Uns dies als llacs de la Maragda (VIII)

La mare, fa uns quants dies i ben d’hora al matí, em va fer un petó al front abans de marxar.
Em va dir:
—Avui sortim una estoneta amb el Xavi, que hem de parlar de coses d’adults. Tornem aviat, eh? No et moguis ni obris a ningú.
Vaig fer que sí.
Vaig pensar que “aviat” volia dir a la tarda, o abans de sopar, que potser portarien alguna cosa per menjar, com una pizza o un entrepà de calamars que, a la mare, li agraden tant.
Però a les vuit del vespre, encara no havien tornat.
Vaig engegar la tele una estona, i només hi feien programes que no m’interessaven. Vaig menjar mitja bossa de patates fregides que quedaven al fons del calaix i un iogurt que ja feia una olor una mica rara, però que encara es podia menjar.
Vaig pensar que la mare i el Xavi es devien haver quedat a sopar en algun bar i que després vindrien; de vegades ho feien.

Me’n vaig anar a dormir.
L’endemà al matí, em vaig despertar amb el sol entrant per la persiana mal tancada. La casa estava en silenci. Com que no hi eren, vaig agafar el mòbil i vaig trucar a la mare. Em va sortir un missatge que deia que el mòbil estava apagat o fora de cobertura.

