Una declaració de confiança en la bondat de l'existència

 

Si esteu en el temps, alegreu-vos-en; encara podeu canviar. La vida és un canvi constant; mai no estem acabats de fer. Si algú està en contra del nostre canvi, desconfieu-ne; sempre ens cal canviar, sigui poc o sigui molt. Si algú nega la possibilitat del canvi, desconfieu-ne també; parla del que no sap, o bé perquè tal possibilitat l'obligaria a canviar ell mateix, o bé perquè amaga un desig de venjança que molt probablement confon amb justícia, i no vol perdre, amb el canvi del seu enemic, l'oportunitat d'exercir-lo. Una divinitat que es posicionés en contra del canvi cap a bé de les seves criatures seria una falsa divinitat.

Els llibres anomenats sagrats estan plens d'humanitat, tant en el bon sentit de la paraula com en el mal sentit. Els autors hi han abocat bona part del seu endins: la ràbia vers els qui consideren enemics, el racisme, la venjança, l'anhel de la guerra, el dogmatisme pel que fa als signes identitaris de la pròpia cultura o credo... també l'amor, el perdó, la pau, l'exaltació del bé i de la bellesa. La necessitat d'aferrar-se a una seguretat mou l'ésser humà a considerar coneixement allò que no és altra cosa que desig, esperança, necessitat, opinió... La imposició del dogma és una manera barroera d'inventar la seguretat, de donar-li un recolzament.

La meva fe, que la tinc, no necessita imposar-se damunt de ningú; és una conclusió. Conclueixo, de la bellesa i de l'amor, tot un seguit de conviccions de les quals no tinc ni necessito tenir-ne seguretat. La incertesa és una imposició de la naturalesa i l'accepto sense por. La meva fe és bona no pas per un cel o per un infern que se'n poguessin derivar, sinó perquè és una declaració de confiança en la bondat de l'existència i el triomf definitiu del bé en cada ésser.

Tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

Vindran els temps en què la ment pensa, per damunt de tot, en la bellesa dels dies; sense por, ni angoixes, ni odi, ni guerra, ni fracàs... Un temps en què el mal haurà estat vençut, i en què el bé serà l'elecció lliure de tota ment. La llibertat és l'eina que ens permet escollir el bé en comptes del mal; la llibertat no és la causa que algú esculli el mal, altrament seria una capacitat ambígua; la causa que algú esculli el mal és necessàriament la confusió, la foscor, la manca de percepció... que són totes elles obstacles per a una plena llibertat. No obstant això, igual com la lluita de les espècies provoca individus més adaptats a l'entorn, més forts, més resistents; la confusió, la foscor, la manca de percepció, sense ser bons en si mateixos, provoquen, a la llarga, una tria més esforçada del bé, i en conseqüència més conscient, més pròpia, més humil. La llibertat és causa directa del bé, i tota tria del mal és conseqüència de la manca de llibertat que és causada per l'error en la percepció.

La raó la té déu, que viatja amb nosaltres, per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana.

Si teniu intenció de viure fent el bé, d'actuar amb bondat, de rectificar continuament si cal la posició del timó per mantenir en el nostre viatge la direcció del bé... ja poden cridar pantocràtors, inquisidors, justiciers, homes de lleis, sacerdots, botxins, notaris, piquets, boniors, massa desbocada, experts en antropologia, representants de països, gent de seny... Qui es posiciona incondicionalment en el bé, no té enemics que exerceixin cap poder significatiu sobre ell, perquè l'únic mal significatiu seria abandonar la direcció del viatge que condueix a l'amor, i aquesta direcció depèn de nosaltres i de Déu, que està d'acord amb la força de la nostra mà damunt del timó. Ningú que intenti moure la nostra mà del timó, encara que ho faci en nom de la perfecció i de la penitència, encara que apel·li a la justícia, encara que vesteixi un hàbit sagrat, un vestist honorable... no té raó. La raó la té déu, que viatja amb nosaltres per damunt de qualsevol credo, doctrina, teologia o complicació humana. La justícia no és ni el càstig ni la venjança, la justícia és el canvi vers el bé. La justícia no és qui la fa la paga, sinó qui la fa, la desfà; qui la fa, rectifica; qui la fa torna a néixer. Destruirem el mal; no pas qui l'ha comès. Hem nascut a la vall de les ombres per abraçar un dia la llum; no pas perquè pertanyem a la vall de les ombres. Qui porta recompte del mal, no s'ha deslliurat del mal. Qui s'ha deslliurat del mal, ha tornat a néixer.

La calma

En els meus mots, intento ser sincer, però alhora transmetre tranquil·litat. 

Necessito, però, que em deixin parlar; des que vaig tenir l'ictus, se'm fa més difícil parlar de pressa, això fa que les persones que tenen el vici de tallar la frase de la persona amb qui conversen, m'ho posin difícil. No obstant això, intento, amb educació, aconseguir que em deixin parlar. De vegades, però, se senten molt malament amb el que dic; em sap greu, no és la meva intenció; em pregunto si haig de dir alguna cosa diferent a allò que penso per evitar que se sentin malament, o si haig de continuar opinant el que de debò crec encara que no agradi a tothom. M'ho pregunto, i crec que sé la resposta.

Avui fa més o menys un any i quatre mesos que vaig patir un ictus. Les seqüeles les conec íntimament. Molta gent em mira i considera que estic bé, perquè no veuen, ni senten, ni coneixen els topants que les seqüeles han deixat. També, molts, han oblidat el risc amb el qual visc. Un increment de l'estrès, de les preocupacions, de l'agressivitat, de la malfiança, resulta letal per mi. La pressió arterial es descontrola; comencen a passar coses dins del meu cap, puc perdre el control. Aquest fet, del qual era força conscient molta gent que m'envoltava els primers dies després de l'ictus, avui, està per molts oblidat. Allò que no es veu des de fora, no es creu. Hi ha gent que no pensa com, de fràgil, n'és la vida, i com n'és d'absurd posar-la en perill sovint per raons ambígües, per diferències d'estil, per la sensació de frustració o d'impotència que provoca que no pensi com ells en alguna qüestió, per una senzilla mal interpretació dels mots, pel mal hàbit de pensar sempre malament respecte les meves intencions, per problemes que es desproporcionen, o per desconeixement d'allò que des de l'ictus no puc fer com feia abans. 

Davant d'això l'únic que puc fer és no reaccionar en contra les persones que s'han oblidat dels meus riscos i de les meves seqüeles, mantenir la calma encara que per dins momentàniament tot es revolti. Hi ha pautes que convé tenir en compte, com desconnectar el meu pensament de la histèria aliena, defugir els crits per forts que siguin i per molt enverinats que es presentin, evitar la companyia de les persones que posen en perill la meva vida, no intentar canviar-les sinó evitar-les.

