Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern,
l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer
sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha
d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de
l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada
i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai
falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat,
davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva
pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es
pot presentar de moltes maneres.
Educar exigeix la
capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans,
enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que
s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el
respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que
realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és
l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una
veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva
identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta…
i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre
d’entusiasme.
I així van passar els dies, gairebé tots iguals, però alhora cadascun amb les seves angoixes particulars: un error comès, la mala sort de no recordar a on es desava una tassa, un esquitx de la paella que tacava el vestit, uns minuts d’endarreriment que em feien tremolar les cames… Aleshores ja sabia que al vespre aniria a la masmorra, i la resta del dia vivia atemorida esperant el moment inevitable.
L’experiència del càstig al soterrani de la
primera jornada se’m va esborrar, i no sé exactament que vaig fer
aquell dia quan vaig perdre el control; però els empresonaments dels
dies posteriors, alguns de trenta minuts, altres d’una hora, i fins
i tot de vegades de dues hores, els tinc presents amb les seves
imatges de negror absoluta i amb una bonior de sensacions tàctils i
sonores que encara em fan venir esgarrifances.
Em vaig aprimar,
i van aparèixer sota els meus ulls uns solcs profunds i foscos. I si
em pentinava, era per insistència de l’Elisenda. I si acabava
menjant, també. Les conseqüències de no empassar-me l’aliment
eren infinitament pitjors que menjar sense ganes.
Tan sols hi
havia un temps del dia en què al llarg d’uns minuts tornava a ser
jo i a imaginar-me que era lliure: el bany clandestí al pantà a la
meva hora lliure. L’esperava amb anhel. I si un dia plovia, i no
podia sortir de l’edifici, em tornava boja. I si feia sol, i el cel
era blau i esbandit, em sentia ben bé com si en aquella petita
escletxa de temps tornés a casa. Secretament, considerava aquell
racó de bosc com de la meva propietat, i m’imaginava que algun dia
hi construiria la meva pròpia llar, i que hi viuria amb el meu marit
i amb els meus fills.
I en el moment de ficar-me a l’aigua,
sempre ho feia despullada; aquest detall es va convertir en una mena
de ritus. Ni que hagués tingut el banyador més bonic del món,
m’hauria negat a posar-me’l. La nuesa era la indumentària que em
feia sentir que jo era jo. La idea que aquest costum trencava tot el
castell místic que s’havien inventat l’Elisenda i Don Benito
alimentava la meva sensació de fugida fins a un punt difícil de
descriure. Aquells banys, i el fet d’assecar-me després amb el
vent i amb el sol, em van enamorar de la nuesa. I crec que avui,
després de molts anys, encara n’estic enamorada.
Onze dies
després de la trobada amb Don Benito a El Tiemblo, el capellà va
venir a la casa de l’Elisenda, i per la meva desgràcia, ho va fer
a la meva estona lliure.
-Avui tindràs companyia en el
teu temps de lleure! -em va dir l’Elisenda com si em donés una
bona notícia -. Don Benito vol parlar amb tu!
-D’acord
-vaig fer, intentant que semblés que me n’alegrava. Però va ser
ben bé com una punxada al pit.
A les onze i vint, com un
rellotge, el capellà m’esperava a les escales d’entrada a la
casa. L’Elisenda em va dir que ella se n’anava al poble a
comprar, i va afegir que em deixava en bones mans; es va acomiadar de
Don Benito i va pujar al cotxe. El Santi estava passant uns dies a
Sòria, a casa de la seva mare; la qual cosa volia dir que Don Benito
em tenia per ell sol.
L’home em va somriure magnànimament mentre m’acostava a ell;
la seva mirada em deia que se sentia superior, poderós, i fins i tot
bona persona.
-Com va això, noieta? -em va demanar. La
seva veu sonava seca i entusiasta alhora. Em va donar la mà, i va
prémer tan fort que em va costar força dissimular una
ganyota.
-Bé. -vaig respondre, sense saber ben bé a què
es referia quan em preguntava.
Em va mirar en silenci
durant uns segons com si intentés llegir-me els pensaments.
-Podem
fer un passeig pel jardí? -em va demanar finalment.
Vam
començar a caminar per l’únic camí empedrat que rodejava la
casa, passant a través d’herbes descuidades, del bosc de pins, i
finalment de la zona enjardinada on jo gairebé mai no anava. Allà
hi havia una bassa de pedra amb figures de sants i diferents motius
religiosos. La bassa s’alimentava d’una font que rajava de
continu, i el so de l’aigua era molt relaxant. Els raigs de sol ens
enlluernaven en reflectir-se a l’aigua remoguda pel ràfec de la
font.
-Suposo que ja et deus imaginar per què soc aquí,
oi? -va dir ell.
Vaig fer que no amb el cap, intentant que
la meva expressió no indiqués que estava nerviosa.
-Per
la xerrada de fa uns dies a l’església -va aclarir -. T’ho has
rumiat? Ho has dut a l’oració?
-Hi he pensat molt -vaig
dir.
-I què? Com ho veus? Ho vas assumint?
-No
ho veig. -vaig fer, envermellint.