Vaig anar a la cuina i vaig veure que a la nevera hi havia dos ous, mig paquet de pernil (que ja estava una mica verd per les vores), una llauna de tonyina oberta d’ahir i una ampolla de llet que feia grumolls quan l’agitava.
Em vaig fer un ou ferrat i me'l vaig menjar amb pa dur, que vaig remullar prèviament amb aigua. Després vaig sortir al balcó i vaig mirar el carrer. Feia molta calor, era agost i no hi havia gairebé ningú. Els nens del veïnat devien ser de vacances a algun lloc amb piscina o amb els avis.
Vaig concloure que aquell mateix dia tornarien. Potser havien anat a la platja o a veure algun amic i s’havien quedat a dormir allà. La mare m’havia dit moltes vegades que no m’angoixés perquè ella sempre tornava.
Vaig trucar un munt de vegades a la mare i em sortia sempre el mateix missatge: el mòbil estava apagat o fora de cobertura.
El tercer dia ja no m’ho creia tant que tornaria aviat.
Vaig comptar els diners que tenia: vuit euros i setanta cèntims que duia a la cartera de l’escola, i dos euros que vaig trobar dins d’una butxaca dels texans. Vaig baixar al "súper" petit de sota casa, i vaig comprar un pa de motlle, un paquet de macarrons i una llauna de tomàquet fregit. La senyora de la caixa em va mirar una mica estranyada, però no em va dir res.
Vaig tornar a casa i vaig cuinar macarrons amb tomàquet. En vaig fer per a dos dies. Vaig intentar no pensar gaire. Vaig mirar dibuixos a la tele i vaig llegir un llibre vell que tinc des de petita, aquell de la nena que viu sola en una illa. Però cada vegada que sentia l’ascensor em posava dreta i corria a la porta. Sempre era algú altre. Quan trucava a la mare, el mòbil continuava sense respondre.
El quart dia vaig començar a plorar al balcó; baixet perquè els veïns no em sentissin. Vaig pensar de trucar a la policia, però què els diria? Que la meva mare se n’havia anat amb el seu xicot i no tornava? I si després tornava i em deia que era una ximpleta i que havia provocat un daltabaix per res?
Vaig buscar el número de la Magda del refugi, però no m’atrevia a trucar. Què li diria? Que estava sola? Que no sabia on era la meva mare?
Vaig decidir que aguantaria. Que no passaria res. Que tornarien aviat.
El cinquè dia la nevera ja era gairebé buida. Només quedava pa sec i una mica de tomàquet fregit. Vaig beure molta aigua per omplir la panxa. Vaig sortir al carrer i vaig caminar fins al parc. Hi havia coloms i un gos petit que jugava amb una pilota. Vaig asseure’m en un banc i vaig mirar com passava la gent. Ningú no em mirava. Ningú no preguntava res.
Vaig pensar que potser la mare i el Xavi havien tingut un accident. O que s’havien barallat molt fort i ella no s’atrevia a tornar. O que s’havien enamorat tant que se n’havien anat lluny. Totes les idees em feien mal, però la pitjor de totes era pensar que simplement s'havien oblidat de mi. I quan trucava a la mare, res.
El sisè dia vaig plorar tant que em feia mal el cap. Vaig dormir al sofà perquè el llit em feia por, com si fos massa gran i estigués massa buit. Vaig somiar que era al refugi i que el Núvol em mirava des de lluny, però quan m’acostava desapareixia. Vaig pensar de trucar al Marcel, o a la seva mare, però em feia ràbia que sabessin totes les coses que em passaven.
El setè dia al matí vaig sentir les claus al pany.
Vaig córrer cap a la porta.
Era ella. La mare. Amb els ulls vermells i els cabells despentinats. Portava la mateixa roba que el dia que va marxar, però molt més arrugada. Darrere seu, hi havia el Xavi, amb una barba de molts dies i una bossa d’esport penjada a l’espatlla. Feia olor de suor i de tabac.
La mare em va mirar i va obrir els braços.
—Ai, amor meu… Perdona, perdona… Vam tenir problemes amb el cotxe i després amb els diners… Vam haver de dormir en un càmping i… perdona…
No plorava, però la veu li tremolava molt. El Xavi va entrar sense dir res, va deixar la bossa a terra i se’n va anar directe al lavabo.
Jo em vaig quedar allà plantada. No sabia si córrer a abraçar-la, enfadar-me, o plorar; o tot alhora. Al final només vaig dir, molt baixet:
—Només queda pa dur, i tinc gana.
La mare em va agafar la cara amb les dues mans i em va fer un petó al front, molt fort.
—Ets tan forta! Tan forta! No tornaré a fer-ho mai més, t’ho prometo.
Després va entrar a la cuina i va veure la nevera gairebé buida. Es va quedar quieta una estona. Va obrir l’armari i va treure l’ampolla de vi que encara hi havia. La va mirar com si fos una cosa estranya i la va tornar a deixar a dins sense obrir-la.
El Xavi va sortir del lavabo i va dir:
—Vaig a comprar alguna cosa per menjar.
Va sortir sense mirar-me.
La mare va asseure’s al sofà i em va indicar que em posés al seu costat. Em va abraçar molt fort i va estar una estona sense dir res. Jo tampoc no parlava. Només sentia el seu cor que bategava molt de pressa.
Al final em va dir, gairebé xiuxiuejant:
—No has trucat a la policia?
Vaig fer que no amb el cap.
—Per què?
—Perquè sabia que tornaries.
Llavors va plorar molt baixet, com si no volgués que la sentís.
Vaig tancar els ulls i vaig pensar en el llac de dalt de tot, en aquell dia que vam banyar-nos juntes. Vaig pensar que potser algun dia hi tornaríem, però soles. Sense ningú més.
Avui no sé si estic contenta, trista o enfadada.
Només sé que he aguantat una setmana sola.
I que he après que puc aguantar.
Però no vull haver-ho d’aprendre mai més.

Uns dies als llacs de la Maragda (VII)

