Por

                                                      IA image

Surto a la terrassa, contemplo la celístia, i entono les cançons de la infantesa. Em sembla percebre la mà grossa del meu avi, i la seva veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure" Però la rauxa d'una educació piramidal m'ha conduït fins allà on segurament mai no hauria volgut arribar.

Me'n vaig a dormir amb el cor buit, desitjant que no arribi demà, però el temps mana tant sí com no.
Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina, em reuneixo amb el director, m'escridassa, no he fet res malament, ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... vostè mateix...
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima, una dona d'uns cinquanta anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda, l'amenaço, veig com tremola; tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira; li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo els meus fills desperts...!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007

Safari

                                                     IA image

Ens estimàvem amb llepolia; cercant sensacions indòmites.

Per això, quan vaig fer vint anys, en Dídac em regalà aquell safari.
L'Àfrica representava la culminació d'un somni; la memòria em retornava records infantils, curulls de caníbals i de tresors perduts a la selva.
Des de l'avió, els ulls m'escrutaven els colors ardents del paisatge; les taques de fullatge verd, enmig del groc cítric de la sabana.
Un cop a terra, trontollant damunt del jeep, se'ns apareixien les figures delicades de les gaseles Thomson, les zebres, els nyus... Dins d'un bassiol, a l'extrem d'un aiguamoll de papirs, els antílops aquàtics regalimaven les escorrialles de l'aigua que acabaven d'agitar amb les banyes imponents. De tard en tard, descobríem arbres corbats pels elefants.
Feia dies que avançàvem, quan va passar.
El guia deturà l'automòbil i ens apuntà amb el fusell.
S'acostà a en Dídac i li esquinçà la camisa.
-Naked... -digué.
Em vaig posar a plorar.
Llavors engegà un tret que gairebé ens deturà el cor.
Ens va fer treure fins la roba interior, i ens ordenà que baixéssim del cotxe.
Tornà a disparar.
-Run...! -exclamà.
Començàrem a córrer.
Ell ens perseguia, tirotejant-nos. Es feia difícil d'avançar sense sabates damunt del sòl estopós.
Es deturà; nosaltres vam continuar fugint.
Vam restar nus a la natura durant quatre dies intensos en els quals aprenguérem a sobreviure. En Dídac s'ho prengué amb una serenitat admirable. Jo estava esparverada, com immergida dins d'un somni que no s'acabava mai; una bogeria absurda que no tenia cap ni peus. Al llarg de tot aquell temps d'incertesa, vam veure tan de prop els elefants que fins i tot es van deixar tocar.
-No et faran res -digué en Dídac -. Ens veuen nus i saben que som inofensius.
En Dídac m'animava a experimentar-ho tot.
A l'últim, el guia ens caçà.
Vaig restar astorada quan en Dídac, somrient, li donà la mà com agraint-li un tracte acomplert; la bogeria estava planificada d'antuvi.
Després, tranquil·lament, em preguntà si m'havia agradat.

.

.

On anirem a parar?

