La mare

                                                                                                                                IA image

La mare obre la porta, alça la mirada, es topa amb en Josep i la seva nova xicota.
-És la Marta, mama.
-Ah...! -la dona allarga l'expressió -. I de quina casa ets, tu?
La noia fa cara de no entendre-la.

*

Sopen enmig d'una tensió estranya. La mare escruta la Marta; li examina cada gest; burxa més enllà del que veu. La noia grua per dins com en un examen. Tracta d'agafar bé els coberts, de seure amb correcció, de dir el que escau.
El silenci s'ensenyoreix de l'àpat.
-Nena...! -crida sobtadament la mare.
La Marta bota; tremola com una fulla.
-Hòstia, mama, quin ensurt...! -exclama en Josep.
-Que no ho veus com xucla l'escudella?
-Ho sento... -fa la Marta.
-No... no has de sentir res... és la mama, que sempre em fa la mateixa!
-Tot ho faig malament! -gemega la mare.
S'aixeca, i se'n va plorant.

*

-M'agrada. -fa en Josep.
-Fuma, beu, tuteja els homes, porta pantalons, no és de casa bona... -diu la dona.
-Tu i les cases...!
-Si fos dels Marcet o dels Freixas...!
-Vius en una altra època, mama; i jo ja tinc trenta-vuit anys...!
-Et vol apartar de mi!

*

-Hola -fa la Marta.
-Hola -diu la dona -. T'he fet venir per parlar...
-D'acord.
-El meu fill no fa per tu.
-Més val que me'n vagi...
-No marxaràs!
D'una revolada, treu un ganivet de sota el davantal i li clava al cor. Repeteix cíclicament la punyalada xerricant les dents.

*

Arriba en Josep.
-Nen
-Què, mama?
-M'hauràs de perdonar...
-No!
-Sí, fill...
-Ho has tornat a fer?
-Pel teu bé...
-No puc més...
-No em fallis, fill; estic malalta... -la dona somica.
En Josep es contorba.
-Està bé, mama; no passa res. Va, que t'ajudo...
Tots dos empareden el cadàver de la Marta al murallam del jardí, on estan enterrades les altres.
Al vespre, quan en Josep és al llit, la mare li porta un vas de llet amb mel i l'acotxa.

*

Relat publicat a relatsencatala.cat el 6 de desembre de 2006

L'autor adverteix que en cap cas vol ser una banalització dels crims; va ser escrit en una època en que hi havia llibertat per escriure sobre l'horror sense que ningú es pensés que l'autor disculpava o aprovava aquest horror. Avui dia, aquesta llibertat creativa s'està perdent, i tot és asèptic i espantosament perfecte.

Sota les fulles roges del bosc

                                                                                                                                IA image

L'Elizabeth porta un vestit de flors brodades i camina cap al bosc; les trenes li branden ran d'orelles i una bonior de pigues li solquen el rostre. Es tomba i contempla el casalot de pedra. Trepitja la catifa flonja de fulles seques i hi colga un secret.

                                                *

-Jerry, mira... hi ha una cosa enterrada... -diu la Molly.
Els nens obren el cofre i hi troben un vers:
"Tu, que em llegiràs quan jo ja no hi sigui... soc la teva amiga. Tretze passes cap a l'est hi ha un altre misteri"
-I on és l'est? -demana en Jerry.
-Sembles ruc.

                                                *

L'Elizabeth plora. El ianquis avancen. Té por. Se'n torna al bosc i soterra el segon secret. Després s'alça i resa a Titània, la reina de les fades. Granellons de sol li encenen el rostre. Sent el cant del riu.

                                                  *

La Molly i en Jerry descobreixen un segon cofre prop de la riba. Desxifren mots tremolosos en un paper esgrogueït, sota d'una llum roja iridescent que travessa els caps dels arbres:
"Allà, on l'aigua és més pura, les nimfes del bosc vetllaran el nen de pèl suau. Set passes seguint el curs del riu"


                                                   *

El casalot crema. L'àvia és morta. L'Elisabeth corre cap a l'espessor amb el cos de l'infant als braços.
-D'on l'has tret, aquest monstre -li han preguntat els soldats abans de matar-lo. -. L'has parit tu? No, que ets una criatura! És germà teu?
La nena s'escola entre els brancatges amb un dolor sord a l'ànima. Des que va trobar el petit, li ha fet de mare. L'enterra dessota la roca de color de neu.

                                                   *

Troben el tercer secret sota d'una enorme pedra blanca. És un esquelet diminut i tenebrós. La Molly plora. En Jerry s'espanta. Els seus pares porten els ossos a la policia.
Un any després, dos científics parlen de la troballa:
-És un Neanderthal?
-Sí; un infant.
-N'hi ha molts al món.
-Cap que s'hagi mort fa només cent quaranta-set anys.