Avui hem tornat a Barcelona.
El viatge ha estat llarg i silenciós. El Xavi conduïa el Jeep vell i de tant en tant posava la música amb el volum massa alt. La mare s’asseia al seu costat i mirava per la finestra tota l’estona, com si hi hagués alguna cosa interessant enmig de la carretera. Jo era al darrere, amb la motxilla als peus.
Quan hem arribat a casa, la mare ha dit que estava molt cansada i se n’ha anat directa al llit. El Xavi ha deixat les bosses al mig del passadís i ha sortit dient que anava a comprar tabac. No ha tornat fins a les onze de la nit i feia olor de cervesa i d’alguna cosa dolça i cremada. La mare s’ha despertat quan ha sentit la porta i ha sortit al menjador en pijama. Han parlat baixet una estona i després s’han ficat al llit tots dos. Jo m’he estat al sofà mirant el sostre.
L’endemà al matí (és a dir avui), la mare m’ha fet un cafè amb llet i m’ha dit que avui faríem neteja de casa, perquè tot estava fet un desastre, i que això ens aniria molt bé. Ens hem passat tot el matí fregant, tirant coses velles, ordenant armaris...
Aquesta tarda el Xavi ha vingut amb una bossa de supermercat i ha dit que faria macarrons amb tomàquet per a tots tres, que era el seu plat estrella. Mentre cuinava cantava amb molta energia una cançó de reggaeton i de tant en tant em cridava: “Ei, barrufeta, vine a tastar la salsa!”. Jo m’he quedat al sofà fent veure que llegia un llibre de l’escola. No volia tastar res. La mare ha vingut a asseure’s al meu costat i m’ha passat el braç per les espatlles. M’ha fet un petó al cap i m’ha dit:
—Estàs contenta de ser a casa, oi?
He fet que sí amb el cap, però no n’estava de contenta. Em sentia alegre per haver tornat al meu llit, per tenir els meus llibres, la meva finestra, que dona al pati interior… però no estava contenta de ser aquí amb tots dos. Tot feia olor de fals. Com quan fas un somriure per a una foto, però per dins tens ganes de plorar.
Després de dinar, el Xavi s’ha estirat al sofà i s’ha adormit amb la tele engegada. La mare ha recollit els plats i de cop m’ha dit:
—Vine, anem a fer un volt tu i jo.
Hem sortit al carrer. Feia fred, però el sol picava una mica. Hem caminat fins al parc que hi ha al final del carrer i ens hem assegut en un banc. La mare ha encès una cigarreta i ha estat una estona sense dir res. Després ha parlat:
—Saps què? Que el Xavi i jo hem parlat molt aquests dies. Vol que visquem junts de veritat. Que ell vingui a viure del tot aquí. Què et sembla?
Jo no sabia què dir. He mirat els coloms que picaven a terra i he pensat en el Núvol. M’he imaginat que era allà dalt, al refugi, i que em mirava des de lluny.
—No ho sé —he dit finalment.
La mare ha fet una pipada llarga i ha deixat anar el fum cap amunt.
—És que si ell ve, tot serà més fàcil. Tindrem més diners. Podrem fer coses. Potser fins i tot podrem tornar als Llacs de la Maragda l’estiu que ve. T’agradaria, oi?
He fet que sí amb el cap, però no era veritat. No volia tornar-hi amb el Xavi. Volia tornar-hi amb ella sola, o amb l’Arnau i el Marcel, o, fins i tot, sola amb el Núvol. Però amb ell no.
De cop la mare m’ha agafat la mà amb molta força.
—No em deixis mai, eh? —m’ha dit—. Si algun dia et canses de mi, m’ho dius abans. No marxis com fa tothom.
Li he dit que no marxaria. I era veritat. On aniria? No tinc pare. No tinc avis. No tinc ningú més. Només la tinc a ella.
Quan hem tornat a casa el Xavi encara dormia al sofà. La mare ha anat a la cuina i ha obert l’armari de les ampolles. N’ha tret una de vi blanc que feia temps que hi era i se n’ha servit un got. Ha begut un glop llarg i després m’ha mirat i ha somrigut com si res.
—Va, vine, que et faré una banyera calenta. T’agrada banyar-te amb espuma, oi?
Hem anat al bany i m’ha preparat la banyera. Mentre l’aigua corria m’ha cantat una cançó que em cantava quan era petita. Per un moment m’he sentit com abans, quan només érem ella i jo. Però després he sentit que el Xavi es despertava al menjador i cridava alguna cosa sobre un partit de futbol. La mare ha deixat de cantar de cop. Ha sortit del bany i l’he sentida riure amb ell.
Jo m’he ficat dins l’aigua calenta i he tancat els ulls. He intentat imaginar-me que era al llac d’alta muntanya, aquell dia que vam banyar-nos juntes. Però no era el mateix. L’aigua feia olor de sabó. I sobretot, jo estava sola.
Abans d’anar a dormir he escrit això al diari.
No sé què passarà demà.
Potser el Xavi es quedarà a viure aquí.
Potser la mare deixarà de beure una temporada.
Potser tornarem a riure tots tres com si fóssim una família de veritat.
O potser no.
L’únic que sé és que, passi el que passi, jo continuaré escrivint aquí.
Perquè si no escric, em fa por que, de tot això que sento, me n'oblidi.
I si me n'oblido, potser un dia em creuré que tot va estar bé.
I no ho va estar.
Bona nit, estimat diari.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

