Van ben vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen...
Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular.
No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes.
Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia.
Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que us fan por i fàstic.
Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.
Si no llegim ni escrivim, tenim una altra vida; no diré pas que no sigui una vida, però li falta cos, li falten fonaments, li falta una realitat invisible feta d'una substància sagrada que no té res a veure amb doctrines o asseveracions inqüestionables. Llegir i escriure és viure moltes vegades més; tenir la porta oberta a altres existències que ens fan descansar ni que sigui una estona de la nostra mateixa existència.
Em recordo amb deu anys, penjat d'una hamaca entre dos pins al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt amb un llibre de Tom Sawyer a les mans, i totes les hores per mi; només per mi. Vaig viatjar molt amb aquelles lectures, vaig sentir molt, vaig viure moltes vides, vaig conèixer molta gent que havia mort moltes dècades abans que jo nasqués, i va entrar dins meu una mica de la filosofia de Samuel Langhorne Clemens. El bo de llegir, en contra del que es pensen els censors, és que les filosofies es proposen, no s'imposen, i és la mateixa ment la que discerneix on és l'absurd i on la saviesa. Potser per això els sectaris prohibeixen alguns llibres, perquè saben que el "discerniment" corca les bigues de la seva imposició tramposa. El discerniment és un dels enemics de les cadenes.
Fer que la lectura i l'escriptura formin part de la nostra vida és decidir que el nostre cervell sigui diferent, fins i tot des del punt de vista físic. I allò que tenim a dins configura sorprenentment el nostre aspecte extern i l'efecte que produïm en els qui ens envolten. Llegir un llibre no significa estar-hi d'acord, pot ser precisament l'esperó que estimula la vacuna contra els possibles errors del llibre, sempre que s'hagi desenvolupat en nosaltres la capacitat del discerniment i la sana actitud escèptica del mètode científic i del mateix seny humà.
Llegir és comunicar-se amb persones d'altres èpoques i d'altres llocs, per aprendre o per dissentir, per gaudir, per construir-nos, per posicionar-nos. Els missatges erronis ens ajuden a reflexionar i a reforçar la nostra capacitat de crítica i d'oposició. Llegir és l'antídot de la societat contra les diferents tiranies que segle rere segle intenten subjugar les persones humanes als interessos particulars d'uns quants.
He començat a fer recerca dins de la meva ment, intentant escriure els meus primers records, els més antics que em venen al cap. Potser si faig aquesta pràctica sovint, aniré cada vegada més enrere, i arribaré a recordar successos d'abans de la naixença. El no ja el tinc; provar-ho no costa diners i m'ajuda a anar escrivint vivències que ni recordava que recordava.
1972..........3 anys.............La ràdio de la germana del meu avi sonava molt alegre al pati de la casa del carrer Doctor Ullés, la que tenia rates grosses com conills, que quedaven atrapades a les trampes que la meva àvia i la seva germana els preparaven amb trossos de cansalada:
“Felicitacion, felicitacion felicitaciones
con el corazon, y de corazon, con los corazones
hoy en la mañana te trajimos flores con las mañanitas
y ahora debes darnos algun agasajo con las nochesitas”
1972.......3 anys..........“Lucecita” novel·la de la ràdio fins a 1974:
1970.......1 any i mig............Quan m’ensenyaven el meu germà acabat de néixer, a braços, jo era a baix a terra, jo tindria un any i mig i el meu germà, mesos.
1970.......2 anys....................Quan viatjava en autobús fins a La Roda l'any 1970, jo tenia dos anys, potser dos i mig. Recordo l’angoixa del moment. No suportava anar-hi, m’hi van haver de canviar, i el viatge en autocar eren els instants previs al suplici.
1973.......5 anys..........Quan li vaig dir a la mestra, quan jo tenia cinc anys, que em deixés llegir tots els llibres de contes del parvulari, i que la colònia i la brossa tenien una part de l’olor que era semblant.
1971......3 anys...........Quan als 3 o 4 anys em visitava una germana de la meva àvia que havia mort tretze anys abans de néixer jo.
1972.....4 anys............Un malson que tenia diàriament aproximadament a 4 anys en què el meu pare era el director d’una mena de tub metàl·lic molt llarg i amb moltes giragonses i a mi em provocava una angoixa molt gran, fins a un dia en què en el somni vaig aconseguir deslliurar-me d’aquest tub metàl·lic, i al meu pare també. Han passat cinquanta-tres anys i me’n recordo, del somni i la seva recurrència, i de com va desaparèixer.
1972...............4 anys.................Quan tenia quatre anys, hi havia un home a casa de la meva iaia, un conegut; portava una americana grisa i una corbata, i apuntava amb el dit a una imatge de Jesucrist i deia cridant: “Ell! Ell té la culpa de tot!”
1971..............3 anys..................Amb l'Elisa, al 1971, jugàvem a caçadors. Se'm fa difícil pensar quina edat tenia l'Elisa, potser 16 anys, 18? Jo no sabia decidir l'edat de les persones quan en tenia 3. No fa gaire, vaig veure l'Elisa. És curiós, però tot i no haver-la vist des de llavors la vaig reconèixer, i per la manera de mirar-me, diria que ella també em va conèixer.
1972................4 anys.............................Al parvulari Arquímedes, quan no ens portàvem bé, ens havíem de menjar un polvoron amb una cullera de sopa. Almenys, jo ho recordo així.
1972..............4 anys........................En algun moment, al parvulari, ens vam treure i posar la roba. No recordo si era per les disfresses de carnaval, per vacunacions, o per alguna revisió mèdica... Però me'n recordo, perquè va ser la primera vegada que vaig veure algú nu que no fos jo.
1972...........3 anys................Als mesos de juliol i agost anava cada tarda al Parc de Sant Jordi amb la germana del meu avi i allà caçava capgrossos; o almenys ho intentava.
1972..............3 anys....................Em recordo al balcó del pis carrer Arquímedes, i l’angoixa dins meu, esperant el meu pare de la feina, en veure l’angoixa de la meva mare, perquè no venia el meu pare, revisant els cotxes que passaven, i que no eren el cotxe del meu pare. Sempre he pensat que les angoixes lògiques o il·lògiques dels pares es transmeten als fills. Aprenem a patir per raons sense sentit.
1970...............2 anys..............................El bar de l’Èpic, i la meva mare de mala llet, jo no savia per què, i també em posava de mala llet; el que deia abans, les emocions que es transmeten.
Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.
Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.
I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.
I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...
No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.
L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava
guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien
caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè
la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant
sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid
butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis,
que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més
feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb
malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia
reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el
cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un
vestit de flors vermelles sobre fons blau.
Arribats a la
tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van
descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de
xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com
boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió
d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i
aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un
somriure franc.
-Sou la Gertrudis i
l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de
venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia
fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè
s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel
menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer.
Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de
maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres
ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no!
L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides;
ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa
nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.
Les nenes que es
banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues
tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels
nous inquilins.
-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-.
Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis
i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits!
-exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos.
Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de
broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els
posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel
-. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens
n’anem!
La Jana i les seves
filles contemplaren amb tristor com tots dos baixaven les escales amb
dificultats, i com s’allunyen de la bassa, del llot, dels camps
verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut
deslligar en un espai tan desconnectat de tot.
Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues, digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada, tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles. Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?
Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra. Estels penats, llum de lignit. Per què sou tants? Per què sou guerra? Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra. El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.
No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte. Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte. M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric. Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, dins del silenci.
