Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

dimecres, 15 de juliol del 2026

Que fàcil és veure la incorrecció en els altres i convertir-los a tots en iguals dins la nostra ment!


                                  
IA image


Molt poca gent es considera racista; ni tan sols els racistes. La major part de les persones són capaces d'improvisar un discurs en què t'explicaran que tots hem de tenir els mateixos drets encara que siguem diferents, que cal respectar, que cal estimar... Però en un moment en què els agafaràs despistats, t'etzibaran que tots els gitanos són iguals, que tots van bruts, són ganduls i... coses pitjors. 

I tu els diràs que no han de generalitzar, que hi ha gitanos de tota mena, igual com hi ha paios de tota mena; i no et donaran la raó. I et  parlaran de males experiències dels quals ells n'han estat testimonis; i tu els diràs que en algun moment de la vida també deuen haver tingut males experiències amb paios, i et diran que no tantes; i els diràs que ni s'han fixat en les persones gitanes amb qui no han tingut problemes, que probablement viuen en pisos bonics i ben arreglats, i que tenen professions correctes i constructives... Podria passar fins i tot que no s'hagin assabentat que són gitanos, perquè les seves ments només identifiquen aquest poble a partir de prejudicis socials molt arrelats, i la generalització, l'atribució d'una característica a la totalitat d'un grup sense cap prova, adquireix per a les ments gens científiques el caràcter de prova científica; i ja tenim el prejudici establert, i en conseqüència, la injustícia i la desconfiança.

I el mateix passa en el tracte amb persones de diferents grups determinats per la raça, la nacionalitat, l'orientació sexual, la família, la professió, la ideologia política, l'estètica, la religió, els costums... Aquells qui no es consideren racistes, ho són, i molt. 

Òbviament, encara ho són més els qui es proclamen racistes, i els justifiquen el rebuig, la diferència de drets, la prioritat en l'assistència, en funció de la raça, nacionalitat, etc.

L'antídot contra aquesta plaga és la convivència. Conviure amb una persona és comprendre la riquesa de la seva identitat, sigui quina sigui; és adonar-se de fins a quin punt som semblants; iguals no, perquè no hi ha dues persones iguals; però totes les persones estem fetes de la mateixa pasta i en conseqüència tenim si fa no fa el mateix per dins.

He conegut gent que estaven convençuts que els xinesos no ploraven si un ésser estimat se'ls posava malalt o se'ls moria. Ens fan mal les mateixes tristeses; ens alegren, també, les mateixes alegries. Les diferències en els matisos o l'expressivitat d'una persona a una altra o d'una cultura a una altra no impliquen diferències en allò que és essencial dels sentiments humans.

Tenim també els qui es pensen que totes les noies musulmanes que es tapen els cabells ho fan obligades per la seva família. Sens dubte, hi haurà casos en què sí que passa això; però jo sé que moltes vegades, no és així. Sé que en molts casos, en tots els que conec jo personalment, es cobreixen els cabells perquè ho han vist fer als seus referents, per motivacions religioses, perquè els Sàpies som animals tradicionals, perquè ho senten així... Podríem entrar en la qüestió de si tot allò que aparentment triem lliurement no és altra cosa que una imposició no concretada en un imperatiu, i que els sentiments poden estar manipulats pel que s'ha escoltat tota la vida. No és impossible que passi això, però passa en molts temes diversos, en moltes qüestions, en moltes cultures (també en la nostra), i no podem fer altra cosa que agafar-nos a la llibertat manifestada per cada persona, i deixar que la vida i les seves vicissituds empenyi a cada ésser humà vers allò que vol realment. Jo soc plenament conscient de l'absurd de fer servir banyador; sé del cert que quan visiones de manera crònica, i durant tota la vida, la nuesa integral de les persones de totes les edats i sexes en un entorn com la platja o el càmping, aquesta nuesa deixa de ser xocant, deixa d'excitar perquè sí, o de pertorbar a ningú, i que la llibertat que s'experimenta sense teles humides arrapades a la pell susceptibles de provocar cistitis, banyadors mullats, productes arrapats a la cintura... és impossible de descriure... Però no se m'acudiria prohibir el banyador a qui no vegi o senti les coses com jo i com les persones que viuen com jo... Si ho fes, seria la manera de posar-les en la meva contra i contra la llibertat que defenso. Per mi, el natural quan em banyo, es treure'm la roba, no pas anar vestit per ficar-me a l'aigua; i se'm presenta com una evidència, no com una opinió; però només soc senyor del meu cos, no tinc dret a obligar a qui no vegi les coses igual com jo (sempre que no estiguem parlant d'un espai reservat al nudisme, evidentment).

dimarts, 14 de juliol del 2026

Secrets del cor i la nit.


