Tutoria del 8 de gener de 2020

Cadascú de vosaltres té un valor infinit.
No deixeu que ningú estigui sol.
Ajudeu els qui estan sols.
Tingueu paciència amb la manera de ser dels altres, sempre que no sigui una falta de respecte; tots tenim la nostra manera de ser, tothom té defectes, ens hem d'acceptar i tolerar.
Feu costat els amics i els companys que pateixen.
Els amics són pocs en nombre, i un tresor; respecteu sempre la seva llibertat, el seu dret a relacionar-se amb qui vulguin; si sou possessius amb els amics no els esteu tractant com amics. Els companys són molts, i venen a ser com una mena d'amics més allunyats, més deslligats, però potencialment amics, i amb ells també heu de viure el respecte i l'afecte.
Aneu amb compte, perquè és molt fàcil fer mal a un company o a un amic, a tot arreu hi ha sensibilitats, i el dret a tenir aquesta sensibilitat; respecteu sempre els companys i els amics, tant si estan davant vostre com si no ho estan. Es pot provocar molt de dolor amb una paraula o un silenci. Que cruel és fer mal a algú que necessita amics, que ens necessita.
Necessitem acceptar-nos. Necessitem perdonar-nos. Necessitem estimar-nos.

L’antítesi del civisme i del bon ofici de la política.

Vam assistir al “Congreso” a l’explosió desvergonyida del mal. El mal en essència. El mal pur, faltant al respecte, mentint, falsejant, deformant la realitat, odiant, insultant, desitjant la mort… Es va evidenciar que anhelen l’existència d’ETA; necessiten que ETA existeixi per a poder atribuir als qui no pensen com ells una vinculació amb el terrorisme que s’inventen. Desitgen ressuscitar el passat amb les seves morts injustificables, perquè els és més còmode un enemic que ningú no els discutirà mai, que un adversari pacífic i democràtic. No suporten el canvi. No aguanten que l’independentisme basc hagi renunciat a la violència. Busquen i rebusquen punts febles, absència d’un vocabulari judicialitzat per a intentar fer veure que continuen defensant-la. Castiguen el procés pacificador de tantes persones que ho van arriscar tot per acabar amb la lacra del terrorisme. Puntxen, provoquen, vinculen compulsivament idees legítimes amb violència en un exercici d’irresponsabilitat geladora. Són l’antítesi del civisme i del bon ofici de la política; violents de tern i corbata, violents de dreta i d’extrema dreta que per aconseguir imposar les seves idees es rebaixen a les actuacions més vergonyoses.

Són com ells els qui els defensen a la vida i a les xarxes socials; hiperbolitzen, generalitzen, falsegen, exhibeixen un sarcasme que pretén fer veure que té un punt d’intel·lectualitat, quan en realitat el seu anàlisi racional és tan pobre com el d’un skinhead de qualsevol barri marginal. Es vesteixen, sovint, de senyors, però són violents, fanàtics, integristes, fetitxistes de formes aristocràtiques, obtussos, d’idees enquistades impossibles de ser modificades amb raonaments, perquè substitueixen la lògica per les creences i les filies obsessives i abandonen el sentit comú, l’empatia i la humanitat.

Una altra paraula

.

.

.

La negra ficció dels corbs
em va dibuixar una història

sobre la història no escrita

de nen acabat de fer.

I un rostre al rostre que ja era,

i un discurs al clar papir

de fibra encara tan tendra;

tan llunyà del meu discurs

encara embrió en el cor.

No sé com, però el vent atàvic

que enlaira el jo vers els astres;

ho va desdibuixar tot,

i va repartir les cartes

d’un joc que només és meu,

del temps i de l’esperança.

Avuí sóc un altre infant,

i tinc una altra paraula,

un somriure i el silenci

majestuós de la tarda.

J.S.

Tinc por de vegades, i d'altres no.

Visc temps de canvis i d'evidències tan sorprenents com emocionants. Em conec millor en el que és bo i el que no ho és tant. M'entenc. M'oriento, de manera incondicional, cap els mots d'aquells que m'estimen i que em sedueixen des de paratges misteriosos enllà de l'horitzó absolut de la vida. Segello el meu pacte de silenci explícit amb ells perquè no temin continuar oferint-me la seva amistat. Ploro molt, sovint de goig. Descobreixo que enmig del sofriment hi ha la llum pura de l'amor absolut, que és més poderós que el mal i que triomfarà. Perdono i em perdono. Comprenc, assumeixo i rebutjo l'error de qualsevol que faci apologia de la justícia venjativa humana, del càstig i l'escarment. Tinc por de vegades, i d'altres no; però sempre, i en tot moment, faré que la por no aturi cap dels somnis, i viure per deixar el món una mica millor de com el vaig trobar.

