La terra dels roures pènols

L'Irike camina imprudent nord enllà, cap a les boques de l'infern; una immensa fumarada li fa de guia. Desobeeix els senyors; ja té quinze anys, una cabellera d'adult, negra com l'atzabeja, i la típica musculatura de guerrer aussetà. Se sent prou autosuficient per a establir-se al país dels roures pènols, a les terres on van fugir els peluts blancs de l'època dels seus avis, quan els foragitaren de la vall.

-Maleïts peluts! -exclama, repetint el que ha sentit des de petit.

Els anys del fred s'han acabat, i els peluts emmalalteixen, minven, marxen... o bé són expulsats a cops de fuet, o exterminats per les tribus que arriben del sud. És el que toca, el poder ha de ser pels homes, no pas pels peluts; per això els faran fora d'allà on calgui, tantes vegades com sigui necessari.

A la nit, un esclat ho fa tremolar tot; la foscor s'encén. Damunt l'ombra del volcà, hi observa una pluja de guspires roents escampant-se arreu. Percep un bram i descobreix una femella de pelut que xiscla i que corre; porta una criatura als braços.

-Muntanya enfadada... -esgaripa la bèstia.

S'admira que un animal com aquell pugui parlar en la seva llengua. Li impressiona la forma del cap, ovalada com un meló, amb la pell tan pàl·lida a la llum de la lluna i de les flamarades.
S'adona que el nen que porta és mort.
La mare abraça el petit, desconsolada, i mira l'Irike amb expressió d'horror. El noi fa que no amb el cap. L'esblanqueïda figura cau de genolls, i ofega un bram contra el sòl.
El Croscat torna a escopir foc, comburent, vermell, candent...
Els crits de la femella s'esmorteeixen amb els brums de la muntanya.
De sobte, una bola de lava impacte contra ella, i la converteix en una flama viva.
L'Irike, amb gust de sofre al paladar, contempla aquest poder, que no el tenen els homes, ni els peluts... que només té el Croscat... només la Terra.

.

Publicat a relatsencatala el 18 de desembre de 2006