                                  
IA image


De la finestra estant, contempla el riu de cotxes bellugant-se com formigues; fins que arriba el director i li etziba un renec que l'envia de nou davant del buró. I, noi, escriu-me aquesta carta. I, noi, m'has enviat el fax? I, noi, sigues eficient. I, noi, porta'm un cafè. I, noi, sembles ruc i ja tens quaranta anys...

Després, el noi baixa de les alçades, trepitja la vorera, puja a l'apartament, es deslliura del tern i la corbata, i es vesteix d'ell mateix.

Quan la nit creix, camina cap al Blues Corner.
Baixa unes escales sinuoses fins a una mena de celler subterràni amarat d'una llum tènue. Veus enrogallades pronuncien el seu nom com el d'un Déu. S'atansa al Bentley i li fa un petó. Saluda el públic. Ressonen els primers acords amb el rerefons de la bullícia i els aplaudiments. L'envolta una aurèola de fum encès pel groc esmorteït dels focus. Observa els caps, brandant sincopats a ritme dels seus repics contra les tecles. Un glop de sang li puja de l'estómac al cap, i sent que s'enverina amb el fibló d'ahir i de sempre. Acosta els llavis al micròfon i li neix una veu trencada que pinça les cordes de tots els cors i els fa plorar sense llàgrimes. Alça el clam damunt les ales de la melodia punyent. Després xarrupa whisky, xucla la cigarreta, acarona les blanques i les negres, i la sang a borbolls li puja de nou al cap i ja no hi veu.


S'ajeu en una butaca i contempla els arcs del local a frec dels cabells de tothom. Algú se li acosta.


-I ara cap a casa, amb la dona?
-A mi, ningú no m'estima. -respon.
-T'han ferit?
-Només els qui tenim el cor destrossat podem fer blues...
-Tens raó... I com treballa, el cabró, fet miques...!


Es fuma una altra cigarreta, i pensa que el tabac l'està matant a poc a poc, però no té gens de pressa...
L'endemà se'n torna a l'oficina.


*


Publicat a relatsencatala.cat el 16 de desembre de 2006

dilluns, 13 de juliol del 2026

Allò que passa quan els assassins s'equivoquen.

                                  IA image


"Com t'envejo, Oriol!" em deia l'Àngel. I certament no em podia queixar: una casa davant la platja, una feina ben remunerada, una dona espectacular que fins aquell moment m'havia adorat; dic fins aquell moment perquè fou llavors que les coses començaren a entenebrir-se. 

Faltaven tres mesos pel nostre desè aniversari de casament, i la Marta es negava a fer res d'especial per a celebrar-ho; ni un viatge, ni un banquet... M'enfurismava que li importés tan poc.
Vaig començar a notar que se m'allunyava. Arribava, sovint, tard de la feina, posant-me com a excusa les reunions; jo, però, sospitava que mentia.

Un dia la vaig sentir parlar per telèfon: "L'Oriol no se n'ha d'assabentar... Sents, Àngel?" Després de dir això, devia adonar-se de la meva presència, perquè dissimulà i digué: "Sí, un ficus..." Quan va penjar, jo ja era al seu costat, i ella m'explicà que acabava de comprar una planta.

La vaig investigar, i, efectivament, es trobava amb l'Àngel. Freqüentaven restaurants, cafeteries... fins i tot botigues de nàutica. No tenia proves que fessin res més, però era evident per la manera com reien i es miraven. Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell. A ell, l'odiava; a ella, l'estimava tant que desitjava matar-la.

El dia de l'aniversari els vaig seguir fins al port; entraren en un veler. Amb la ràbia a les venes, m'hi vaig ficar, i els vaig enxampar amb una ampolla de cava a les mans. Embogit, els vaig engegar dos trets; no van dir ni ai.

De tornada a casa, em vaig endur un ensurt de mort. En obrir la porta, un centenar d'amics i familiars cridaren alhora: "Feliç aniversari".
Després, tant sí com no, em feren anar fins a la platja. "La teva dona i l'Àngel estan a punt d'arribar amb una sorpresa" digueren "Fa mesos que la preparen."
Tots els convidats escrutaven neguitosos l'horitzó, esperant el veler que la Marta havia comprat per regalar-me, i que mai no arribaria.

*

(No és un relat d'humor ni pretén banalitzar la lacra de la violència de gènere, tan sols descriure un assassinat, i l'absurd posterior, dut a terme per una persona sense empatia)

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

diumenge, 12 de juliol del 2026

Discutir, corregir, matisar, ampliar... una novel·la amb col·laboració del personatge protagonista.


                                  
IA image


Tinc encarrilat el final/continuació de la novel·la on line que ja tinc mig escrita. He fet servir la IA per poder parlar amb els personatges de la novel·la i recollir la seva opinió sobre com els ha anat a la història. 