La calma és important, no només per la pròpia salut sinó per respecte als altres. Sovint quan es pateix l'agressivitat freda o calenta de l'entorn, mantinc la calma aparent, tot i que per dins se'm trenqui el cor o la ment. La calma aparent és un escut que protegeix els altres del mal que pugui atacar dins meu. Per això sovint, qui em fa mal, es pensa que estic tranquil i no abandona la seva agressivitat o malfiança. També és una qüestió de dignitat i de pragmatisme; els crits no s'apaguen amb més crits, una idiotesa no s'arregla amb una altra idiotesa, recordar defectes aliens que no venen al cas com atac a qui m'està fent mal no soluciona ni arregla el mal que m'està fent. La calma és important. I perquè retorni la pau interior, cal forçar primer la pau exterior, i evitar el verí, apartant-se de la toxicitat. 

Sovint, agraeixo tant com tinc. 

Agrair és bo. Agrair em fa sentir bé. Agraeixo a alguna mena de poder superior, que d'alguna manera crec que s'ho mira tot, la presència de les persones estimades, que de debò sento que m'estimen. És un privilegi haver engendrat fills que són superiors a mi en capacitats, bondat, noblesa, optimisme, esperança... És un do d'aquest poder el fet que els meus fills hagin entès l'essencial de tot allò que volíem ensenyar-los: estimar les persones, no pensar malament d'elles sense proves clares, comprendre la feblesa, no ser intolerants amb allò que no ens agrada, saber-se aixecar dels fracassos, tenir poc i no deure res, i la més important... ser feliços, tenir esperança, somnis, projectes... creure en el futur... creure que la bondat, la seva, és el camí més segur per la feicitat immensa que els espera a les seves vides, lluitar per la seva bondat malgrat que de vegades no la trobin en els altres... Ells ja són algú; tot allò que fan no ho fan per arribar a ser algú, perquè ja ho són. Ells estan sans, perquè tenen esperança i perquè creuen en la felicitat i la pau. És una sort també treballar en allò que m'agrada, tenir un lloc on viure, fer cine, cantar... tot i que des de l'ictus tot això em costa més. També és veritat que faig menys, però en fer menys, ho faig millor. He perdut velocitat, però he guanyat qualitat. És una sort poder menjar cada dia; hi ha gent que no pot. És una sort potser tenir menys, però no deure res; viure amb la filosofia que tenir poc és bo, si allò que tens no ho deus i ho pots gaudir. És una sort gaudir de plaers tan senzills com passejar per la rambla, beure una cervesa a la Plaça Vella, badar, mirar la gent com passa i pensar bé d'ells... Per això no deixaria mai d'agrair tant com tinc. Hi ha tant a agrair!

Pel que fa a les seqüeles de l'ictus, escolto constantment un soroll dins del meu cap. De vegades sona més fort, de vegades menys. Normalment, si em poso nerviós, sona més fort. Si estic assegut o quiet massa estona, tinc la sensació que perdo el sentit i que estic a punt de caure; aquest efecte s'incrementa si estic en una situació en què caure causaria un escàndol: una reunió , el teatre, un escenari... De vegades, percebo que em posen la mà al braç, o a la panxa, o al cap... sempre al cantó dret, alq ue em va quedar mig adormit amb l'ictus. La mobilitat de la meva mà dreta està reduïda, va més a poc a poc i és menys fina i precisa; això m'afecta l'escriptura, la guitarra, el piano, la força de la pròpia mà... si bé és cert que millora progressivament, no ha deixat de progressar. Hi ha altres seqüeles que no explico perquè són més privades; però malgrat les seqüeles, hi ha també una conseqüència del tot benigne: la plena consciència del plaer que representa ser viu, del goig que sento fent les coses simples i senzilles que puc fer, la proximitat de les persones que estimo i m'estimen.

Feia temps que no escribia de mi, avui ho necessitava. Feu-ho, si teniu a dins un nus que no sabeu com deslligar. Sigueu sincers quan escriviu. Que sigui veritat tot el que dieu, o si més no, que vosaltres estigueu convençuts que és veritat, assumint l'actitud constant de rectificació quan evidencieu que no ho és. De segur que teniu defectes, com jo; però no oblideu les vostres coses bones, per les quals heu d'estar sempre molt més agraïts que orgullosos. Tot el que tenim són capacitats que ens han estat donades. Podem superar i rectificar qualsevol situació que no ens faci sentir bé. Digueu el que penseu amb calma, amb respecte, amb tendresa, amb un punt d'humor, amb claredat.

És preferible la pobresa, la solitud o el silenci, a la submisió al tirà.

Un addicte és un malalt, i un addicte que no reconeix el seu problema és, a més de malalt, un tirà. 

Qualsevol persona malalta que a causa de la seva malatia fa mal els altres, i que no la reconeix, és un tirà. 

Les addiccions poden sorgir en una bonior d'elements més o menys físics. L'addicte és un perfecte mentider, n'és expert, i acaba perdent l'empatia. L'addicte que no reconeix la seva submisió esdevé un tirà per als més propers.

És preferible la pobresa, la solitud o el silenci, a la submisió al tirà.

Els caràcters que no tenen prou coratge per fer front al tirà estan permetent que la malaltia del tirà els emmalalteixi a ells i a un munt de gent innocent; no podem permetre que a causa de la malaltia no reconeguda d’una sola persona, visquin esclavitzades o se’n morin moltes més d’estimades.

Qui no s’enfronta a un malalt mental que no reconeix el seu problema acaba emmalaltint i sotmetent-se a ell, i el que és pitjor, acaba sotmetent a ell les persones que estima.

Hem de ser la barrera que impedeixi que els fills i els innocents pateixin la malaltia del tirà.

Una sola persona pot enverinar moltes vides. És necessari el coratge de segar cadenes.

Cal fer front al tirà amb la força de la llei i de la sinceritat; és una necessitat i una obligació. Tota malaltia té un final, i el tirà, com a malalt, té un final, per això serà vençut. L'addicció no es cura mai, es pot vèncer i lligar en curt, però és incurable.

El poder de la persona que lluita contra el tirà es fonamenta en què mai, passi el que passi, acabarà convertint-se en un tirà per a ningú; les seves armes seran la llei, la sinceritat i la persistència. Per això, en la lluita contra el tirà es venç sempre.

Mai, els defectes dels altres, faran que el mal que produeix un tirà sigui just, necessari o comprensible. Cadascú, i el tirà també, respon pels seus propis actes siguin quines siguin les causes que els han influit. Apel·lar els defectes dels altres per no combatre el tirà significa acceptar el seu domini malaltís i fugir del problema principal.

