North Maroon Peak

Vinc a casa sol,

i el silenci cru,

desvela els rebrecs,

d’una ànima bruta.

Quan la llum s’encén,

tinc un palau nou,

fet de pedra i fang,

per les forces màgiques.

I el vidre glaçat,

al llac de l’ahir,

quan tot era nou,

i jo em feia una àliga.

Clavells de muntanya

i el vent que percut,

el rostre sorrut,

del North Maroon Peak.

Soc a casa nu,

la pell se’m tenyeix,

d’un roig mineral,

vora el fred de l’aigua.

El sostre que és blau,

es fa més profund,

i escolto els batecs

del cor del massís.

Amb els dits vibrants,

alçats vers el món,

apamo el teclat,

del piano viu.

Escarit de mots,

i afamat de déus,

descobreixo el llibre,

que la Terra escriu.

El problema de l'educació ve de fora de l'escola.

                                  IA image

El problema de l'educació ve de fora l'escola. 

Només unes preguntes per autoavaluar-se: 

Llegeixes? Comentes això que has llegit i que t'ha impressionat amb el teu fill, o filla, que potser té cinc o sis anys, o tretze, o catorze? 

Vas al teatre? Hi has anat amb els teus fills? Us heu emocionat junts al teatre? Heu anat a sopar al menjador de la Becket amb els fills i heu vist sopant en una taula propera els actors i actrius de l'obra que acabeu de veure? 

Els parles als teus fills de tanta gent diferent com hi ha a la ciutat, al país, al món? Comenteu com n'és d'important que siguem diferents? Parleu de com ens podem enriquir amb aquestes diferències? Comenteu que aquestes diferències també poden donar-se en el patiment i en les dificultats, i que això pot influenciar comportaments? 

En general, parles amb els fills? 

Has provat coses noves amb ells? A banda de la importància i funcionament dels semàfors, els has ensenyat a passar un semàfor en vermell quan això era el més segur? O els has ordenat obeir sempre encara que de vegades no tingui sentit o sigui contraproduent?

Els has parlat de l'amabilitat, del respecte, dels petits gests de la pau? Has rigut amb ells? Has gastat el teu temps lliure per estar amb ells?

Els has suggerit mirar la ciutat, el paisatge, el país? Has fet castells de sorra amb ells? Has sortit a córrer amb ells? 

Els has tranquil·litzat dient-los que si s'enamoren d'algú del seu mateix sexe, no passa res, perquè viuen en un país que de moment és lliure? Els has ensenyat que no s'han d'avergonyir de la seva identitat, del seu cos, de ser lliures? Has fet nudisme amb ells? Has respectat que no en facin si no volen? 

T'has alegrat de les seves alegries? Els has respectat que estudiïn allò que més s'estimen? O potser els has insinuat que enterrin els seus somnis vitals en nom d'un utilitarisme que els aparti de descobrir allò que realment els atrau i els construeix? Els has fet veure que estudiar és la porta de la seva felicitat i de la seva possibilitat de fer un món més bell? 

Els has parlat, d'entrada, bé dels qui no hi són presents mentre no es demostri el contrari? Els has encomanat l'hàbit de confiar, col·laborar, treballar bé, cooperar, ajudar? Els ensenyes a defensar els seus drets i els dels altres? Els animes a descobrir el goig d'escriure, de crear, de fer?

Un lloc on fugir

Va bé tenir un lloc a on fugir, un espai on sents que tens una pàtria oculta i bellíssima, un lloc que has estat buscant sempre i que no saps com, però l'has trobat, o t'ha trobat. Un braç de terra amb aigua per totes dues bandes; les merismes naturals ben conservades, dunes, el Sol sempre present, un cel tan ample i tan immens que no te l'acabes, el silenci amb els joncs movent-se, el silenci i el vent entre les herbes, el silenci i les ones suaus de la mar, totes les cases baixes i extensions àmplies sense cases. Horaris lents, suaus, amb dinars a les dotze i sopars a les set. Silenci a les nits amb una bonior d'estels i si hi ha Lluna, neta i ben definida. Una platja llarga on tothom va nu; un poble pla, clar, pacífic, on qui vol va nu, una filosofia humanista des de la segona meitat del segle XX; el millor del pensament de França; els valors que fan que les persones siguem molt més que un centre d'interessos, que un instrument; un indret sense lladres ni malfiança; un urbanisme que fa servir els límits naturals del paisatge per aconseguir un aïllament que protegeix el somni.

