IA image
El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la
depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de
la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat,
l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral…
cap a la realitat del misteri. El misteri de l’humà és una
essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels
gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir
allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més
no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per
les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres
empresonats els han fet creure.
Una bona dansa senegalesa, treballada
a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del
sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una
racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els
estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i
una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.
Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació
sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens
retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la
comunió de la qual parlo.
La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures
de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament;
i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga
condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un
altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.
La
nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no
converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic
o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho
sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.
.
.