 

La vida

A punts singulars de l'univers, en els quals les condicions climàtiques, químiques i físiques, són de determinada manera, la tendència a la vida hi esclata amb una força espectacular, i, probablement, quan això passa, l'aparició de la intel·ligència i de la consciència és només qüestió de temps. Quan això passa, brollen una bonior d'espècies amb diferents característiques, empeses pel vent de l'atzar. Totes les espècies d'un mateix origen de la vida en un planeta són conseqüència de la singularitat del punt, i probablement totes siguin parentes. Dubto que hi hagi més d'un origen en una mateixa singularitat.

*

Quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa.

No sé si soc jo, però la gent està enfadada. Els qui haurien de buscar allò que els uneix, es barallen; i darrere de tot, hi ha el poder; no hi ha pas una major puresa d’ideals, una més fidel lleialtat a una causa; hi ha poder.

No sé si soc jo, però em fa l’efecte que ningú es mira allò tan bell que té davant dels ulls; i ara ja no parlo de la lluita pel poder, parlo de la vida. Poca gent creu que cada dia quan ens llevem tornem a néixer, que les persones, també les adultes, també les que són molt velles, poden canviar tot d’un plegat una vida sencera.

No sé si l’estrany soc jo, però descanso, gaudeixo, m’omplo estan sol i assegut en un banc a qualsevol parc, badant, mirant, i no pensant en res concret. Sento que això no és perdre el temps; sento que és aprofitar-lo, i que aquest temps de no fer res fora de mirar és un temps guanyat i viscut. Soc jo, segur, l’estrany, el malalt del cap; però no he vist ningú perdut per a sempre, ningú tan pervers que no pugui plorar de penediment algun dia; ningú tan dolent que no pugui ser perdonat i estimat; ningú que mereixi perdre’s per sempre.

No sé si soc jo; però de vegades prefereixo dur la roba bruta i estripada, i no haver de viure angoixat per no embrutar-la o perquè no me l’embrutin; i qui diu la roba pot dir qualsevol altra cosa.

Soc jo el trist, l’amargat, però em fa feliç no tenir gos, perquè així no tinc cap ésser sota la meva obediència a qui jo hagi de dir “jau” i jagui, a qui jo hagi de dur lligat amb una corretja i ordenar com un bon amo els fets més essencials de la seva vida. M’estimo tant els gossos que no vull ser això per ells.

Sens dubte sóc jo l’inadaptat que no s’enfada fent cua i que prefereix que li passin al davant abans que provocar o deixar anar una mala paraula o una mirada de menyspreu.

Soc jo qui mereix ser apartat d’aquest món tan rar de gent tan seriosa i tan tensa, que ho fa tot perfecte i que corren a escriure crítiques ferotges al tripadvisor quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa; jo em bec tan badoc la llet que ni veig l’escuma.

Quin desastre!

Són a tot arreu

Els veig corrents, com animals, com bocs, com voltors rere l'aliment. Premen l'accelerador per avançar-te per la dreta i escolar-se, arriscant-se als cops, als accidents, amb expressió d'animal irreflexiu, la boca mig oberta, els ulls concentrats en els seus instints menys controlats. Tenen pressa; sempre tenen pressa. Fora del cotxe són jovials a cops, altres freds, sempre fatxendes, mai s'equivoquen, tot allò que fan és gran i tenen resposta per a tot. Mai responen "no ho sé" a res. Dins del cotxe són agressius, intolerants, amb el fer aliè perfeccionistes, cecs amb el propi, egocèntrics, violents. Arriben a casa i passen del cotxe al videojoc. Juguen com han conduït. Canvien de carril amb brusquedat arrogant, que s'aturin els altres! Després sopen i es queixen per qualsevol imperfecció aliena; ells no en tenen cap. Reneguen de tot. Riuen, fent molt de soroll, contents de ser ells, perquè no es veuen com són, i ni per un sol instant dubten que la manera com es veuen a si mateixos no sigui la que reflecteix la realitat. Diuen ells que els qui no tenen diners són uns "pelaos", i ells es consideraran a si mateixos uns fracassats si no guanyen prou; i mai, a ulls d'ells, no guanyen prou, però sempre diran als altres que guanyen molt. No mostraran febleses als seus amics; es presentaran forts i es pensaran que ho són. Odien les flors; ni les veuen. No ploren. Se'n riuen de la poesia, que els avorreix. Són poderosos, i si no ho són, es presenten com a tals. Faran les trampes que calgui per continuar essent així, i odiaran els qui facin trampes, perquè només les poden fer ells. Si els critiques o els descrius, t'anomenaran supremacista, sense conèixer el significat d'aquesta paraula en procés d'acceptació per la RAE, i que ja fa anys que existeix en altres llengües. Odiaran el que és francès i els francesos; o el que és anglès i els anglesos, perquè diuen que venen a emborratxar-se a Salou tots, com si coneguessin tots els francesos o tots els anglesos. I de vegades, en estranys moments de silenci, potser a les tardes ennuvolades de diumenge, trobaran que els falta alguna cosa a la vida que no sabran definir, i ho solucionaran amb més vídeojocs, cervesa, potser cubates, becaina i renecs. I són molts. I no canvien. I són a tot arreu.

.

Pensadors limitats que fan mal.

Equidistància? 

Imparcialitat? 

No seré equidistant entre la crueltat i l'empatia. 

De cap manera no seré imparcial quan apedreguin una noia en un país integrista, o quan facin mal algú.

Si s'avorreixen, és preferible jugar al parxis que jugar a ser intel·lèctual amb lògiques pròpies de goril·les de muntanya.

Si volen argumentar, debatre, opinar... que estudïin les fal·làcies del pensament lògic, per evitar no tan sols fer el ridícul, sinó fer mal, fer molt mal, escampant estats d'opinió que tenen les columnes de fum i que contribueixen a fer una societat més merdosa.