Vivim una crisi de respecte

Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

Categoria

                                                 AI image

Em llevo prest. M'enfundo en la grisor d'un tern que no puc evitar de trobar artificiós i ridícul; si no ho faig així, no tinc futur.
M'atanso a l'oficina. Em reuneixo amb el director. M'escridassa. No he fet res malament; ho fa per si de cas. M'ordena d'anar a planta i esbroncar algun treballador.
-Algú que s'estigui amb les mans a les butxaques, o que somrigui massa... Vostè mateix.
No tinc opció.
Quan travesso la nau, abassegat per un terrabastall cíclic, inacabable, de màquines que mengen electricitat i escupen trons i fums, la tenebra apareix a la mirada de les persones que s'amaguen rere la fredor d'un uniforme marró. Em tenen por; tanta por com la que jo sento pel director.
Trio la meva víctima; una dona d'una cinquantena anys que podria ser la meva tieta. La deixo verda. L'amenaço. Veig com tremola. Tremolo. Li demano si vindrà dissabte a fer hores. Fa que sí amb el cap. Somriu per esmorteir-me la ira. Li descobreixo una dent fosca, com corcada.
Me'n torno a l'oficina.
-Avui tenim reunió -em diu el director.
-Una altra vegada?
-Algun problema? -pregunta.
La seva veu esborra les meves queixes com per encanteri.
M'adono que no havia d'haver dit res, però m'ha sortit del cor; fa tant de temps que no trobo les meves filles despertes!
Diuen que aquest estiu tindré un mes de vacances, si no hi ha problemes; però que si no pogués ser, que no m'amoïni, que me les pagaran bé.

J.S.

Escrit al concurs del repte de relatsencatala a la primera dècada del segle XXI

El peix gros

El peix gros té els cabells rogencs, la pell marmòria, els llavis prims, el nas aquilí, els ulls petits i escrutadors... a cada llambregada, sembla que m'absorbeixi el pensament.

Entro al seu despatx, i em convida a seure davant d'un buró de fusta fosca. L'estança fa olor d'eben, de cuir, de paper vell. Les parets estan atapeïdes de llibres. Una llum tènue li acarabassa el rostre. No somriu, però és afable.

M'explica que es tracta de Masjàdov. En cap moment em parla dels motius, i tampoc no m'interessen. La meva professió és matar; i la proposta que em fa és tan suculenta, que em sento incapaç de refusar-la.

M'exigeix silenci; i, com parlant-me de la recepta del hachapouri, m'anuncia que si no soc discret em mataran.

Surto de la fortalesa; plovisqueja. Contemplo els turons, coberts de boscúria, i el gemat de l'herba que envolta el castell. Per l'oest s'acosten llenques de boira; ben aviat ho cobriran tot.

Tres dies després, enllesteixo la feina. Masjàdov és mort.

Ara soc a casa, no puc treballar sempre; la vida és diversitat: "cada dia cols, amarguen".

Arrepapat al sofà, m'empasso els noticiaris. El cap txetxè serà substituït per l'islamista Basàiev, un individu que elimina a qui calgui sense miraments; amb un personatge així, els russos no tindran cap problema a presentar la guerra de Txetxènia com una lluita contra el terrorisme. Les escopinades dels pacifistes de sempre no arribaran a la faç del peix gros.

Em  venen ganes de proclamar que soc bo quan sento a dir que aquest conflicte ha costat la vida de cent vint mil civils i de quaranta mil soldats; fet i fet, en tota la meva carrera, hi tinc només catorze morts; i tots, molt ben pagats. Si hem de ser objectius, els morts no hi senten; més contrarietats patiran les quatre-centes mil persones que han fugit del seu país, sense recursos, i que viuen fustigades pels combats en zones minades. Però és el seu problema; el meu, és matar; el del peix gros, manar; el dels reis d'Espanya i del president Zapatero, que ara veig pel televisor donant la mà al peix gros, callar.

J.S.

(Relat escrit la primera dècada del segle XXI al repte de relatsencatala.cat)