Idees i projectes d'alguns poetes vius i morts.

Aquesta interpretació va tenir lloc enmig d'un recital poètic al Marquet de les Roques, el 8 de maig de 2019. El recital el vam desenvolupar i realitzar a nivell íntim i particular unes quantes persones de l'Institut de Terrassa, alumnes i professors. El Marquet de les Roques fou la casa d'estiueig del poeta Pere Quart al cor del Massís de Sant Llorenç del Munt. La idea em va venir al cap un parell d'anys abans, concretament el 12 d'octubre de 2017, mentre estava al cementiri de Sant Quirze de Safaja al costat del nínxol de Màrius Torres. Del cementiri vam anar, aquell dia, a Moià a dinar, i a la tarda vam acabar al Marquet de les Roques a on vaig interpretar Corrandes d'Exili. Fou llavors quan la llavor del recital del 2019 va néixer. 

La pèrdua del que fins ara teníem previst ens fa guanyar una immensa bellesa, uns horitzons més amplis, i una nova direcció.

Rere cada pèrdua, hi ha un guany que sovint, d’entrada, no es veu.
Cada mur que se’ns alça, ens força a moure’ns un xic cap a una altra direcció, que acaba sent més creativa i lluminosa, i que mai no hauríem pres si no hagués estat pel mur.
Al no res d’aquesta platja immensa, s’hi amaga la profunda bellesa dels nous començaments; i al fons, lluminós i brillant, ens espera la mar blava amb els granellons del Sol i la cançó de les onades.
No us vestiu quan trepitgeu aquesta sorra, rebeu-la nus només amb el que sou; i això és metafòric i literal alhora. Rebeu aquesta buidor amb tota la pell, amb tot l’ésser. La pèrdua de tot us farà guanyar la llum al cos i a la ment.
La vida sempre està de la nostra part encara que no ho sembli; ens estima i ens necessita per alguna cosa que en un principi no sempre comprenem.
La nuesa d’aquest indret, i en aquest indret, la pèrdua del que fins ara teníem previst i en possessió, ens fa guanyar una immensa bellesa (estranya i nova però intensíssima), uns horitzons més amplis, una nova direcció i alegries desconegudes que ja estan escrites al llibre misteriós del nostre destí.
.
.
.

El viatge

Tendim a pensar que el que fem val si serveix per alguna cosa, o si ha de perdurar; mentida. El que fem ja és una cosa que val; ja és un valor en sí; encara que passi, i encara que desapareguem. Tot allò que fem, posant-hi el millor de nosaltres, ja és vida; un punt d'arribada, una finalitat; i de vegades, com a victòria que és, aixeca antipaties; però la vida és així, dir o fer alguna cosa que no deixa indiferent, i que no pot agradar a tothom perquè té una direcció i un sentit. 

I és difícil aturar un vaixell que navega cap a la llibertat i que ho fa sense por al naufragi. La gent que s'atura ho fa sovint perquè tem el fracàs; però si considerem que el fracàs és aturar-se, aleshores quin risc correm navegant cap a la llibertat? Quan no es té por, i es té molta passió, i quan es veu clar que la renúncia és pitjor que intentar-ho i fracassar, llavors no hi ha por al fracàs i el vaixell és imparable.

La vida és navegar cap a la llibertat malgrat els crits dels qui no ho suporten, malgrat els auguris dels immobilitzats per la por, malgrat l'amenaça de temporal. Navegar vers l'única direcció que dóna sentit a tot; de què serveix salvar la vida si renunciem al viatge vers la llibertat?

Els somnis dels poders que governen l'univers es fan realitat en les obres d'aquells que són lliures malgrat la por i que no s'aturen davant dels lladrucs o dels propis dubtes. I si ens tanquen una porta, n'obrim una altra. I si ens posen un pal a una roda, avancem galopant. 

Ens motivem amb les dificultats. Ens inspirem quan rebem atacs. Comprenem el valor d'allò que tenim entre mans quan ens adonem que volen destruir-nos-ho. Decidim avançar amb més determinació quan pretenen aturar-nos. Guanyem quan es decideixen a atacar-nos. L'adversari ens fa forts i invencibles. 

Si viatgem amb els poders de la naturalesa, amb la força del vent i amb la llum del Sol, tenim l'exèrcit de tots els poders de l'univers per defensar-nos. Si allò que el nostre cor posseeix som només nosaltres, només ens podrien prendre alguna cosa si ens convertissin en algú diferent a nosaltres mateixos. Només tenim allò que som; i som el que decidim ser. Per això, la lluita per la llibertat, el combat per viure amb el vent i en el vent, l'esforç apassionat per ser qui som... és una guerra de tot o res en la qual la rendició és infinitament pitjor que la derrota. La lluita, en sí, ja és la victòria. Si som llum, la foscor ens tem.