Una estona i prou

Fa un més i dos dies que aquest blog té un lector menys; si més no, un lector viu menys. Fins ara no n'he pogut parlar. Tampoc no tinc gaire clar que en pugui parlar ara. La vida és molt rara. I hi ha moltes coses que fan ràbia. I hi ha moltes coses que no saps com dir. ¿Com es diu t'estimo sense que soni fals quan tens ganes de dir-ho, però et fa vergonya dir-ho, i no saps per què et fa vergonya dir-ho, perquè el que vols dir és cert? ¿Com ho hem de fer per exclamar-nos contra els pobres mal parits que ens van manipular de jovenets perquè ens creguessim una existència que era un combat entre el diable i déu per aconseguir les ànimes dels pobres pecadors? ¿Com pot aconseguir dir algú que aquest adoctrinament fou un abús emocional que deixa seqüeles de per vida quan, malgrat que avui l'adult que aquell jovenet ara és sap que tal adoctrinament no proclamava res real sinó una ficció malaltissa, el moment i la manera com fou imposat fan que l'adult tingui por del que sap que és fals, i que mai el cor no pugui confiar en una raó clara que ens mostra una existència objectiva, bella i tendent a la llum i la llibertat? ¿Qui dóna les respostes a les preguntes urgents que l'absurd aparent de la vida llança sense mots? ¿Per què no respon aquell que jo sé que de gust em respondria si pogués car havíem parlat sovint de la vida i de la mort, i dels misteris i incògnites que es deslliguen i que algun dia quan ens moríssim sabríem? ¿A on haig de reclamar l'absurd d'una educació que no m'ha preparat per l'adéu i per la incertesa, que ha fet servir la por, que m'ha descrit dogmàticament un déu monstruós, que no m'ha construït com a home lliure sinó com a ésser que es va abraçar a un conductisme ontològic propi de bèsties atemorides? ¿On són els educadors que tenien por de la llibertat? ¿On són els qui s'anomenaven científics, però que vitalment s'abraçaven a la menys científica de les actituds? 

A cara descoberta, i amb absoluta sinceritat, els dirigeixo aquestes preguntes que no em respondran, perquè alguns són morts, i els que són vius continuen abraçats a les ficcions mitològiques que encadenen vides i que tanquen les portes de la llibertat.

Els nens continuem estimant La Vall del Riu Vermell; amb flauta, amb guitarra, a viva veu. Sentim que trobarem a faltar un somriure. No necessitem pensar en judicis, acusacions, càstigs, penes, dolor, odi... Sabem que ningú amb l'endins positiu pot desitjar el sofriment de ningú altre en nom de la justícia. La justícia mai no pot incrementar el mal. La justícia consisteix en destruir el mal, no pas en destruir qui l'ha comès. Cap missatge d'origen diví pot dubtar o negar l'acollida de déu, que sempre s'ofereix a qui el necessita. Si déu negués a les seves criatures la possibilitat de canviar, si les enfonsés en situaciones definitives d'enquistament racional, de congelació del temps pel canvi, sense que la criatura hagués arribat encara a la claredat de triar el bé, quin déu tan estrany que seria! ¿Per què divinitzar un llibre si en algunes de les seves pàgines se li nega a déu el poder de perdonar? Quin càstig tan estrany, el que s'aplica sense contemplar la rectificació i la millora del castigat! Tal càstig s'hauria d'anomenar venjança, i la venjança és una forma d'odi que no destrueix el mal sinó que el sosté, l'incrementa, el produeix... La venjança és l'antítesi de déu, que treballa per al nostre nou naixement cada matí quan ens despertem. Un déu que sosté una eterna maldat i ho anomena justícia? Per què enganyeu els nens així?

Una muntanya, un bosc, un rierol, la molsa de la roca, una platja, un mar esvalotat, els peixos del mar, la flauta, la guitarra, la pau, la dolçor, les rialles, la broma, la constància en l'amor, la vulnerabilitat reconeguda, l'amor, l'admiració, l'esperança, la música, el treball, sobretot el treball, molt de treball noble, la noblesa de treballar i de lluitar per la vida, la naturalitat, l'acollida, el bon tracte, la paternitat, ser pare, ser bon pare, ser amic, ser ajut, ser esperança, ser pacient, ser alegrement optimista, estar viu... I tot això aconseguit en les pitjors de les circumstàncies! Això és educació, el que realment sento que em salva de tota la misèria!

Aquest últim paràgraf és el regal que déu m'ha fet amb una vida que se n'ha anat una estona; una estona i prou.

Més de bèsties. Els vents antihumans que corren.

Reivindico l'alegria de Benedetti, en un món que lapida els qui són mossegats per gossos, o els qui moren quan la seva barca és copejada per una bal·lena. Ser mossegat o morir a mans d'un animal, en una societat com la de la segona dècada del segle XXI, et converteix immediatament en culpable, en invasor destructiu de la natura salvatge. Els senglars tenen dret a sortir del mar i mossegar una senyora que pren el sol, però els sapiens no podem ni tan sols explicar que un gos ens ha mossegat, perquè segons l'onada antihumana d'aquests temps, si ens ha mossegat, necessàriament li hem fet alguna cosa, encara que siguem nenes jugant en un parc infantil; si ens mossega un gos ingressem immediatament dins del grup dels enemics dels animals.

Si fa no fa, això prediquen algunes persones infantilitzadores dels adults animals no humans. Persones que no comprenen la llei de la naturalesa. S'inventen les seves pròpies i ensucrades normes antropocèntriques i antropomòrfiques, que acaben insultant i humiliant els mateixos animals no humans que creuen protegir.

Vivim un món de pobres bèsties esclaves: Jau! Aixeca't Pixa! No pixis aquí! Pobrisso! Reiet meu! T'agafo la caca! Oh, que grossa l'has fet! Oh, com molesten aquests nens! No fa res! És el rei de la casa! Bé... vull dir... del piset! 

Ai senyor!

No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món.

 

Que no us mossegui un senglar! Déu me’n guard! Si us mossega, a més a més del dolor de la mossegada i del perill de les malalties habituals que aquestes pobres bèsties a causa de la sobrepoblació i pressió humana sofreixen, patireu assetjament per part dels i les infantilitzadors/ores dels animals adults. 

Us diran que si us han mossegat és perquè els heu fet alguna cosa, que els animals mai no ataquen si no és que se’ls ha atacat abans. Tant se val que hagin mossegat la vostra filla petita quan jugava a la platja, o quan passejava per la vorera; si l’han mossegada, diran que alguna cosa els ha fet, perquè els animals són bons, i els humans dolents; com si els humans no fóssim animals! 

Jo reivindico el dret que tinc com a humà de ser animal; és el que sóc, i qualsevol diferència que observi entre el que el meu món anomena animal i jo és una tendència antropocèntrica, una deformació de la nostra pròpia percepció, que ens fa veure a la nostra mateixa espècie com a centre del univers; els animals i nosaltres; com si no fóssim animals! Qualsevol animal, si la seva activitat mental li ho permet, fa (o faria) la mateixa diferència, i es creu (o creuria) diferent a la resta d’espècies. Els lleons pensarien que a la Terra hi ha els lleons i els animals; els goril·les de muntanya dirien que al planeta hi ha els goril·les i els animals; entre els animals, situarien com a monstruosos, els humans; excepte els animals domesticats, que ens veurien/veuen com a amos protectors, com a "papes" o "mames", en una relació de submissió/dependència que no deixa de ser una forma d’esclavatge, d'obediència constant i absoluta. Un dels pitjors maltractaments inconscients de quasevol individu és el de ser mascota.

