Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dijous, 18 de juny del 2026

El repte de relatsencatala.cat

Al fòrum de relatsencatala.cat, hi ha uns petits mini concursos d'estar per casa que es diuen reptes, i que han servit perquè molts comencéssim a practicar l'escriptura de ficció, ara ja fa més de vint anys. No hi ha premi, només el plaer d'escriure. De vegades, encara hi participo, i també el meu amic ;-) Percival Ashford!

Ara mateix, hi ha una proposta oberta molt interessant, us hi animeu? 

Aneu amb compte, perquè si guanyeu, us tocarà organitzar el següent repte!

Aquí teniu una drecera a la convocatòria:


QUINS RELATS MÉS BONS AL REPTE CLÀSSIC! Et despulles?

                                  IA image


Oh! Quines descripcions

Noies i nois… aquest repte clàssic és fabulós, hi ha uns relats enginyosos, sorprenents, tendres, reveladors… 
Despullar-se pot ser tornar a un estat que ens desperta racons mai descoberts de la memòria genètica, sobretot quan ho fem sense cap mena d’intenció sexual. 
Pot ser una forma de rebel·lia o de protesta. 
Pot ser la recerca de la unió amb Déu i els despreniment de tot com Sant Francesc d’Asís. 
Pot ser una anècdota evangèlica misteriosa i de significat opinable, com la del jove Sant Marc envangelista, futur patró dels naturistes el dia que l’Església catòlica descobreixi els beneficis espirituals de “desaprendre que la nuesa sigui eròtica en si mateixa” i la recomani als entorns adequats i amb un enfocament que no malmeti la dignitat humana. 
Pot ser un acte de bojeria sana… com el de les joves que ens descriu la Montserrat. Fins al 21 de juny! Anar al repte clàssic sobre NUESA, MAR i RELIGIÓ 

 Espero, esperem el mar i jo, Sant Francesc i jo, Sant Marc i jo, la vostra obra! I recordeu:

I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’ells.

.

.

.

dimecres, 17 de juny del 2026

La felicitat com a acte de resistència

 


                                  
IA image

En una existència on brilla aquest Sol, o a on plou a cops gotes de plata que fan més verd el paisatge, o a on el mar rugeix com un animal salvatge, o a on el camí de llum damunt de l’aigua ens regala granellons de Sol, o a on un infant somriu feliç i tot de cop té sentit, o a on un vas de vi esdevé un robí, o a on la corba inigualable d’un cos un ens assenyala una consciència encara més preciosa… En una existència així no ens podem resignar a no ser feliços. La felicitat és un acte de resistència. L’alegria és un acte de resistència.

La felicitat neix de la pau, però la pau no és el mateix que control, i sovint es confon. La pau no apareix quan tots els perills, riscos, i desgràcies de la vida són impossibles; això s’anomenaria control. El control no produeix la felicitat perquè està condicionat al seu acompliment. La pau s’assoleix quan es manté fins i tot quan els riscos i perills de la vida no estan sotmesos, i fins i tot quan es deslliguen i pretenen enfosquir-nos l’alegria. El pensament estrany del qual de vegades he escrit, la inèrcia incomprensible que tendeix com una llei entròpica a esbotzar-nos una alegria que és íntimament nostra; a la selecció natural li ha funcionat aquesta estratègia per manipular el nostre fer, però nosaltres som molt més que un recipient que conté òvuls o esperma; cada persona humana és una finalitat perquè té consciència, i té el deure de viure la felicitat com un acte de resistència.

Però aquesta alegria no pot persistir en solitari; si no tenim la voluntat de fer que estigui oberta amb l’alegria de les altres persones, es marcirà; i d’aquí neix la necessitat de la noblesa. La felicitat és un art perquè necessita una visió molt especial que depèn de la manera com ens situem a la vida. La pau que repta les desgràcies i que es torna més forta que el destí necessita un cor noble; no n’hi ha prou amb un cor noble, però sense un cor noble s’apaga, s’afebleix, i ningú acaba de comprendre el caràcter absolut de l’expressió que diu que la felicitat ha de ser un acte de resistència; sense la bondat de les intencions, perdem el dret a defensar el nostre tresor. I la bondat de les intencions no és pas la perfecció dels actes i dels pensaments, sinó una realitat molt més senzilla: la voluntat de ser bona gent amb la gent.

La felicitat viu al campament protegit del nostre jo íntim quan els sentinelles dels valors que hem rebut expulsen la desesperança i el nihilisme que pretenen envair-nos. És la nostra manera silenciosa i discreta de ser al món, amb una alegria interior difícil de transmetre perquè no depèn de res d’aquest univers exterior a nosaltres, sinó de la nostra visió; i aquesta visió, com a mínim, necessita la nostra actitud.