                                                   *

Un munt de petites grans coses

“És el meu amic. Camina fatxenda al meu costat. Em proposa d’entrar en una botiga de roba barata. Riu d’una manera estranya. Sembla molt feliç. M’estranya que em proposi de visitar aquest comerç, perquè ell sempre es vesteix de marca.

Un cop a dins comença a revisar la secció dels mitjons.

-Mira, mira, mira! -i esclata a riure. Plora de riure, assenyalant uns mitjons blancs -. Segur que els matats se’ls posaran amb sabates de mudar! -continua rient -. I has vist el que valen? Però com és possible? Si valen més les llaminadures! La gent que compra aquí, tan fotuts estan? -i riu més, fins a plorar.

No l’agafo. Em sento tan sorprès que no sé com reaccionar. Ell em critica diferents persones que veu remenant roba.

-Mira aquella tia… -segur que sota el vestit porta unes calces blanques de cotó amb foradets, d’aquelles que valen una merda! -i torna a riure.

Després s’entreté amb les sabates. Diu quatre parides sobre la qualitat del plàstic que imita la pell, el disseny forçadament rococó, i el preu irrisori. Prejutja la patètica misèria dels clients potencials.

Començo a entendre per què ha entrat en aquesta botiga, i sento ganes de perbocar. Penso en les persones que no fa gaire he tractat al Raval i m’adono de la seva immensa dignitat.

Surto de la botiga amb un amic que és menys amic; xocat per la buidor humana de la seva ment. Penso que segurament ve d’una família que es va enriquir de cop; i tot va coincidir quan ell començava a comprendre el món. Desitjo que algun dia senti vergonya de l’episodi d’avui i d’altres que no dec conèixer.”

Ho vaig escriure fa més de trenta-tres anys. El meu amic va deixar ben aviat de ser el meu amic. Potser no ens vam allunyar per l’anècdota de la botiga de roba. Van ser un munt de petites grans coses. De tant en tant ens creuem i ens saludem sense més ni més. Les converses, ja llavors, no acabaven sempre bé; ara no sé què passaria. Crec que li va bé a la vida. Jo tampoc no em puc queixar fora dels pensaments funestos que esvaeixo com puc i dels que ja he escrit algunes vegades. Però ja llavors, i encara avui, em sento enamorat de la gent que no té diners per escollir les peces més cares, i trobo una bellesa especial en la seva manera de vestir, i en com organitzen totes les seves coses. Em fascina el Raval, em fascina la gent que només es tenen a ells mateixos, i faig tot el possible per gastar el mínim en tot, i sempre marques desconegudes. Vull que si algú se sent atret per mi, sigui per mi. No vull ser com el meu amic; em sentiria lleig i buit.

.

No tot el que respira està viu

                                                                                                                      IA image

Ha perdut el cap. Té una malaltia incurable que li ha esborrat el cervell. Crida sense sentit. Copeja la gent que un dia va estimar profundament. D’una revolada, va arrencar el vestit d’una de les persones que més s’estimava. No coneix ningú. Està contínuament nerviosa. Mai no tornarà a reconèixer ningú. No sap ni qui és ella mateixa. La seva filla, ja gran, viu un infern tenint cura d’ella, perquè la culpabilitat li impedeix ingressar la mare en una residència. La família de la seva filla se’n ressent. I així, vint anys.

La culpa. Els mites ancestrals disfressats de veritat ontològica. Les normes religioses caient com una llosa sobre vides sotmeses a obediències inhumanes. Les normes generals incapaces de respectar el discerniment de cada cas individual. Cadenes ancestrals. Lloses infundades. Inferns bullint dins del subconscient des de la infantesa. L’amor mal entès. Tot això immergeix en un malson que no s’acaba la senyora que ha perdut el cap, la seva filla i la família de la seva filla.

He decidit que jo mai no seré com aquesta senyora. Em considero propietari de la meva supervivència, i entenc que la vida no és només respirar. No tot el que respira està viu. No vull que mai protegeixin el meu cos respirant sense la meva vida en nom d’unes normes que no estimen l’individu. Deixaré escrit, no sé com, que quan jo ja no conegui la gent, em permetin adormir-me plàcidament, i que em recordin com algú que els va estimar tan infinitament com es pot estimar; algú que els demana gaudir de la vida i estimar tothom fins a l’últim alè. Ho escric manifestant també la meva fe en Déu i en la pervivència de la consciència més enllà del cos.

Potser ho veig així, perquè menyspreo profundament el dolor. Considero contrària a la dignitat humana aquesta doctrina pseudomística de divinització del dolor, anomenat corredemptor del mal del món. El dolor no redimeix res, no fa justícia, és mal pur, i és un enemic a combatre. Que se’n pugui treure un bé, no vol dir que s’hagi de procurar. Només podem treure un bé del dolor quan al costat d’aquest dolor existeix la voluntat de combatre’l, en nosaltres i en els altres. És impossible ser coherents amb la dignitat humana si no ens declarem combatents inesgotables contra el dolor. El dolor i Déu són incompatibles i qualsevol associació entre el dolor i Déu és inestable i rara. La creu és un instrument de tortura i execució. El Déu que es manifesta arreu és el Déu de la vida.