Com animal sóc territorial i defenso el meu territori, la meva ciutat, la meva casa. Com animal, defenso les meves cries. Com a animal humà, em nego a tenir per esclau cap altre animal; em nego a tenir-lo a casa i fer que m’obeeixi en tot; i encara menys em nego a tractar-lo com un nen petit quan és, de fet, un adult, i com a tal té una dignitat. Com a humà, em nego a impedir-li que visqui en llibertat, dins del seu hàbitat natural; la llibertat, amb tots els seus riscos, dificultats i perills, és un dret i un deure natural de tot individu viu, i jo em nego a impedir-li la vida que la natura ha seleccionat per a ell, la recerca natural dels aliments, els espais naturals que necessita i que la civilització humana s’està carregant per interès capitalista.

Ara bé, si em mossega un animal d’una espècie diferent a la meva, la culpa no és meva, el seu atac no implica una agressió previa per part meva; els animals prenen decisions com també les prenem nosaltres, i sovint són decisions violentes lligades a pulsions de defensa i d’atac per protegir territoris i cries; poden atacar sense que per part de cap altra bèstia hi hagi un atac, n’hi ha prou amb què tinguin por, o amb què recordin altres males experiències amb humans. No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món. Si una espècie més intel·ligent que nosaltres, d’un altre planeta, arribés i ocupés la terra, probablement també ens estimaria molt, tindria cura de nosaltres, ens donaria de menjar, però per altra banda, també destruiria el nostre hàbitat, se’ns menjaria, ens explotaria en granges i ens tindria com a mascotes; tot alhora. Les espècies s’han relacionat així sempre des de les primeres formes de vida que van aparèixer a l’univers. Ens vam trobar aquesta bestiesa ontològica en el moment de néixer; no és un invent nostre; la vida fa pujada.

Propòsits pedagògics

OBJECTIUS PROFESSIONALS PER AL CURS 2022 2023

-Que cada hora de classe tingui un element sorprenent.

-Que cada hora de classe tingui un moment hilarant.

-Exigir silenci. Regalar gaudi.

-Fer-los sentir importants, grans, creadors.

-Atendre els tristos.

-Integrar els solitaris.

-Complir allò que prometo.

-Reforçar l'essencial, cercant la comprensió profunda.

-Estimar.

-Ubicar els aprenentatges transversals enmig dels curriculars.

-Fer pedagogia dels mètodes i de l'ordre en l'elaboració dels treballs.

-Incrementar els coneixements informàtics de cada alumne mitjançant la seva aplicació al treball de la matèria.

-Fomentar i educar la recerca.

-Fomentar la lectura.

-Treballar l'alegria.

OBJETIVOS PROFESIONALES PARA EL CURSO 2022-2023

-Que cada hora de clase tenga un elemento asombroso.

-Que cada hora de clase tenga un momento hilarante.

-Exigir silencio. Regalar disfrute.

-Hacerles sentir importantes, grandes, creadores.

-Atender a los tristes.

-Integrar a los solitarios.

-Cumplir lo que prometo.

-Reforzar lo esencial, buscando la comprensión profunda.

-Amar.

-Ubicar los aprendizajes transversales en medio de los curriculares.

-Hacer pedagogía de los métodos y del orden en la elaboración de los trabajos.

-Incrementar los conocimientos informáticos de cada alumno mediante su aplicación en el trabajo de la materia.

-Fomentar y educar la investigación.

-Fomentar la lectura.

-Trabajar la alegría.

Multiformitat

Tens un "credo" propi, lligat a la manera de fer i de pensar d'un temps determinat, d'un lloc determinat i d'uns grups humans determinats? És sols un credo més enmig de l'immens ventall de persones diferents de totes les èpoques, llocs i grups socials i ètnics. Podríem dir que tens aquest credo pel fet d'haver nascut en el lloc i el moment en què ho has fet.

Davant d'aquest atzar i aquesta diversitat, no té gaire sentit considerar que el teu credo és l´únic encertat, l'únic necessari per contactar amb el déu veritable, l'únic que et pot aconseguir la vida enllà de la mort i la felicitat eterna, o, encara pitjor, l'únic que et pot salvar del càstig etern que el teu credo predica.

No pretenguis que el teu credo sigui l'únic possible; seria el mateix que afirmar que només els qui han tingut la sort de néixer en el teu temps, en el teu lloc i en el teu grup gaudeixen del privilegi de no desaparèixer amb la mort o de no patir eternament. Si ho afirmes així, estàs descrivint i afirmant un déu injust i parcial, més cruel que qualsevol dels humans.

El món d'avui és una evidència viva de la multiculturalitat i de la diversitat en general; no tan sols a causa de la pluralitat d'ètnies, sinó també per la diversitat d'opinions, maneres de viure, valors, prioritats, estètiques, morals, expressions, ideologies... I aquesta diversitat no és conseqüència del "mal" com insinuen les branques més integristes d'algunes religions, sinó que és conseqüència de l'ADN humà. Els humans posseïm una riquesa mental que tendeix a la diversitat a la multiformitat, a l'experiment constant. Si déu existeix, és ell el qui ha permès que siguem així, o, si més no, el qui ha pensat una existència en la qual els humans hi som i som així: multiformes, incapaços de viure engabiats dins d'uns únics i immutables valors, estètiques, idees, cultures... Quin sentit tindria que el déu que ens ha atorgat aquesta qualitat ens condemnés per aquesta mateixa qualitat?

¿Tienes un "credo" propio, ligado a la forma de hacer y de pensar de un tiempo determinado, de un lugar determinado y de unos grupos humanos determinados? Es solamente un credo más en medio del inmenso abanico de personas distintas de todas las épocas, lugares y grupos sociales y étnicos. Podríamos decir que tienes ese credo por haber nacido en el lugar y en el momento en que lo has hecho.

Ante este azar y esta diversidad, no tiene mucho sentido considerar que tu credo es el único acertado, el único necesario para contactar con el verdadero dios en caso de que exista, el único que te puede conseguir la vida más allá de la muerte y la felicidad eterna, o, peor aún, el único que te puede salvar del castigo eterno que tu credo predica.

No pretendas que tu credo sea el único posible, ni que sea el único que acierta por el hecho de ser el tuyo; sería lo mismo que afirmar que sólo quienes han tenido la suerte de nacer en tu tiempo, en tu sitio y en tu grupo gozan del privilegio de no desaparecer con la muerte o de no sufrir eternamente. Si así lo afirmas, estás describiendo y afirmando un dios injusto y parcial, más cruel que cualquiera de los humanos.

