Un cardenal dins d'un cotxe fosc d'una de les marques que més es fan pagar abandona el Vaticà per la sortida que comunica amb la “Via di Porta Angelica”. Al seu pas, un oficial de la Guàrdia Suïssa es persigna i es quadra, tot alhora. Em recorda una mica a aquell capellà que, a la Basílica del Pilar, un dia de la meva joventut, després d'una confessió, em va acostar la mà amb un anell d'or amb la intenció que li besés; em va sorprendre tant que no se'm va acudir altra cosa que donar-li la mà. Quadrar-se i persignar-se. Poder i religió. Riquesa i espiritualitat. Servidor dels homes o Pontífex Màxim. Príncep o Guia Espiritual. El pontífex, a la Roma de la República i dels Cèsars, era una autoritat religiosa que elaborava el calendari. Anys després els pontífexs (n'hi havia més d'un) es van convertir en les autoritats supremes del culte. Formaven un col·legi escollit entre els personatges més respectables i es dedicaven a triar i nomenar sacerdots. August, en establir l'imperi, va eliminar l'elecció dels pontífexs i decidí que d'ell en endavant serien escollits pel Cèsar.
Segles més tard, l'església assumia les formes romanes anomenant Pontífex Màxim al cap dels cristians.
El cotxe fosc surt del pati del vaticà i es perd pels carrers de Roma. En una de les trattories properes un capellà jove amb aspecte nord-americà dina amb una senyora enjoiada, que se li assembla molt, amb un altre capellà més gran (que per la manera de guarnir-se fa l'efecte que pel cap baix és “monsenyor”), amb un senyor elegant de més edat que poso la mà al foc que és el seu pare. El jove fa un d'aquells posats tan típics dels bons xicots dels barris rics de Washington, amb una exnòvia llunyana i decebuda perquè el seu amor potser platònic ha escollit déu. El capellà gran, en canvi, parla amb la senyora enjoiada amb uns ulls que prometen una gloriosa cursa eclesiàstica per la jove promesa de la teologia i la cúria.
No gaire lluny, a la plaça de Sant Pere, una barreja força diversa de personatges fan cua per entrar a la Basílica de Sant Pere, l'església de les esglésies; monges, turistes, joves curiosos, crítics, integristes, agnòstics que expressen que únicament hi van per un interès històric i/o artístic... Gent de totes les races, de totes les llengües, de totes les religions... Un xicot d'aspecte vietnamita se m'acosta i em pregunta si aquesta cua és per a veure els jardins del Vaticà. Li dic que no, que és només per entrar a Sant Pere; que per anar als jardins, o en tot cas per acostar-s'hi, cal anar fins al Museu Vaticà que està darrere de l'església. El noi em continua insistint en un anglès força ortopèdic i jo intento fer-li veure que la cua que ell ha de fer no dura un quart d'hora com aquesta sinó que a l'hora que és s'hi pot passar dues hores; però ell hi va, que els jardins s'ho valen. Al Museu nosaltres hi havíem entrat sense cua perquè teníem comprades les entrades per internet. I noi, la bellesa és la bellesa. I al Vaticà, com a l'antiga Roma, de bellesa n'hi ha molta. Bellesa visual. Bellesa contradictòria. Si el Vaticà fos pur, angèlic, senzill, pobre... si fos com hauria de ser potser no seria tan interessant ( o ho seria més en un altre sentit); però noi... les contradiccions són potser el color de l'essència humana, tan feble, tan gran i tan petita, tan rica i tan pobre, tan seriosa i tan patètica. La meva filla petita de tres anys veu dos soldats de la Guàrdia Suïssa i pronuncia un “mira, dos pallassos!” que ens revela l'autèntic sentit de la contradicció humana.
Brutal bellesa de les llums dins l'església. Brutal bellesa de les pintures, de les escultures, dels mosaics, dels mobles. Brutal contradicció a les paradetes que als passadissos que condueixen a la Capella Sixtina ofereixen bagatel·les als turistes carregats de duros; i a dins la capella prohibeixen fer fotografies sense flash; quin plaer fer-les quan és prohibit!. I els nus! Quina mania la de la majoria de capellans amb prohibir els nus, i, escolta'm!, a la Capella Sixtina hi ha uns quants pits, un feix de penis, testicles, culs, cuixes... a banda de tota la bellesa immensa del cos nu com una totalitat. Allà sí que es veu que es pot! Vinga a tapar-nos tots que som febles, i mentre escolleixen els successors de Pere tenen uns quants cossos voluminosos d'acompanyament. Em sembla molt bé. Però noi, quantes contradiccions!
Però avui som a la cua de Sant Pere, i després de passar pel detector de metalls restem meravellats amb tanta bellesa. Tot seguit entrem a la capella subterrània on hi ha les tombes dels últims papes. La del papa Woijtyla està acompanyada d'una bonior de fidels que li resen de genolls; a Joan XXIII no el trobo per molt que busco. Veig la de Joan Pau I, i el saludo interiorment per tant com l'he llegit; un gran tipus l'Albino Luciani. Veig la de Pau VI, aquell que va gosar dir que el fum de Satanàs havia entrat a l'Església (per Marcinkus? per la pederàstia? Pels efectes d'un concili que ha espantat els més conservadors? Per...).
Tota una experiència el Vaticà, ara que el veig des dels ulls d'algú que només veu persones humanes, i que intenta estimar-se-les; ara que fa dècades que ningú m'alliçona amb fàbules de glòria balmada, màxims pontífex, infal·libilitats i inferns. Quanta bellesa! Quanta misèria! Quanta humanitat! Tota una experiència!
.
.