Fer el que ens doni la gana.

                                                                                                                       IA image

El bar de l’hospital. Les nou del matí. Vuit persones en taules separades. Perfils diversos. Algunes senyores grans, gent jove, algú madur. Impera el silenci i el so de la cullera remenant el cafè. Són destacables les mirades; la mirada de cada persona: distant, capficada, seriosa, espantada… A cops amb un punt de tristesa. Són mirades que reflecteixen actituds autèntiques, sense impostures; pensaments essencials; pensaments de debò, que elabores quan et topes amb allò que és essencial, allò que de debò té importància; i, senzillament, oblides tota la palla, tot allò secundari que massa vegades convertim equivocadament en fonamental.

Els pensaments de debò són els que no neixen de la visceralitat política o ideològica, ni de la mentalitat de classe o de gremi. Els pensaments de debò són els que es tenen de debò tot i que no hi hagi prou coratge per dir-se’ls potser ni a un mateix.

Per contra, quan marxo de l’hospital i surto al carrer, arriben veus hipnotitzades pel miratge de la quotidianitat. Escolto una persona, ornamentada i enervada dins del seu rol social i dels seus instints laborals, territorials, socials… Parla de mocadors i gorres prohibides a l’escola, i de com no s’endureixen prou les normes d'indumentària. No puc evitar comparar aquesta actitud falsament segura, que no es fonamenta en l’essencialitat, amb allò que tenien a dins les persones del bar de l'hospital. Penso en quimioteràpies, en dependències, en solituds, en atzucacs construïts per una malaltia que no dialoga… i en les mirades que tot aquest ventall de sofriment suscita… El dolor neteja la visió. 

Raono l’absurd de preocupar-se i d'imposar la manera com guarnim el nostre cap com si tingués algun sentit essencial. Aquesta pretensió d’essencialitat és intrusisme intel·lectual, esnobisme absurd, disfressat de pedagogia o de moral. I desitjo piscines amb burquinis, amb nudisme, amb triquinis, biquinis, monoquinis, banyadors de iaia, amb calçotets sota el vestit de bany, i amb qualsevol indumentària o no indumentària que l’usuari desitgi; sempre que la bona higiene es conservi. I en molts altres temes em fa l'efecte que la norma hauria de ser "Fes el que vulguis" mentre no sigui un mal cap a ningú i sigui lliure. 

I en molta xerrameca que se sent, penso: quanta ximpleria! Quantes discussions sense sentit!

.

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

La crida

                                               IA image

El vent era gèlid. Un mantell espès de boires plúmbies mig cobria les serralades del nord.
Entrà a la taverna. Es tragué la gorra de pell de grizzly. Avançà fins a una taula de fusta roja que flairava a resina, i demanà whisky. Dos homes amb aspecte de caçadors se li acostaren. Li tustaren l'espatlla. S'admiraren quan els explicà que havia estat a Alaska per feina, i que tornava per a casar-se amb la filla d'en Lincoln Swagman, el de les exportacions de fusta; que viurien a Nova York, perquè ell, a partir d'ara, es dedicaria a dirigir la distribució de les comandes del país.
Sortí de la taverna; ullà les muntanyes i s'estremí.
Arribà a casa de l'Elizabeth. La noia l'abraonà, i bramà; li explicà com l'havia enyorat, i com n'estava, de contenta. Soparen i feren l'amor amb bogeria. Després s'assegueren al llit, i ella li explicà tots els detalls del futur que encetarien: la casa de Broadway, l'edifici de l'empresa, la vida cultural de la ciutat... Ella s'adormí. Ell no aconseguí d'aclucar els ulls. A l'últim, s'aixecà, obrí la finestra i escoltà el vent que xiulava. Imaginà els còrrecs solitaris de la terra que s'estenia nord enllà; les valls mai descobertes, amb cada pedra i cada roc immaculadament nets... tot amarat d'un silenci abillat de natura... i un mormoleig, mig udol de vent, mig trepitjada de neu verge... i el so sord de la bota damunt la roca... i el cant del rierol en el desglaç...
L'endemà, mirà amb tristesa l'Elizabeth. La noia plorà, i abans que ell no li expliqués res, ella li besà els llavis i li digué adeu amb un somriure forçat.
Després, ell començà a caminar cap al nord amb els ulls fits en la muntanya.
La mare no va veure mai més el pare, i jo no el vaig arribar a conèixer; però sé que roman allà, en algun racó de les neus perpètues, i que d'alguna manera continua formant part del paisatge.

.

Publicat a relatsencatala.cat el 10 de desembre de 2006