Les relacions humanes haurien de ser clares,
senzilles, transparents, respectuoses...
.
.
.
Hi
ha una gelor que fereix i que costa de pair; la dels amics que s'han
allunyat no pas per l'atzar de la vida sinó per la llunyania de les
idees. Avui hi pensava, repassant amb la ment l'absència de rostres que fa bastants anys formaven part de la meva vida; i semblava que sempre hi serien. No els retrec l'adéu, perquè la llibertat és el primer; però l'absència, quan n'analitzes les causes, entristeix
La brevetat de la vida fa que em costi d'entendre que algú, pel fet d'adonar-se que penso de manera molt diferent, desaparegui
gairebé sense dir ni adéu. Aquest efecte l'experimentem només
aquells que al llarg de la nostra vida hem canviat rotundament de manera de pensar i de viure. La societat acostuma a lloar les
persones que es mantenen fidels a les idees de sempre. Jo m'he mogut
sempre amb la dèria de no ser fidel a cap idea, sinó a la voluntat
de canviar d'idea, fos quina fos aquesta idea, si en algun moment se'm feia
evident que no era encertada o que no era bona. Potser per això la
meva vida ha estat un viatge constant i gradual cap a l'esquerra; deriva que diuen que
acostuma a passar a l'inrevés; normalment, la gent es torna més
conservadora a mida que es va fent gran; jo dec tenir el timó girat.
Però, tornant al tema dels ex-amics, entenc que les circumstàncies de la
vida, l'atzar dels esdeveniments, els cops, el dia a dia, els camins
que se separen, les persones noves que van apareixent... tot això fa
que alguns amics quedin enrere... ho puc pair, i em consola saber que
els continuo estimant, ni que sigui des de la llunyania. El que em descol·loca és descobrir que alguns (de sort que els menys) t'han
deixat perquè han descobert que pensaves així o aixà, que anaves amb
aquests o amb aquells, que escrivies això o allò altre, que ja no
pertanyies a la seva corda, que potser t'havies convertit per a ells en un
freak, en un pecador, en un revolucionari, en una persona perillosa
per a la seva estabilitat ideològica, en un idealista incompatible amb
la “inevitable” marxa endavant de la vida (segons ells), que t'ha
de dur, sí o sí, al poder econòmic i social, i a les bones i serioses
formes ineluctables...
M'hauria agradat
no allunyar-me de ningú. M'hauria agradat poder ser jo mateix, poder opinar lliurement, poder viure segons el meu estil, poder pensar diferent, poder caminar
pels propis camins sense que això hagués hagut de significar
perdre ningú; de fet, no ho hauria d'haver significat. Em sento capaç de ser
amic de qui sigui, ni que les nostres idees, en posar-se de costat, engeguin llampecs per tota la volta del cel; però perquè aquesta
amistat sigui possible, calen dues voluntats; amb una no n'hi ha
prou; i aquesta tolerància vers les idees dels altres, que per a mi
és una actitud lògica i fàcil, per a moltes persones significa una traïció als costums o pensaments que toquen.
Sap greu. Però
l'adéu, de vegades, és el preu que cal pagar per a ser lliure.