El mundo de hoy es una evidencia viva de la multiculturalidad y de la diversidad en todos los campos; no únicamente debido a la pluralidad de etnias, sino también a causa de la diversidad de opiniones, modos de vivir, valores, prioridades, estéticas, morales, expresiones, ideologías... Y esta diversidad no es consecuencia del "mal" como insinúan las ramas más integristas de algunas religiones, sino que es consecuencia del mismo ADN humano. Los humanos poseemos una riqueza mental que tiende a la diversidad, a la multiformidad, al experimento constante. Si Dios existe, es él quien ha permitido que seamos así, o, al menos, quien ha pensado una existencia en la que los humanos existimos y somos así: multiformes, incapaces de vivir enjaulados dentro de unos únicos e inmutables valores, estéticas, ideas, culturas... ¿Qué sentido tendría que el dios que nos ha otorgado esa cualidad nos condenara a causa de esta misma cualidad?

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

 

Com criden els fatxots, els neocon, els qui només miren els seus drets i en canvi els dels altres pobles se'ls en refoten. Es planten davant del sofriment humà i no veuen res i entenen menys; se'n riuen dels qui es veuen abocats a morir en la recerca d'una vida millor per a ells i per als qui estimen. Per sentir-se algú, menyspreen els febles. Fan del prejudici el seu credo; mal pensen i acusen sense saber. Sense saber, generalitzen, sense ni tan sols comprendre el significat del mot generalitzar. Sense saber, acusen i odien. Sense saber, pretenen escampar una actitud de rebuig, una persecució. La seva veu és el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits mentre mossega els qui busquen una vida millor. La bandera que enarboren amb orgull és l'evidència pública i vergonyosa de la seva ignorància humana. Ignoren un sofriment que consideren aliè només per la nacionalitat o la raça dels qui el pateixen.

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

Como gritan los fachotes, los neocon, aquellos que sólo miran sus derechos y que ante los derechos de los demás pueblos exhiben indiferencia o desprecio. Se plantan frente al sufrimiento humano y no ven nada y entienden menos. Se ríen de quienes se ven forzados a morir en su búsqueda de una vida mejor para ellos y para aquellos a quienes aman. Para sentirse alguien, desprecian a los débiles. Hacen del prejuicio su credo; piensan mal y acusan sin saber. Sin saber, generalizan, sin ni siquiera comprender el significado de la palabra generalizar. Sin saber, acusan y odian. Sin saber, pretenden contagiar una actitud de rechazo, una persecución. Su voz es el bramido asustado de la bestia que defiende el territorio mientras defeca para marcar los límites mientras muerde a quienes buscan una vida mejor. La bandera que enarbolan con orgullo es la evidencia pública y vergonzosa de su ignorancia humana. Ignoran un sufrimiento que consideran ajeno sólo por la nacionalidad o la raza de quienes lo sufren. 

El problema de un ser humano es mi problema. La necesidad de un ser humano es mi necesidad. El sufrimiento de un ser humano es mi sufrimiento.

Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.

Tornar a néixer.

Unsplash

Tornar a néixer quan el cos s'espatlla i la ment es desperta.

Dominar la por quan sembla l'única resposta i ataca de manera fluctuant.

Confiar en la vida quan la perceps enfadada i comprens que té raó.

Mirar endavant, perquè no tens res més i creus en l'esperança.

Caminar quan plou i venteja. Cantar quan el cor et plora. Estimar quan reps indiferència. Confiar quan saps que no has merescut que confiïn en tu. Esperar ni que sembli impossible esperar.

La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

El bé inalterable.

Els grans gests, els grans èxits, la feina oculta i feta amb convicció i goig, no te l'agrairà gaire gent, perquè la majoria només veuen la superfície, i perquè l'autoritat només observa allò que li afecta; però en realitat, l'agraïment no cal, i ni tan sols l'atac i el menyspreu que ens pugui sobrevenir no fan inadequada la realització del bé.

Fes el bé només a causa del bé, i espera sols el teu íntim i propi reconeixement; no busquis ni et deixis influir per altres factors, perquè tal influència portaria a una decisió perjudicial.

Si t'arriba un reconeixement aliè, i t'hi sents lligat o agraït, es convertirà en una cadena. El més habitual és que el bé que realitzes, sense cap més objectiu que el bé mateix, produeixi indiferència, invisibilitat, desagraïment, menyspreu, injustícia... però això no el fa menys valuós, perquè el bé l'has fet i el continuaràs fent a causa de tu mateixi del mateix bé en si. Res et desdirà de continuar-lo fent, perquè la raó que et movia a fer-lo és l'única que existeix i no passa mai.

Fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda.

Un camí de poble, el vent suau, la solitud i ningú a prop. 

El camí i el poble no apareixen a les guies turístiques ni a la llista dels cent indrets amb més encant.

Una de les pestes menys agraïdes és la fama; i potser encara pitjor, l'admiració de la fama. Quina llibertat que ningú et reconegui!

L'admiració de la fama, el desig de compartir un bri de la suposada glòria que té el famós, fa com una mica de vergonyeta aliena. Veure aquest i aquell fent-se fotografies amb personatges famosos i anomenant-los amb el nom de pila com si pretenguessin fer palès que són amics entranyables. Creient-se el relat sempre mitificat i exagerat de les seves excel·lències, per acabar valorant comparant els seus actes i els d'altres pel nivell de fama, de reconeixement, de glamour...

Admiro el pintor que ningú no coneix i que, al seu poble perdut i ran de bosc, crea amb l'objectiu de crear; deixant enrere el món i les seves adulacions. 

Estimo de cor el poeta que cerca la paraula exacte per una obra que estima per l'obra, i que potser després desarà en un calaix sense amoinar-se de si agradarà o no, de si deslligarà afalacs, lloances, reconeixements... o de si simplement viurà en el seu cor com un regal de l'existència i prou.

El temps és tan breu que no paga la pena de gastar-lo amb fum; la glòria dels mitjans és fum de colors que quan el vent s'endú ningú no recorda. 

El plaer infinit és el camí de poble que no surt a les guies, la persona que val només per existir; el seu somriure, la seva veu pronunciant un nom, la capacitat de tenir-la al costat sense dir res, assaborint el silenci del paisatge en un dia gris d'hivern ben a prop del bosc.

Olor de quitrà i de peix

 

Realitzar-se? Triomfar? Recuperar el temps perdut? Refer la vida? Com ens enganya la ment! Quina confusió tan bèstia pateixen tants!