Situar l'absolut de la vida a la comunió amb la comunitat

                                  IA image

El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat, l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral… cap a la realitat del misteri. 

El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure. 

Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.

Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.

La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.

La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.

.

.

dimarts, 16 de juny del 2026

Nit de Sant Joan (en eneadecasílabs, aproximats)

 


                                  
IA image

Com si els pilars del cel, vibrants pels balls, i els salts, i els crits plaents, fossin de festa,

i la nit jugués trapella amb la claror, a cut i amagar, a fer-la més bella,

i la flama il·luminés totes les pors esmicolant-los la tenebra,

escampant perfums de sofre, de carbó, de llenya seca i d’incertesa,

la foscor de fat llibert ja surt de ronda i ja reescriu noves rengleres.

i els retrunys, i els focs llunyans, i els crits i els salts, ja no fan por com fa la guerra.


I als estels, com a la sorra, s’escriu prest i fugitiu, un nom mistèric,

i al teu cap, mentre t’adorms, amunt i avall, dolços desitjos fan la seva.

Mentre el suc dels ceps al fons d’un vell barril es fa el beuratge d’una deessa,

la suor damunt la pell, sota del bosc, d’uns cabells llargs damunt l’esquena,

nu i petit, un cos vehement, vora la mar, brilla d’aram i Lluna groga,

i el teixit que broda el temps és la sanefa mig oculta d’un somriure.


Com si els anys de la infantesa descobrissin la veritat del ministeri,

tot fos nou, i tot fos vell, i el fum alcés colors canyella pels fanals,

Prometeu, enmig del poble, proclamés cofoi l’oracle de la vida,

i en els boscos, xirois maquis fessin tots, de l’alegria, resistència,

quan l’albada tingués pressa a demostrar que la claror del dia guanya,

i la nit, un xic cansada, ens fes adeu amb raigs de Sol, garnatxa i gresca.

J.S.


(Publicat a relatsencatala.cat sota el pseudònim de P.A.)

.

dilluns, 15 de juny del 2026

El mestre boig


                                  
IA image


Entaforada dins d'un vestit d'estamenya negra, es presenta davant del jutge, que la rep amb extrema amabilitat, conscient que coneix tots els secrets de la contrada.
I comença, tota prudent, amb el "Sap què senyor jutge...?"; i parla d'un boig que esvalota els joves; que tot i treballar de professor, no té cotxe i va amunt i avall en bicicleta. I que es banya despullat al riu i tant li fa que se'l mirin. I que quan plou dansa dessota la pluja com un beneit. I que parla amb el gos. I que de nit s'estira a la teulada a mirar el cel, i de vegades s'hi endú un clarinet i toca fins ben entrada la matinada.
El jurista la mira amb benignitat i diu que no n'hi ha per a tant.
Ella s'esvera i exclama que com que no n'hi ha per a tant, que és un immoral i que cal tenir en compte que es dedica a l'educació. I que llença els diners... que ella ho ha vist... que els reparteix a un grapat de pòtols que ves a saber com se'ls gasten. I que unes quantes noies ja han fet la dormideta amb ell.
I el jutge, fent que no amb el cap, va restant importància a les seves paraules.
La dona enxiqueix la mirada, i fa una pausa.
Després, envesteix de nou, afegint que ensenya als nens que això de la propietat privada de la terra és un mal invent de la societat.
El jutge s'incorpora.
I ella li assegura que sí, que un dia va deixar anar que no era correcte que algú tingués tres cases si un altre no en tenia cap.
Ara el jutge agafa la ploma i escriu veloç.
Ella s'anima, i assevera que va predicant que no és just que alguns puguin enriquir-se sens límit.
El jutge xiscla un "prou" que satisfà profundament la dona.
Tot seguit dicta una ordre de recerca i captura contra el mestre per alienació mental i immoralitat pública.

J.S.


(Publicat a relatsencatala.cat el 18 de desembre de 2006)


diumenge, 14 de juny del 2026

Ser valents


Dissabte vam anar a la Gala de Cloenda del Festival Internacional de Cinema en Català, en el qual teníem un curt a la selecció oficial, que no ha guanyat. Ooooh! Un altre any serà!
Però ens van agradar molt les paraules de Joel Joan sobre el català i sobre la necessitat de ser valents en tots els aspectes de la vida.

dissabte, 13 de juny del 2026

S'acosta la nit de Sant Joan!

 


                                  
IA image

S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.

La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).

Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.

Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!