I ben a prop, un poble per pintar-lo, i que acull art i artistes; i un petit far que Saint-Exupery es mirava des del cel, pel nord, penya-segats ran de platja. I una gastronomia exquisida, amb aigua de l'aixeta a cadascuna de les taules per si només vols beure aigua i no vols que t'obliguin a consumir química.

Un mercat d'ostres, i altres aliments del mar crus i a cops vius, amb vi blanc i salses; i els edificis del mercat, conservant la sostenibilitat rustica d'estructures de fusta que no s'obsessionen amb el perfeccionisme estètic dels enemics de la creativitat.

De vegades va bé que només sàpiguen on ets els qui més t'estimen, i que la resta no et pugui trobar si tu no vols.

"Bon dia, tristesa", de Françoise Sagan.

                                                                                                                                IA image

"Bon dia, tristesa" (títol original francès: Bonjour tristesse, 1954) és l’obra que va fer famosa Françoise Sagan amb només divuit anys. És una novel·la curta, elegant, cínica i melancòlica que va causar un gran escàndol i un gran èxit comercial a la França dels anys cinquanta.

La història està narrada per Cécile, una noia de disset anys intel·ligent, bonica i bastant consentida. Viu amb el seu pare vidu, Raymond, un home encantador, frívol i seductor que manté una vida hedonista: festes, amants, viatges i poca responsabilitat.

Durant unes vacances a la Costa Blava, apareix Anne, una dona madura, intel·lectual i amb principis, antiga amiga de la mare de Cécile i del mateix Raymond. Això produeix un gran malestar a l’actual parella de Raymond, Elsa, que òbviament també és a la casa d’estiueig. A partir d’aquí, es van succeint els fets.

La seva temàtica és la tristesa com a companya inevitable de la vida. L’amor propi i l’egoisme juvenil. L’hedonisme versus la responsabilitat i la maduresa. La manipulació emocional i les conseqüències morals de les accions. La buidor existencial de la burgesia.

És una novel·la molt breu, però molt madura tenint en compte l’edat de l’autora. Té un to fred, distant i elegant, gairebé clàssic, tot i tractar temes escandalosos per l’època (sexualitat adolescent, relacions lliures, cinisme moral).

Va vendre milions d’exemplars i va convertir Sagan en una estrella literària. Va ser criticada pels moralistes de l’època, i adorada pels joves. Va definir una certa imatge de la joventut existencialista dels anys cinquanta: elegant, avorrida i tràgica.

L’estil de Sagan és net, precís i molt francès: diàlegs brillants i descripcions concises. Amb una sola frase, breu i afuada, és capaç de fer sentir i de suscitar discursos sencers a la ment del lector. La seva prosa és àgil, la narració es fa molt entretinguda i enganxa. Reconec que és un dels llibres que més ha influït la meva manera d’escriure.

Tot i que el llibre té gairebé setanta anys, la psicologia de Cécile continua sent molt creïble i incòmoda. No és una heroïna simpàtica, però és fascinant veure com justifica els seus actes egoistes amb una barreja de lucidesa i ingenuïtat.

.

Triangle

                                  IA image

(Relat amb certa càrrega eròtica explícita, publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre de 2006)

En Ferran s'estima la Marta; s'hi va casar fa set anys, i amb ella han arribat a aquest món tres nenes precioses que quan li diuen papa li fan saltar el cor; però la carn de la seva dona ja no li desboca el cor. Ara, en Ferran no es pot treure del cap l'Eva, la noia del cul amb forma de cor, l'àngel bru de cintura estreta i malucs amples a qui en aquests moments envesteix sota dels llençols d'un hotel de carretera. L'envesteix i la penetra com si en cada embat li anés la vida. Alhora, però, el remordiment de la traïció, com un corc, li engega un rosec que no sap ignorar. I malgrat tot això que viu per pròpia elecció, no se sent feliç.