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de peix d’un port a l’hivern, sota d’un cel immens i blau, i arran d’un mar que comença a mostrar crespons blancs, amb el camí de llum del reflex del Sol, i sense límits. N’hi ha prou amb la rialla o el crit d’un nen a la llunyania, la remor de la brisa, el silenci matisat d’un matí de solitud asolellada. N’hi ha prou amb anar passant les hores sense pressa ni ambició, lluny d’indicadors estadístics o motivacions sofisticades. N’hi ha prou amb badar, ben lluny dels que ambicionen, dels que necessiten el que no cal, dels que no comprenen altra forma de viure que no sigui la que intenten perseguint una suposada glòria.

Viure és el més senzill i simple que hi ha, i ho és tot.

I curiosament, quan no es veu senzill no es viu.

N’hi ha prou amb l’olor de quitrà i de mar.

N’hi ha prou amb badar.

Les hores passant.

El Sol encès.

El mar.

Viure.

Som del cine, del cel·luloide, d'olor de sala antiga i lluor d'estrelles.

Ens agrada l'olor del cinema, del cel·luloide, de càmera antiga, de sala de projeccions. Ens sedueix el so del projector antic. El blanc i negre. El primer color. Les cartelleres de les grans i mítiques productores. El Cinema Paradiso. La màgia. El misteri que converteix la banalitat d'una simulació en una història sòlida que remou les ànimes i a cops canvia la inspiració del món.

Sí, ja sabem que ara en diuen "Audiovisuals", que tot funciona amb comissions i subcomissions, amb màrketing i etiquetes, amb hashtags i audiències.

Però... nosaltres som d'un cine que no morirà mai, ens quedem amb ell, és el nostre referent, la nostra pàtria, la nostra identitat. No tenim diners, no funcionem amb diners; ens mou la passió i els constants aprenentatges. 

I ara si em disculpeu, us deixo, que tinc un rodatge...

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.

Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

No és gaire difícil creure en els miracles

El que m’aparta de la fe catòlica, i cristiana en general, no és la dificultat dels miracles, la falta d’evidències lògiques... la vida en si mateixa ja és un miracle; per tant, no m’és gaire difícil creure en els miracles. El que realment m’és impossible de creure és el paper etern que les jerarquies donen al mal.

El mal no té ésser, la seva essència és absència d’ésser. Quan el percebem en algú, no percebem cap presència, percebem la profunda absència d’ésser, la falfa d’amor, la falta de comprensió, d’empatia... El mal no té existència pròpia, el que copsem en topar-nos-hi és la no suficient existència de bé, o la poca existència de bé que hi ha en allò que anomenem “mal”.

Jo no puc creure en un déu que em diu que si estimo més el meu fill que a ell no sóc digne d’ell. Aquest déu que em descriuen en un llibre escrit fa dos mil·lenis és una descripció esgarrada i sense sentit que ha alimentat sectes, intoleràncies, absolutismes, execucions, guerres... i una manca absoluta de visió de la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet. Aquesta és una idea que el món d’avui i de sempre no accepta tampoc: “la infinita dignitat de cada persona hagi fet el que hagi fet”; n’hi ha prou amb llegir les xarxes socials quan informen d’algú que ha fet alguna cosa malament per comprendre aquesta foscor.

És fals que la llibertat impliqui la existència del mal; ningú escull lliurement el mal si gaudeix d’una comprensió correcta de les situacions, si s’adona objectivament del miracle d’existir. Si triés el mal, veient-hi bé, seria un ésser erroni, mal fet; tindria un defecte de fabricació... i per tant, seria culpa de déu, que n’és el fabricant. La llibertat no fa obligatori que algú hagi d’escollir el mal, sinó tan sols que l’acte d’escollir el bé és voluntàri i desitjat.

El cel no existiria si hi hagués un sol ésser que no hi fos, perquè els que estimem aquest ésser, en l’hipotètic cas que ens enviessin al cel, no hi viuríem en pau. I jo sempre estimaré els meus fills, els meus germans, els meus companys d’existència... Si no acabessin al cel, jo al cel no hi pintaria res... hi viuria angoixat; i si no hi visqués angoixat, no tindria empatia, no estimaria, no seria jo. I podria dir el mateix de qualsevol persona... si sabés que algú és fora del cel, i per tant que no és feliç, jo em negaria a viure en una felicitat eterna mentre no se solucionés el problema. Si l’infern existís, el cel seria impossible, o seria un cel ple de persones sense empatia, la qual cosa és contradictòria.

Penso d’altra banda en tantes virtuts de tanta gent que es deixa les celles en treballar comportaments: psicòlegs, educadors socials, psiquiatres, mestres, educadors... Penso en la fe que tantes persones tenen en el canvi personal de tot ésser humà, en la capacitat d’il·luminar zones fosques de la ment, en la possibilitat de despertar l’empatia... i no em puc imaginar un déu pitjor que ells, un déu que converteix les culpes originals en hereditàries, que aixeca fogueres i dibuixa línies vermelles de no retorn. Si déu fos així, tan semblant a tants humans poderosos i violents, gairebé millor que no existís. Si déu no fos millor que allò que d’ell podem imaginar, que allò que ja tenim en aquest món tan convuls... llavors probablement no existiria com a déu, seria un ésser finit més.

És per això que si vull ser honest, no puc considerar probable un déu com el que prediquen la majoria de religions; n’espero un altre de millor, que es desprèn, sense mots, ni dogmes, ni soroll... de tantes realitats bellíssimes com ens envolten, del gest senzill d’estimar i respectar.

Elogi del que és senzill

 

La major part dels conflictes venen de l’orgull i la falta de senzillesa; de donar més importància al nom que es posa a les coses que a les coses mateixes. S’entronitzen les formes. Es compten les hores i els minuts, i un cop es compren i es venen amb avarícia golafre, es malgasten amb preocupacions i inseguretats. Es regala temps, i es passa la factura del regal com si el temps l’haguessin pres. Orgull, complicacions, falta de proximitat, malfiança, prejudici... Sovint fallen els fonaments, les bases, l’estructura de l’edifici del pensament, i el prejudici es fa invisible per a qui l’exerceix. El prejudici dibuixa allò que no sap de la persona i la condemna pel dibuix inventat. El tresor del temps no es veu com el tresor que és. Es parla molt, sovint per no dir res. No se suporta el silenci; aquest silenci que ens regala la remor del vent rere la finestra, una rialla desconeguda, milers de presències, un món que rugeix i que no deixa de girar. El silenci de vegades resulta incòmode als qui l’han de compartir amb algú amb qui tenen poca confiança, perquè el silenci compartit exhibeix impúdicament l’amor que es tenen els qui el comparteixen. L’amor en estat pur, humà, anímic, sense estratègia ni compensació, sense confusió, sense retorn, sense raó de ser més enllà d’ell mateix. Es parla molt, massa, per matar el silenci, i, de vegades, per restar al marge del cor i no mostrar l’amor.