                                  IA image

La senyora entra a la botiga.
-On anirem a parar...? No arribo a la cantonada que ja em creuo un moro... són a tot arreu. I caminen amb aquesta gansoneria que sembla que ho tinguin tot fet. I no els parlis de llevar-se d'hora per anar a treballar, que et fugiran més de pressa que un espiadimonis...
Contempla un jove guineà que escull un quilo de tomàquets.
-I em miren. Negrot que em creuo, negrot que em mira...! Si poguessin em violarien i em tallarien el coll... n'estic segura. I els ho donen tot...! Diuen que són immigrants, i apa...! Arreglat...!
I examina, metòdica, les taronges, mentre escruta una noia que porta un mocador al cap.
-¿Com pot anar bé el país si els filibusters que ahir tallaven caps al mar de Mallorca avui es dediquen a recollir subvencions? I són dolents... Tots són dolents...! Posen cara de xai i són més verinosos que les serps...! Em somriuen, però pel darrere freturen de clavar-me la punyalada...! Tots són iguals...!
S'acosta a la caixa, allunyant-se neguitosa del guineà que segons ella l'està despullant amb la mirada.
Surt al carrer i s'adona que el noi comença a córrer darrere d'ella i que li fa escarafalls; amb la qual cosa, veu confirmades les seves sospites.
La dona, amb el cor que li surt del pit, comença a córrer i a esgaripar. El xicot corre més que ella i se li planta al costat.
-Escolti, senyora...
-Fuig, bèstia...! Carallot...! Porto un ganivet a la bossa...!
-Tranquil·la dona... tranquil·la... -fa el noi amb un català gairebé perfecte -. En sortir de la botiga, li ha caigut això...
La dona se'l mira amb cara de fàstic.
-No em feu llàstima... -mastega, incòmode, mentre li agafa la cartera. -. Ja no sabeu què empescar-vos per a perseguir a les dones de bé com jo...!
I s'allunya, tota ofesa, mirant que hi siguin tots els diners.

(Publicat a relatsencatala.cat el 16 de gener de 2007)

El cant del arbre

                                  IA image

Hi ha qui diu que el so del violí és el cant de l'arbre,

però la fusta de l'instrument només és la matèria de l'arbre.

I quan l'arbre és mort, no podem dir que la fusta sigui l'arbre.

Potser l'arbre canta quan el vent el mou, agitant el seu cap i les seves branques.

.

.

"Un cert somriure", de Françoise Sagan.

                                  IA image

Una novel·la que podria servir per fer una anàlisi introspectiva de la Dominique, la noia protagonista, i de totes les noies del seu perfil humà: una persona superficial, instintiva, despreocupada, amb una bondat natural conscient, amb una contundent falta de profunditat, la qual cosa produeix, o podria produir, dolor en el seu entorn.

Ve a ser una exploració de la dependència vers les relacions sexuals superficials, i una introspecció sobre com allò que pretenia ser només la recerca del plaer es converteix en l'esperó que desperta un sentiment més profund i addictiu, que fereix a causa del vertigen de la frivolitat manifesta.

La prosa és lleugera, àgil; molta significació en poques paraules, fonamentada en els matisos de les reaccions dels personatges davant la quotidianitat. És agradable i fàcil de llegir. 

Françoise Sagan va demostrar una gran capacitat d'anàlisi psicològica, defugint judicis morals, però descrivint els conflictes interns dels personatges; conflictes que poc o molt estan influïts per una certa moral social. La seva protagonista femenina viu la seva sexualitat i desitjos amb llibertat, sense culpa, però contrastant sempre, i lleugerament, aquesta absència de remordiment amb la consciència social de l'època. Seria com si una noia del segle XXI visqués, sentís i pensés, immergint-se en un entorn dels anys cinquanta del segle XX a França, que és l'època i la cultura en què es va escriure la novel·la.

Com en altres obres de Françoise Sagan, apareix el tema de la diferència d'edat en les relacions, encara que no se li dona prou protagonisme dins l'argument.

 

Demà s'acaba tot

                                  IA image

Contemplo per la finestra la visió d'una urbs fantasmagòrica, amb columnes de fum alçant-se als quatre vents, un clamor paorós de fons, barreja de crits, plors, gemecs de desesperació... Ara i adés, es descobreixen cossos llançant-se al buit des dels principals gratacels, o s'escolten drames de violacions, saqueigs, venjances inútils, caos... No hi ha exèrcit, no hi ha policia, cadascú campa per ell... i ben poc és el que pot fer cadascú per ell... Es mantenen escadussers canals de televisió dirigits per autèntic periodistes professionals que piquen l'ullet a la mort i que lliuren les seves últimes hores de vida a la passió d'informar i de sostenir.