Cal advertir, també, que en Ferran no estima l'Eva; només adora el seu cos.

L'Eva s'estima tant en Ferran... que no pot negar-li res; el coneix des que tots dos eren petits i el vol tenir a prop tota la vida; per això és on és, per això deixa que el membre erecte i encès del seu amic la perfori com una trepadora, per això es troba a quatre grapes en aquesta habitació rònega mentre el melic d'en Ferran li repica les natges. L'Eva, però, no el desitja; s'hi lliura per a fer-lo feliç; però ella no se'n sent de feliç, i no sap per què.

No sap per què, perquè té la Marta. L'Eva necessita la Marta: sentir com s'estremeix cada vegada que ella li acaricia la perla del sexe amb la llengua embogida; escoltar-li l'esgarip amb què acaba cada orgasme, com un trèmolo sublim que mai no havia sentit en ningú.

La Marta, però, encara que s'estima l'Eva amb bogeria, no sent res quan fan l'amor; i això la desespera. Fingeix els crits per a fer-la contenta. Des de l'adolescència han compartit intimitats, s'han sortejat els nois, s'han fet costat en els moments difícils. Per això la Marta deixa que l'Eva li ho faci tot; i a més, reconeix que s'estima més l'Eva que el seu propi marit, en Ferran, que la fa gaudir com mai ningú no l'ha fet gaudir, però com a company no el suporta; l'aguanta només per les nenes, i pel plaer indescriptible que paradoxalment li provoca quan la munta. 

La Marta tampoc no se sent feliç i li fa molta ràbia escoltar les rialles dels veïns: quaranta anys de fidelitat apassionada, sense aventures, sense bogeries, només tots dos, i l'alegria els surt dels ulls. La Marta està convençuda que si visqués com els seus veïns no se sentiria realitzada; potser per això es resigna a fer tot el que fa. 

La Marta, cal dir-ho, no sap què senten ni què pensen ni en Ferran ni l’Eva, tot i que es pensa que ho sap; en Ferran no sap què pensen ni què senten ni la Marta ni l'Eva, tot i que es pensa que ho sap; l'Eva no sap què pensen ni que senten ni el Ferran ni la Marta, tot i que es pensa que ho sap. 

.

.

Viva (2026), d'Aina Clotet

 

L'estat de corsec, conscient o inconscient, que li queda a algú quan ha vist la mort de cara, l'ha saludada, i a l'últim s'han dit a reveure. I aquest corsec, tremolor, angoixa, neguit, estupor... el viu en una situació en què ha perdut un tros de cos, un tros del tot que fins al moment configurava el seu jo. I té ganes de viure fins a un punt en què rebutja la lògica, la raó més prudent i més científica per sentir-se viva i supervivent.

Tot això amanit amb un bri d'humor, un humor molt subtil, molt de marca de la casa, marca Aina Clotet, la qual ja ens el va deixar entreveure a la sèrie "Això no és Suècia". És una pel·lícula que s'agraeix; no es perd el temps gaudint-la, no deixa descansar, no ens deixa de prémer el cor amb les dues mans mentre ens fa pessigolles i ens posa tristos i expectants alhora.

És una molt bona feina.

Tan cert!

 

Hi ha moments que semblen congelats en el temps; instants en els quals tot és natural: el bosc, el cel, el mar, la gent... Recordo exactament el moment en què enregistrava aquest vídeo com si no hi hagués res més que allò que percebia en aquell moment, com si no m'importés res més que tot el que succeïa en aquell instant.

Ja ho he dit alguna vegada, però hi torno a pensar; poques setmanes després d'aquesta interpretació vaig tenir una hemorràgia cerebral de la qual n'he sortit força bé. Intento des de llavors que tots els moments siguin com aquest que podeu veure vora la mar al lloc més bonic del món. Haig de dir que feia pocs minuts que havia sortit de l'aigua; tot era perfecte!