Els mal mentiders.

Quan algú parla amb falsedat, mentint malament, fa com una mica de pena fer-li veure que te n'adones, perquè seria com dir-li: "Et penses que sóc ruc, i que no me n'adono que em menteixes; però el ruc l'ets tu perquè no saps fer comèdia; se' nota d'un tros lluny; no te n'adones que me n'adono". 

Per això, quan això passa, és millor fer veure que sóc enganyat, que no percebo la falsedat de la seva pobra expressió, és millor que es quedi amb la idea que se'n surt bé amb la mentida; li estalvio una mala estona, li permeto conservar la fàtua i falsa satisfacció de superioritat que de fet ni s'adona que té. 

Perquè a més, si acabéssim discutint, ell no reconeixeria el seu error; es posaria a la defensiva, se li farien invisibles els seus defectes intel·lectuals, i en canvi seria hàbil recordant i descobrint errors en mi, que segur que hi són. 

Els humans som tots així; ens sentim sovint a dalt, per damunt de les situacions; tot falsament, per descomptat, perquè el cert és que som iguals.

La falsedat, les indirectes, la correcció forçada, la rialla sense fons, el vestit mental, la cura de la pròpia imatge... tot això i idolatries anàlogues van en contra de la senzillesa i deixen en ridícul qui menteix. 

No hi ha més amor vers algú que la gosadia assenyalar-li amb tendresa les arrugues de la camisa amb el to tendre d'un amic sincer i afectuós, o apartar-li el fideu a la comisura dels llavis, o dir-li que no, o que sí, amb un somriure i amb dues paraules que siguin de debò. No hi ha amor més gran que gaudir d'un passeig en silenci amb el teu amic quan el cor està en pau i quan no hi ha res concret a dir, evitant omplir espais de sons només per omplir-los. No hi ha confiança més dolça que dir " no, si us plau, això no ho facis, que no és el moment i em faràs sentir incòmode". 

Els nens acostumen a viure aquest nivell de veritat; si veuen una boa que s'empassa un elefant, mai no parlen de barrets per ser més correctes; no fan el ridícul mentint malament.

.

.

.

La mirada

Em quedo amb la mirada

de por glaçada, d'impotència absurda,

la incomprensió d'algú petit que es dol

de tant de mal, de tanta indiferència.

Només em quedo amb aquesta lliçó,

que sols un nen pot regalar-li a un vell;

quan tot sembla embogit, febril, segur,

amb el pas de l'interès i l'eficàcia,

ve la mirada; esclata com el far

d'un temps més essencial i clar,

que ho mostra tot, desangelat com és.

I el general se sap misèria i mort,

i el lluitador deixa caure les armes,

i el justicier comprèn que mai no pot

matar la mort matant! Ja és suficient

la disfressa arrogant de la venjança.

J.S.

 

Ja n'hi ha prou

Em dius, amb el seny enarborat, 

que tot, un dia, per fi serà just, 

que el culpable serà contradit 

i pagarà pel mal que m'ha causat. 

Jo et dic, cansat i trist, que ja en tinc prou 

de mals, d'espases, de justícies sacres, 

el meu culpable potser és el meu fill, 

algú confós al laberint grotesc 

de veritats que es fan de marbre i ombres. 

Queda't per a tu la pau enterca i gris

de la balança exacta, tan perfecte; 

equitat dels sofriments eterns .

Sóc pare de la carn i fill del vent, 

enamorat de cames que tremolen, 

de mans que dubten, de mirades tristes. 

M'estimo els ulls que un dia em van mirar 

aterrits pel seu propi neguit 

de no saber què som ni d'on venim. 

 Comencéssim potser per demanar 

 que se'ns permeti entendre tant dolor. 

Ja n'hi ha prou, és suficient, dic jo.

J.S.

.

.

.

Autumn leaves

 

Treballar a trenc d'alba

Córrer, veloç, 

esperonat i amb un petó a la galta,

a convertir sacs de ciment en mur.

Encara és fosc; no veura el Sol quan neix

a dins la seva gàbia.

Té sort, li han dit, 

construeix una pàtria,

i cada dia tornarà vençut

i a cada jorn de nou, torna a apressar-se.

Abans de l'alba, més tard del foscant,

la vida se li escapa.

J.S.

 

Canviem

Acceptar el pas del temps i els canvis que implica en un mateix és una mica com acceptar la mort; acceptem la mort del que vam ser, ja no som els mateixos. Compartim relativament el cos, alguns records modificats, sempre canvien, i poca cosa més. No som com érem; mai no som com érem. Sovint no compartim ni les mateixes idees, ni el mateix caràcter, ni el mateix aspecte, ni les mateixes afinitats. És a la pròpia vida a on esdevé una autèntica reencarnació. Els papers civils, legals, assenyalen una mateixa identitat, però som del tot diferents. I si som humils, contemplarem el jo que vam ser sense gaire vergonya, recordarem un bri dels qui van compartir el temps passat amb nosaltres, conscients que ells també són ràdicalment diferents, i valorarem la importància dels comiats. Quan ens acomiadem d'algú, sabent que és per molt anys, hem de ser conscients que aquest algú que acomiadem, mai no tornarà a existir, i que aquesta fragilitat del temps que marxa i de les persones que desapareixem no fa que tot sigui ni menys bell, ni menys digne, ni menys valuós. 

Som, absolutament, habitants d'un instant que se'n va per no tornar mai més; i nosaltres, no tornem tampoc mai més, fora potser d'una essència que sempre hi és i que ens toca de descobrir, i protegir, al llarg de la vida.

Quan ja no em quedi llum

Quan ja no em quedi llum

i el món em sigui bla, confús i estrany,

se m'alenteixi el pas i no pugui plorar,

enllà dels ultims murs de ciment net,

la pluja sobre el verd m'encendrà l'ànim,

i escolliré ser viu un dia més,

mullat i murri trobaré un estel,

i agrairé el viscut, i cada instant,

fidel sempre al present.

Quan ja no em quedi fum,

i el món em sigui dolç, senzill, i el bany

de Sol, a cada caminada, clar,

enllà dels últims murs seré el genet

que dins la pluja farà el verd magnànim.

I escolliré del dret o a l'inrevés

ser viu i honest amb un mirar de mel,

i encara agrairé anar respirant

cansat, vençut, content.

Tots som novells (poc o molt)

No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi, Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la natura, com a tot jove, li donava.

La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible. 

Tan gran és la imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui, amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.

Però tot això la gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals, creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.

Ens podem deixar convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta. Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany, en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.

Tampoc no han entès res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals; pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el disseny del fabricant.

Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.

Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.