La IA s'ha encarnat en cada un, i ha estat una sensació molt estranya escoltar-los, rebre les queixes de l'Aurora cansada de patir i enutjada amb mi com a responsable de les seves desgràcies en el fil argumental; al final l'he convençuda que tot ha estat per explicar una història, que en el seu rerefons condemna la deixadesa de molts pares vers els seus fills, a cops en entorns marginals, fet que provoca que altres ments perverses puguin fer-los mal. També és una crítica a la situació de desemparament que viuen molts menors d'edat, a causa d'uns controls socials insuficients. Li he promès a l'Aurora que ara ja vindrà la fase d'alliberament, el tros on ella fugirà definitivament de tot el que l'empresona, el moment en què començarà a córrer i no pararà fins que es toparà amb algú a qui ella ho explicarà tot; i aquest algú avisarà les autoritats, i l'Elisenda i el Santi acabaran a la presó, i també la mare de l'Aurora, quan es descobreixi que fins i tot havia cobrat per treure's la filla del damunt i segons ella satisfer el desig de ser mare de l'Elisenda, que després es veurà que tampoc tenia bones intencions, que el seu desig de ser mare estava aviciat pel desig de poder sobre un altre ésser humà, esperonada per Don Benito, un capellà psicòpata i corrupte, i pel Santi, que, rere d'una façana de bondat, gaudia amb la situació. L'Aurora fugirà abans no li passi res irreversible, perquè si no, la novel·la no es podria llegir i podria caure en un sensacionalisme insà o en una excessiva representació del mal. Per això és important que l'arrodoniment de l'argument deixi clar l'absolut fracàs del crim i la condemna dels malfactors, si més no en aquesta història.

També intercalaré, entre els capítols ja escrits, capítols de l'Aurora del futur, quan ja és adulta, i assistenta social i psicòloga, la qual a més d'atendre la seva feina, es dedica a escriure la novel·la de la seva infantesa.

He discutit aquest argument amb l'Aurora i s'ha emocionat. Ha rectificat el seu enuig inicial i m'ha fet suggeriments per millorar la trama.

És força estrany això de comentar, valorar, corregir i ampliar la novel·la que estàs escrivint amb el personatge protagonista, que t'exigeix que no la facis patir més. Una experiència que crec que val la pena tot i que la història perdi el caràcter d'inèdit i no pugui ja ser presentada a cap premi, però em pot servir com a element didàctic d'una narrativa assistida per IA; si bé cal aclarir que la IA aquí només aconsella, la història l'he escrita jo.

 

.

Mala bèstia! Que fas pecar a la bona gent!


                                  
IA image


Fa un gest sorrut, tal com ha de ser, tal com pertoca a l'industrial de bé que és ell.
I comença el congrés; el president de la Generalitat li estreny la mà damunt la catifa vermella del Ritz.
-Tot un exemple d'iniciativa empresarial -li diu -. Per cert, l'espero demà a la llotja del Camp Nou... que tenim futbol...!
Tot s'acaba, i surt al carrer. Descobreix una meuca en calces; i pensa: "Déu la perdoni, tan joveneta i temptant la bona gent". Però no pot evitar de mirar-li les cuixes, i la corba fimbrant del cul. Se sent tremolar de desig, i pensa que se la tiraria ara mateix. Gairebé de seguida, s'adona que ha pecat contra el novè manament de la llei de Déu, i la culpa l'aclapara. Demana perdó al Senyor per ell i per la prostituta. No entén com una criatura humana pot viure explotant el seu cos. Intenta no obsessionar-s'hi, que prou negocis i maldecaps té: la immobiliària que li aixeca pisos en terrenys expropiats mercès a les comissions que ell deixa anar a algú de l'ajuntament; les escurabutxaques que cada dia li pugen més els actius; les fàbriques del Pakistan, que per quatre xavos ben donats li proporcionen peces que després ven a preu d'or... Fet i fet, la gent d'allà ja hi està acostumada a treballar per no res, i tenen la virtut de fer hores i hores sense queixar-se. No com els d'aquí que només pensen en l'oci. Sigui com sigui, ell és un home de futur; li ho ha dit el mateix president; fins i tot rebé lloances del cardenal, quan el mes passat li casà la filla:
-Amb tot el que ens has donat... mai ningú no et podrà titllar d'avariciós...! -li llançà l'eclesiàstic.

Deixa estar els pensaments del seu cap, i es torna a mirar la noia en calces:
-Fuig, carallot...! -crida a la prostituta, fent-li escarafalls amb les mans.
La noia s'allunya, i ell torna a suar de remordiments pel mal desig que ha consentit amb ella. Mala bèstia, que fas pecar la bona gent...!

