la seva amenaça. Ja no podrem obrar amb llibertat.

El senyor Garcia enfosquí el rostre, semblava confús. Li devia estranyar que una nena de quinze anys li raonés una qüestió doctrinal.

-És cert que costa d'acceptar, però aquesta és la nostra llibertat: escollir o rebutjar Déu -expressà, suavitzant el to de veu.

-Però com podem escollir o rebutjar allò que no coneixem del tot.

-L'Església ens el dóna a conèixer -afirmà, endurint el to.

-I si no estic segura que l'Església tingui raó?

-Però nena... això és història. Hi ha una successió en els papes.

-De vegades em sembla que els papes han estat sovint al servei dels països i dels homes poderosos.

-Per què dius això? Qui t'ho ha ficat al cap? Algú ho hagut de fer!

Em va fer l'efecte que l'home es tornava a enfadar. Vaig intentar de reconduir el tema cap a una altra direcció:

-Miri, jo quan faig alguna cosa que està bé, la intento fer per ajudar alguna persona, per amor pur, sense pensar en recompenses o en càstigs.

-L'amor pur no existeix, nena; som miserables. Si Déu no ens dóna la gràcia, no valem res, no podem estimar.

Avui, en recordar aquestes paraules, m'escandalitzo com no vaig saber fer-ho llavors. Tenia al davant un home de fe que afirmava que l'Amor no existia, que l'ésser humà era incapaç d'estimar. Si deia això, volia dir que ell reconeixia la impossibilitat que l'estimació brollés del seu interior de manera espontània. ¿És l'infern el recurs inventat per aquells que no troben amor en ells i cerquen una raó per ser bons?

-Jo sí que soc capaç d'estimar -li vaig assegurar.

-No, preciosa. Pensa-hi bé i descobriràs que sempre busques una compensació: sentir-te a gust amb tu mateixa, veure't superior a aquell qui ajudes... Sempre hi ha una contrapartida. Som pols.

-No hi estic d'acord. Jo estimo perquè vull que aquell qui estimo estigui bé. Vull que sigui feliç.

-Qui creu això és un fantasiós, s'enganya a ell mateix. L'amor només pot venir de Déu. A la vida tot és foscor i sofriment.

-Això no és així; la vida és bonica; fràgil i bonica.

-Només si es viu amb Déu. L'home ha vingut a patir per ser purificat i estimar Déu.

-No hi estic d'acord. El mossèn de Cadaqués…

Em tallà:

-Deixa'l estar, el Mossèn de Cadaqués. Deu ser un d'aquests melenuts que van amb la guitarra penjada al coll.

Aquest comentari em ferí i vaig decidir d'abandonar la conversa.

-No.. no toca la guitarra; és un vellet molt simpàtic -

I girant-me cap a la Raquel, li vaig proposar d'anar a passejar.

El senyor Garcia, quan ja sortíem per la porta, em va escridassar des del saló:

-I vés amb compte, a l'escola, amb els de la Fundació; que en el fons, són tots uns progres.

Em va sorprendre, perquè després d'aquella conversa havia començat a dubtar que aquell home no fos també de la Fundació. Vaig preguntar-ho a la Raquel i m'ho va desmentir:

-Uf! No! El meu pare no els pot ni veure, als de la Fundació Dominus. Ell pertany a una organització que es diu "Los neobautismales..." o alguna cosa així. És un grup que dirigeix un mossèn de Toledo, només per a pares de família.

-I com és que t'han portat a Carena?

-Perquè és una escola de prestigi. Al meu pare, li va aquest rotllo.

Tot i respondre al pare de la Raquel d’aquella manera, en aquells dies no tenia res clar. Era una adolescent amb ganes d'enfrontar-me al món adult, de plantar-li cara. Amb els anys, m'he adonat que la vida diu poques coses; però que les que diu, les diu ben fort. I aquestes coses són esperançadores. Aquest és un pensament que moltes vegades em surt del cor contemplant el massís de Sant Llorenç del Munt. El miro: alt, ample, fort, una mica ennuvolat pel damunt; amb una boira de color gris, blau, o plom, que no té fi. S’hi pot contemplar el bosc, d'un verd fosc, i no costa gaire d'imaginar la flaire dels racons obagosos. Tanta bellesa em parla de tolerància. Em diu que, en realitat, la vida per si mateixa no explica gairebé res, però que allò que ens revela és bell. Ho vaig entendre un dia, des d'un telecadira d'Arinsal, a Andorra. Em trobava tota sola, i pujava cap a la muntanya, asseguda al telecadira. De sobte, la màquina s'aturà, i vaig restar gronxant-me, suspesa en el buit. Tan sols se sentia el soroll del gel que es desfeia; el gotim caient damunt la neu pols d'un blanc intens, sota el verd brillant dels avets. Per damunt, el cel blau i la muntanya, aixecant-se cap a la glòria; i el silenci, i la solitud. Vaig entendre que allò era tot el que hi havia; l'únic que de debò sabia que existia. Les doctrines religioses, que pretenien explicar-ho tot, eren pura paraula humana, soroll de veus orgulloses que creuen saber allò que ignoren. Davant d'aquella bellesa, percebia l'única paraula que sabia de cert que provenia del Déu veritable, fos qui fos aquest Déu. Una sensació de Pau immensa em sadollà del tot, perquè em vaig adonar que el Déu veritable sempre seria millor que els falsos déus predicats pels pedants. Tolerància. Tolerància em canta la terra, l'univers i la vida. Tolerància em dansen els arbres, lents i elegants. Davant la brutal resposta de l'infern, si jo fos Déu, respondria amb la dolçor del perdó absolut, de l'Amor que desfà l'odi i que el transforma en Amor, de l'omnipotència capaç de convertir en tendresa qualsevol violència. Ara veig clars els arguments que llavors tan sols eren armes d'adolescent. El verd del bosc, entre els penya-segats, em parlà de la bellesa de l'existència. El blau del cel i la fredor pura del vent m'ho varen dir tot sobre l'Amor. No ho sé, si hi ha Déu; no en sé tant. Si digués que ho sé, mentiria. Ho espero; és cert. Fins i tot ho intueixo. Però si hi ha Déu, i és un Déu just, no em pot pas castigar per no saber si existeix; ni tan sols per no fiar-me de la paraula de les persones que asseveren tenir infal·libilitat. ¿Per què me les haig de creure? ¿En nom de quina justícia resto obligada a sotmetre la meva raó i les meves idees al jou d'una institució que es considera ella mateixa infal·lible? Si Déu és un Déu just, no pot pas enfadar se per la manera com penso; no pot rebutjar-me pel fet que em limiti a dubtar i a contemplar. Enfront del misteri i de la foscor... Quina altra posició honesta puc prendre?