Infant d'Hiroshima

Sota el llenç blanc, el cos se m'afebleix; se m'allunyen les veus dels qui estimo, els escolto els plors, m'invoquen, em moro.
Tant com la vida se me'n va, em creix el brogit funest de l'avió; fa seixanta anys que no el sento; el B29 retruny i el llit tremola amb els sotracs del vol, se m'enduu lluny...
Avanço per una vall roja fins a un riu de color de vi. M'hi atanso i observo una aigua espesseïda per la sang. A la riba, s'hi eleven salzes amb les branques en cascada i l'escorça dels troncs solcada de clivelles. Descobreixo, a l'horitzó, un núvol en forma de bolet; la silueta funesta que m'ha perseguit tota la vida.
I torna el maleït soroll; primer com una borinor que creix, després com una fressa sorda, a l'últim com aquell rebombori amb què vaig dormir tantes nits sobre el Japó. I enmig del brum, un únic esclat, que al meu dessota fa tremolar la Terra i plorar el cel.
Desapareix l'estridència insuportable, i percebo un cant. Una bonior de fileres blanques se m'acosten com un laberint d'erugues; són milers de nens i nenes que desfilen. Arriben. M'envolten. Claven els seus ulls ametllats al meu damunt, com àngels de cabells d'atzabeja i pell de lluna.
-Ens coneixes? -em pregunta una nena.
-Qui sou?
-Vàrem coincidir al quaranta-cinc.
-Però si sou petits... i d'això ja fa més de seixanta anys.
-Els nens morts no creixem.
-No us he vist mai.
-Des de l'avió, no ens veies.
-Des de l'avió? -els pregunto.
-Jo caminava cap a l'escola.
-Jo dormia.
-Jo esmorzava amb els meus pares.
-Qui sou? -els esgaripo.
-Ja ho saps.
Caic de genolls. Se m'acosten. Arriben fins on soc i m'obren les seves mans petites.
-Germà -em diuen - ja ets a casa, ja ha passat tot.
M'abracen. Em besen.
Llavors em miro els dits, el cos, els peus... i m'adono que soc un nen... que m'he convertit en infant d'Hiroshima per tota l'eternitat.