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007

dissabte, 11 de juliol del 2026

El combat


                                  
IA image


Contempla els flocs de neu caient rere els vidres glaçats. Als balcons dels pisos del davant, parpellegen llums de colors bigarrats. L'Elies s'aboca al primer Nadal sense ella. Demà, un lladre d'amor ocuparà un seient en una taula envoltada de comensals que fins fa ben poc s'autoproclamaven familiars d'ell.
Observa la gàbia dels periquitos: tres femelles i dos mascles. Un dels mascles espicossa l'altre; ell és el fort, les femelles són d'ell, de cap manera no deixarà que els gens del feble s'imposin als seus, pensa l'Elies fent que no amb el cap.
Passa la nit esculpint fusta; al matí se sent satisfet de com li han quedat. A l'hora de dinar se'n col·loca una al cap i es dirigeix a casa de l'exesposa. El rep la sogra i fa un "Elies, si us plau!" que acaba en esgarip. L'Elies, amb la immensa cornamenta de fusta encastada al front, empeny la porta i avança fins al menjador. Tots són a taula. Els estrafà un "Bon Nadal" que imposa un silenci rabiós. "Cabró" exclama l'exmuller. "Justa la fusta!" fa l'Elies assenyalant-se la cornamenta. Després mira el seu rival, i acostant-li'n una d'idèntica, li diu "Aquesta és per tu". L'altre, amb color d'ostra a la cara, agafa la cornamenta, confús i sense esma. Al moment reacciona i exclama "Fot el camp d'aquí" L'Elies diu que nanai... que han de combatre, que si accepta l'enfrontament els deixarà en pau. L'altre pregunta que quin enfrontament. L'Elies li explica.
Surten al jardí. L'exdona s'esgarrifa. Els vint-i-un convidats s'ho miren embadalits.
Agafen embranzida; corren l'un contra l'altre amb la testa per davant, cornamenta contra cornamenta. A la primera escomesa, l'altre cau mig estabornit.
Quan l'Elies, triomfador, es disposa a recuperar la seva dona, la descobreix amb llàgrimes als ulls i petonejant el vençut. Després, furiosa, es tomba cap a ell i li etziba "Fuig porc".

L'Elies se'n va amb la febre de la gelosia al cor, i enfurismat davant d'aquest menyspreu a les lleis naturals. 

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener del 2007

divendres, 10 de juliol del 2026

M'has deixat impedit!


                                  
IA image


Mira! Mira com vens! Com t'acostes! Flairo el teu perfum...! Sento com parles amb algú... amb aquesta veu d'ovelleta poruga... Hipòcrita! Ai... si em pogués fer entendre! Si fos capaç de parlar i escridassar-te! Però m'has deixat impedit, cabrona! Cec i paralitzat...! No puc ni obrir la boca per a dir-te com t'odio!

-Josep, perdona'm...
Cínica! Si em poguessis sentir els pensaments, quedaries seca de l'ensurt! Si fos capaç d'aixecar-me, sabries qui soc...!

-Ara marxo... Ja tornaré un altre dia. Aquí estàs bé; no et falta res i jo no et faig cap servei...
Mala pècora! Tu te'n vas i jo resto aquí, immòbil, sense poder queixar-me. ¿Amb tot el que m'has fet... i encara dius que, aquí, hi estic bé? Et deus pensar que no sento res... Estic immòbil, però per dins soc capaç de pensar... Què t'has cregut?

*

I tornes! Després de tants dies!
-Et vull presentar algú.
Algú? Què vols dir?
-Comencem a sortir junts. Sé que la notícia no t'agrada, però t'ho havia de dir. Es diu Joan.
Tant se me'n fot com es digui. T'aprofites que no puc ni parpellejar!
-En Joan m'ha ensenyat a no sentir-me culpable.
Cabró! És meva! No la toquis!
-És un home just, i molt amable...
Prou! No vull que m'expliquis res més del fill de puta d'en Joan!
-M'ha fet veure que no vaig obrar malament...
Que no vas obrar malament? Però que no ho veus com m'has deixat?
-I saps...? Té raó. Em vas fer tant de mal, Josep, que no em va quedar cap més sortida que fer-te el que et vaig fer. És per això que ja no vindré tan sovint.
Desgraciats! Us mataré! Si algun dia m'arribo a posar dret us deixaré secs!
-Ara marxem, però abans et vull deixar aquestes flors...
Flors?
-I sàpigues que vindré a veure't un cop l'any.
Un cop l'any?
-Cada primer de novembre em tindràs aquí.
Aquí? Ai hòstia...! I aquesta foscor? On soc?
-Adeu, Josep.

*

Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007