-Encara no ho veus? -va
demanar ell, estrafent una ganyota -. Tot són avantatges -va dir
després d’uns segons en què semblava immers en una profunda
decepció -. T’estalviaries un marit! Tots es tornen insuportables!
Creu-me! Pensa que fa més de trenta-sis anys que escolto
confessions, i sempre és el mateix: dones amargades per haver
d’aguantar marits pesats i autoritaris. T’estalviaries tot
això!
El vaig mirar sense dir res.
-No ho veus igual? -va insistir, ell.
Vaig fer que no amb el cap.
Ell va abaixar la mirada i va fer
que no amb el cap. El seu to va canviar.
-T’estàs
equivocant. I molt! Li dius que no a tota una divinitat! Saps el que
vol dir això?
No sabia què respondre-li. Recordo
haver-me quedat muda. Ens acostàvem a la part de darrere del jardí,
on hi havia la bassa de pedra. Caminàvem lentament i ell m’anava
mirant amb cara de desesperació.
-Això vol dir que estàs fent sentir malament a tot un déu!
Estàs donant carabasses a Déu!
Jo continuava en silenci,
però començava a sentir una opressió al pit.
-Què hi
dius a això? No et quedis callada!
-Crec que Déu no vol
que em faci monja. -va ser tot el que em va sortir, mentre feia
esforços per no plorar.
-Crec! Crec! Crec! -va anar
repetint ell, estrafent la veu -. Tu no has de creure res! Has
d’obeir! No tan sols aixó, sinó que t’has de deixar fer! Deixar
fer a déu dins teu! -les seves exclamacions eren gairebé crits. Jo
pensava en el meu raconet de pantà, que avui notaria la meva
absència.
De sobte va agafar la meva mà esquerra amb la
seva mà dreta i em vaig sentir molt incòmoda; crec que em vaig
posar vermella una altra vegada i que els meus ulls no van poder
evitar una expressió de pànic. Vam continuar caminant agafats de la
mà en silenci.
-Et sents malament? -va dir ell de
sobte.
-No ho sé. Per què? -li vaig respondre, sense
mirar-lo.
-Perquè t’he agafat la mà. Perquè caminem
agafats de la mà.
-Una mica. És que no hi estic
acostumada.
-Et fa cosa?
-Sí, em fa cosa. -li
vaig dir, pensant que em deixaria la mà lliure.
-Doncs
t’aguantes! -va dir, i encara em vaig posar més vermella -. Aquí
mano jo -. Va afegir, com qui parla del temps que fa. I tot seguit em
va repetir el discurs de la setmana anterior: donar-li el cor a déu,
ser generosa, acceptar la vocació, no acostar-me a cap nen,
continuar demanant-li a Déu la llum per veure el meu camí… I tot
això, agafats de la mà! Les cames em tremolaven. I vaig sentir que
la meva mà, dins la seva, patia cada vegada més pressió, que ell
feia cada vegada més força, fins al punt que em va començar a fer
mal.
-Què et passa? -va fer ell amb un somriure estrany
-. Quina mà més tova que tens! La mateixa feblesa que tens per
lliurar la vida a déu la tens a la teva mà! -va exclamar, i
semblava que se’n rigués de mi. Vaig començar a plorar -I ara
plores? A més de poc generosa, ets ximple! -. Va dir, i no em
deixava anar la mà. Vaig fer un gest per desfer-me d’ell, però la
seva mà premia molt fort la meva -. Què fas, ruca? Si no ets
obedient, demà mateix faré que siguis al convent de les germanes de
l’Apocalipsi! Si jo decideixo que t’haig d’agafar la mà, això
no es discuteix! No t’ha ensenyat obediència, l’Elisenda?
No
podia deixar de plorar. M’adonava, enmig de molta confusió, que
aquella situació no era normal. No podia ser que un senyor de més
de seixanta anés agafat de la mà d’una nena com jo com si fóssim
dues amigues; ni que me l’espremés fins a fer-me mal, ni que es
rigués de mi. Totes les alarmes de la meva ment i del meu cor
estaven activades.
-Tornem cap a la casa -li vaig dir
sense deixar de plorar.
-Cap a la casa? Però si no hi ha
ningú, què en trauries? I a mi m’agrada passejar amb tu.
-Si
us plau! Em pensaré això de la vocació, però deixi’m estar la
mà!
-De cap manera! Però no siguis ruca, que aquí no
ens veu ningú. Et fa vergonya?
-No… No és
això?
-Doncs què és?
-No em sento bé agafada de la mà amb vostè!
-Però si jo soc un capellà! Si un
capellà t’agafa de la mà, vol dir que caminar agafats de la mà
no és res dolent! Què pot tenir de dolent?
-Em sento
malament! Si us plau! -la meva veu va sonar com un gemec.
-I
on queda l’obediència? -va dir
I en aquell moment, vaig veure una altra vegada la Clara; feia molts dies que no venia. Estava davant nostre, aturada, mirant-nos amb expressió d’enfadament.
-Miri! La Clara! -vaig exclamar, molt nerviosa, confiant que la
presència de la nena podria ajudar a que el capellà em deixés
tranquil·la.
