Paraules sobre el més enllà a Cadaqués.

Al poble, pel desembre, el mar es torna de color de vi no gaire tard; la boira s'amara a les muntanyes, encesa d'or, i el Casino bull de gent prenent cafès o refrescs. L'instant en què el cel és travessat per filagarses roges és fugaç com tot el que és bell, però sempre torna, potser per això la seva desaparició és dolça com la vesprada de Cadaqués.

No fa llàstima que marxi tot allò que sabem que tornarà.

I cada vegada més, i sense cap base racional, estic més i més convençut que tothom qui se'n va, aparentment per sempre, tornarà; o que tothom qui se'n va, en realitat no se'n va. I ho crec potser per la bellesa; o per la necessitat que tinc, com a escriptor, de tancar bé els arguments de les històries; o pel record dels primers instants de consciència de la meva infantesa, quan tot era tan nou i tan bell, quan l'existència em feia evident la necessitat dels finals feliços, o potser la percepció que darrere cada final arribava un nou principi, que també tindria un final, que donaria pas a un nou principi; o perquè, de fet, si després no hi ha res, mai no ho sabré i mai no ho podré evidenciar; o potser per les carícies que sento damunt dels meus cabells quan sóc ajagut al llit, i darrere les orelles, i al muscle; o potser per la mà invisible que em despertava perquè estudiés a les set del matí en punt quan tenia divuit anys; o pel reguitzell de coses que no dic.

Volia parlar només de Cadaqués i estic derivant cap a la reflexió sobre el més enllà. I penso en l'eruga, blanquinosa i cega. Només percep les erugues. Les toca, les palpa, s'adona que s'amaguen dins d'un capoll de filaments funeraris i que, passat un temps, deixen només una carcassa seca i lletja que anomenen mort. No veuen la papallona. La papallona vola lluny de l'eruga que encara resta cuc i que és cega. El cuc creu en la mort perquè no veu la vida; ni tan sols no sap què vol dir el verb veure. No sap ni comprèn gairebé res i gosa negar-ho tot.

Crec en el més enllà sense cap prova; com una opinió, com una intuició, com un exercici d'humilitat perquè encara no ho sé tot, perquè no ho comprenc tot; per això no em veig en cor de negar res d'una manera absoluta.

El cel i el mar, del roig, passen al blavís, que tenyeix la façana de les cases blanques. Un lleu brum esdevé el rerefons de converses pausades. Les barques, a la platja, boca-terrosa, afegeixen color a la grisor de la nit que s'enceta. Una serp de llums es mira la plàcida majestat de l'església, i una criatura riu davant “L'amistat”. Olor de gofre prop de l'Anco. Botigues-taller de pintures càlides. Cabells de palla de nord enllà que se senten a casa. I no gaire lluny, el Cap de Creus i la llibertat sagrada de la natura.

.

.