Fa una setmana que els escuts nuclears fallaren a l'hora de destruir el volum de roca, gros com mitja Terra, que se'ns abalança sense solució, i que demà mateix ens esmicolarà el planeta; no hi haurà un després.
Ploro. Em recomponc. Vaig cap a casa. És absurd continuar al despatx. De fet, és absurd tot, perquè tot s'està acabant... A casa em trobo la Merche, que em mira amb les llàgrimes sostingudes als ulls i al cor, i que força un somriure i crida als nens que el papa ja és aquí. En Joan, que té set anys i que ja no en complirà més, corre fins a mi amb els braços oberts i em fa un petó, s'està menjant una mandarina i no sap res del que està passant ni ho sabrà. La Laura, vestida només amb els bolquers i els mitjons, l'encalça i l'imita com sempre.
-Anem a la platja...! -exclamo amb tanta convicció que gairebé m'oblido que m'estic morint, que ens estem morint. Els nens xisclen de goig. La Merche m'abraça. -. Tenim sort que tot estigui passant a l'estiu -li dic -. Imagina't que fes fred, i que fosquegés de seguida...!
Una hora després som al nostre racó de la Costa Brava, sota dels penya-segats burells amb el barret verdós de pins despentinats. Fa calor. Ens despullem i ens banyem. Aconseguim el miracle de sempre: oblidar-nos de tot, tret del present i els seus tresors. El sol declina. La pell nua dels nens es tinta de roig. La volta del cel adquireix la continuïtat suau dels colors canviants, des del blanc encès de ponent fins al lapislàtzuli de llevant. Cantem. Juguem a perseguir-nos. Ens estirem a la sorra, dessota els estels, vora el brum del mar, abraçats tots quatre...
Ens adormim...

Trastorn per dèficit d'atenció

                                  IA image

Reprenc el viarany costerut que s'enfila enllà del polígon. M'ofega la sentor de colònia dels meus cabells xops; la mare sempre em fa el mateix. Torno a mirar les xemeneies grises, que enlairen volves d'un fum negre sota el cel ennuvolat de setembre. Comença a fer fresca. Els dies són més curts. Em torno a avorrir. M'enfilo a un fanal per a vèncer el tedi que em comença a dominar i que m'espanta. Salto, corro, arribo esbufegant a la porta de l'escola.

-La boja! Ja ha arribat la boja!
-Què faríem sense ella?
-Sí; quines classes més avorrides si no hi fos.

No saben, però que torno a fer primer. Ja se n'adonaran quan no em vegin a l'aula. Em dirigeixo a la mateixa porta del curs anterior. Que petits que són els meus companys. No em diuen res.
La Fina, la tutora, entra a l'aula; i quan em veu arrufa les celles.

-Molt de compte aquest any, eh... que no te'n passaré ni una! M'has sentit? No estic disposada a acabar malalta per culpa teva.
-Jo també m'alegro de veure't, Fina. -li dic; i sé que s'encrespa per dins, però que s'està d'explotar.

A l'hora del patí m'ajunto amb els de l'any passat. En Pere m'agafa l'entrepà i comença a córrer. L'encalço i li vento una hòstia. M'hi assec a sobre. Després esmicolo la llesca i li vaig ficant brins de pa a la boca. El professor de guàrdia s'apropa corrents i m'escridassa. M'aixeco amb les mans enlaire, i el cel encapotat per damunt del pati encara no es decideix a convertir-se en pluja; s'aguanta en aquesta grisor que ni peta ni fuig, i jo em floreixo.
Les classes de després no les aguanto, no puc; l'avorriment em ratlla, i ningú no sap fins a quin punt. Em distrec foradant el pupitre; em posen una falta. M'aixeco i m'acosto a la finestra; em fan fora de classe.
Truquen al meu pare. Puc sentir les explicacions del conserge, que, amb veu d'abatut i bones paraules, li explica quina merda de filla té.
I encara no plou.

.