-Qui?
-La Clara. És allà! -vaig
respondre-li, assenyalant la nena amb la mà que em quedava
lliure.
-A on?
-Allà!
Però ell no
la veia.
-Ja veig que ets ximple del tot -va dir -. Aquí,
només hi som tu i jo! I sembla que això et posi molt nerviosa -. I
em va mirar d’una manera molt desagradable. En aquell moment, no
recordava que ningú m’hagués mirat mai d’aquella manera tan
desagradable.
Llavors la Clara va parlar:
-Aurora,
corre! -va dir -. Si us plau! Aparta’t d’ell i corre!
I
jo, en sentir la Clara dir això, vaig maldar per alliberar-me de la
mà de Don Benito encara amb més força, i al mateix temps ell va
deixar de fer força, perquè també va sentir la veu de la Clara. No
la va veure, però la va sentir.
-Què és això? Qui ha
parlat? -va cridar, mentre jo em deslliurava d’ell i començava a
córrer. No vaig parar fins al mur del fons del bosc. Vaig travessar
la porta de fusta i vaig continuar corrent. Només em vaig aturar
quan vaig arribar a la meva platja particular. Allà vaig plorar
encara més fort. Aquell dia no em vaig treure la roba ni em vaig
banyar. Només tenia ganes de plorar i de fer-me invisible.
Em fa content descobrir éssers que viuen en un espai tan bonic, tan lliures i tan estimats; allunyats de l’artificialitat, de la presó de sorolls de les ciutats, i de l’estrès dels sàpiens.
Protegits de l’explotació de les granges; ajudant les persones a retrobar-se amb el seu jo natural.
Una espècie pacífica, que entén el concepte de grup, a on cada individu descobreix el seu paper dins de la manada, on els petits busquen els germans i els pares, on cadascú té el seu propi caràcter, com també passa a la nostra espècie, que és una més de les moltes que hi ha encara que no ens ho sembli.
La manera de ser d'un grup de persones depèn mes de l'edat, l'entorn socioeconòmic, els valors, el moment vital... que de la nacionalitat. És clar que, de vegades, la nacionalitat per raons culturals pot afectar els valors, els costums, la visió del món... però no sempre ni tant com ens imaginem. L'excessiu pes que atorguem a la nacionalitat pel que fa a la definició de la persona és en el fons un recurs inconscient per trobar raons que ens moguin a odiar la tribu rival, que les nostres pulsions ancestrals ens mouen a etiquetar com a enemiga.
"Oh! Cómo son los franceses! Les hablas en español y te responden en francés! -em va dir una persona que sempre parlava en espanyol als francesos que se li dirigien en francès. I que em va confessar que no gaudia anant a França per aquest motiu, perquè els francesos li responien en francès.
Pensant en tot això, arribo a la conclusió que la incultura no és tant l'absència de coneixements culturals com l'aversió a adquirir-los i la por a allò que és diferent.
La vida és plena d'ironies. N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc. N'hi ha que es treuen tota la roba, però mai no estan despullats, mai no deixen d'estar vestits. N'hi ha que voten, però no són demòcrates. N'hi ha que prediquen la pau cridant amb histèria. N'hi ha que defensen el progrés i la llibertat seguint els instints territorials violents heretats d'allò que un dia vam ser.
Dona'm la mà i digue'm que no estic sol,
que hi ha algú que m'estima,
que existeix un cor que sent per a mi alguna cosa més que llàstima;
potser tendresa, tal vegada dolçor.
Digue'm que les meves passes prop de les teves t'agraden,
que fretures la meva veu, el meu somriure,
que necessites sentir la meva mà damunt la teva.
Dona'm la mà i vetlla'm el son,
i contempla els meus cabells sobre el meu front mentre dormo,
mentre el cel de posta es torna burell i els núvols acomiaden el dia vestits de gala.
Digue'm que no estàs sola, perquè estem junts.
Digue'm que l'amor és més fort que la mentida, que la traïció.
Dona'm la mà i digue'm que allò d'ahir va ser un malson, que mai no fou real.
Contemplem l'horitzó d'una mar lliure, sense traves.
El ventet ens empenyerà mar endins vers un viatge màgic on descobrirem illes virginals.
Dona'm la mà i digue'm que m'estimes; llavors no et tindré por.
.
.
.
(Poema publicat a relatsencatala.cat el 19 de febrer de 2005)
Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal
que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no
quan és que no, i que sí quan és que sí.
Estimo la vida
normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el
centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a
cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci,
aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció,
aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els
tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa
que generen en els éssers que les estimen.
A banda
d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de
la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal
cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un
món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties
devoradores, que consumeix com insectes irracionals.
A
banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels
altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella
sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que
molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents
que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho
són; potser només ho són a les històries que ens
expliquen.
Practico l’esport de no parlar malament de
ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn
practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso
sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas
d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.
Intento
no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l
venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les
experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no
m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els
meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica
algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres
ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment
aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona
sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la
víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona
encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar,
i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia
necessiti enfonsar.
Construir la realitat és viure en una
irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com
un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta
malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que
potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen
profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.
