and truly believes he is,
but he's merely a little puppet,
a slave wrapped in bliss.
His happiness is fine dust
scattered on the wind;
a mirage inside his fragile mind,
born of tribal din.
Cruel jabs disguised as kindness,
cloaked in robes of peace—
beneath the shining surface,
he stings just like a bee.
He serves only his hive,
obeying one central will:
the pull of slender strings
that guide his every swing.
J.S.
No podem viure sense crear. L’individu sapiens és un ésser
creador; creatiu i creador. La voràgine de la supervivència de
vegades el pot convertir en un ésser pragmàtic que oblida aquesta
capacitat de creació i fantasia; aquest oblit, sovint, acaba en un
atrofiament. De fet, la majoria d’éssers humans viuen amb les
seves capacitats creadores malmeses, i ho solucionen amb un «Jo no
serveixo per pintar» o «Jo no serveixo per la música» o «A mi no
se’m dóna bé escriure»… Aquest gest fins i tot els regala la
sensació de ser humils, la qual cosa els fa sentir molt dignes; però
el problema és que són asseveracions falses, que, o bé ells han
deduït, o bé els han fet creure els mateixos obrers de la societat
pragmàtica, àvida d’insectes obrers i silents, conformistes amb
un sou digne que els permeti fugir: fugir d’ells i fugir de la
realitat.
La tristesa és que fugir de la realitat vol dir fugir
de totes les seves belleses i potencialitats; i fugir d’ells vol
dir viure en una constant insatisfacció que, en el menys dolent dels
casos, se soluciona comprant, i, en el pitjor, amb les addiccions. I
les addiccions no són només les drogues; les addiccions poden ser
la infidelitat, la feina, el sexe…
El desenvolupament de la
nostra capacitat creadora, defugint el pessimisme i el desànim dels
qui sense dubte ens intentaran frenar amb una buidor d’estratègies
de les quals ni ells mateixos se n’adonen, és el secret per vèncer
totes les foscors de la vida que ens allunyen de qui som, de com som
i del que estem dissenyats per fer.
Our god is green, born of the land; I’ve seen its face in every man, in every woman, every child, in every song, in every smile.
Above the homeland of my soul, we’ll worship life once more, deeply, and proclaim that every person is our truest God, our greatest chant.
J.S.
Acceptar que els altres no veuen ni entenen les coses com tu les veus, i que no senten, davant dels mateixos estímuls, allò que tu sents.
Acceptar que hi ha maneres de sentir que no entens, i que no has d'entendre necessàriament, i que habitualment això no et fa ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior.
Dubtar, relativitzar, prescindir, viure independent de la normalitat establerta, seguint el teu criteri i evitant servilismes.
Acceptar que els altres són diferents; per ells mateixos i pels inputs rebuts, i evitar, per tant, fer valoracions segons els teus paràmetres, sempre ignorants de la seva realitat.
Acceptar el molt que no saps, el molt que no entens, el molt que no pots, i agrair el molt que has rebut.
Tractar bé la gent.
Respectar la llibertat.
No imposar creences.
Fer servir la paraula tranquil·la i clara, en comptes de la manipulació o la por.
Ajudar a qui ho necessita.
Pensar bé dels altres mentre no es demostri el contrari.
Saber marxar.
Saber deixar marxar.
Saber no saber coses.
No etiquetar.
No reduir les opcions possibles per simplificar la realitat.
Acceptar la realitat com és, inabastable, amb totes les seves incògnites i possibilitats il·limitades; acceptar que no la coneixem del tot.
No encasellar les persones.
Acceptar que qualsevol persona pot canviar.
Acceptar que podem aprendre lliçons de tothom sempre; fins i tot en els camps en els que ens considerem experts; fins i tot de persones a qui no considerem expertes; fins i tot dels nostres adversaris.
Assumir que necessitem canviar alguna cosa en nosaltres contínuament.
Acceptar que sempre estem canviant, vulguem o no.
Assumir que ens morirem i que això serà natural.
Agrair el viscut; agrair-ho tot als qui hem tingut a prop.
Assaborir fins l'últim raig de sol, fins la besllum de l'últim estel de l'última nit, mentre ens quedi un bri d'alè de vida.
I think you’ve got me mixed up when you tell me to let die the sweet, deep longing for wind and sand, for wildness and those pure desires that shine beside the waves and foam under the burning sky of fire. I think you’ve got me mixed up.
Further down the water, along the line of dreams, my heart is born again at noon. I’m just a child, naked and free— only a man standing by the sea. Further down the water, along the line of dreams.
Where are you fellows taking me? I don’t come here often enough. Your road is bright, empty, and hard. All I need is a little love. Where are you fellows taking me?
I’m pushing for a better life— poorer, perhaps, but clear and true. I won’t let any dice decide my steps, my thoughts, my words, my mood. I’m pushing for a better life.
I think you’ve got me mixed up. Further down the water, along the line of dreams. Where are you fellows taking me? I’m pushing for a better life.
J.S.
