Plans curts; primers plans o migs curts.
Expressions que ho diuen tot quan no parlen.
Frases que descobreixen alguna cosa diferent del que literalment pronuncien els seus mots quan els dos protagonistes parlen.
Silencis que descriuen l’iceberg ocult.
Una incomoditat tan real que no és interpretada.
Una primera escena d’improvisació que atorga un hiperrealisme magistral.
Un imant que atrapa l’atenció (la meva almenys) sense poder-ho evitar.
L’angoixa dels protagonistes, que faig meva.
La culpa no expressada, que es podria tallar amb un ganivet, i que sento meva.
L’enuig furibund que es dissimula vers algú que es detesta i que atrau alhora per raons biològiques, o atàviques i misterioses.
La misèria del poderós esclatant amb tot el seu patetisme; i, com a espectador, hi entres tant que et posaries a plorar de ràbia i d’estupor.
Recursos expressius valents anti-consumidors de crispetes i d'Spiderman 5, que quan van al cinema hi copsen, a tot estirar, la profunditat de la bassa de la foca del Parc de Sant Jordi de Terrassa.
I amb aquesta misèria i quatre frases breus, d’aquí i d’allà, i amb les cares, i amb els primers plans, i amb el conjunt, i amb el to… ho entens tot, ho sents tot.
Una obra mestra, que si no es veu al cine no és el mateix; feu-me cas, no és el mateix.
.
.
4 comentaris:
No l'he vist, L'ùnc crític de cinema que em mereix respecte es Carlos Boyero, potser perque com a ell, em passa a mi que molt poques pelElíules m'agraden.
D'AQUESTA EN DIU EN RESUM:"Existen varias cosas muy valiosas para mí en este drama. Una es la capacidad de Sorogoyen para mantenerme abstraído durante todo el metraje (...) Siento mucho respeto por 'El ser querido'; sin embargo, también le pediría que me despertara emoción. No ocurre."
Salut
No l'he vista i, a mi, sí que m'agraden les pel·lícules que diuen i et fan sentir coses.
Intentaré veure-la, gràcies!
Bé... Coincideixo parcialment amb en Boyero. Aconsegueix tenir-me pendent i enganxat a la història cada segon.
I no coincideixo amb la qüestió de les emocions. Caram... si desperta emocions! Vaig estar a punt d'aixecar-me i començar a cridar-li quatre fresques a un dels personatges en l'escena més tensa de la pel·lícula. El que passa és que hi ha molts tipus d'emocions: ràbia, ira, tristesa, dolor, cabreig... Totes aquestes hi són; almenys en mi; les emocions estan sempre en qui mira la pel·lícula.
No hi són perquè no toquen: amor, tendresa, alegria, dolçor... No... No apareixen perquè la història no és carrinclona ni se li assembla. És molt dura. Però jo em vaig enfadar, em va fer ràbia, em va copejar... i alguna llagrimeta de pena per ella se'm va escapar... No li falta sal ni vinagre ni pebre ni sabor...
Si no m'emcionés seria de gel o Carlos Boyero!
Ui... a mi em va fer sentir molt!
Publica un comentari a l'entrada