En Quirze reconeix que la nau dels homes del segle XXI, malgrat les seves limitacions tecnològiques, té un aspecte encisador; i que sens dubte es tracta de l'estel de Nadal que la Bíblia narra en una infinitud de línies temporals. Potser per això accepta de pujar-hi i fer-hi un tomb, dirigint-se, amb el GPS, fins al punt que els ha convocat a tots en aquest temps i en aquest espai. En Quirze els revela l'instant exacte del naixement, mercès a les investigacions del tercer mil·leni. Al llarg del trajecte, contemplen estranys llampecs que espeteguen al voltant de la volta del cel.
-Hem tingut sort. Molts intenten d'entrar i no poden. -explica Quirze.
-Què vols dir? -demana Joan.
-Els del meu temps han blindat l'espai-temps d'aquestes coordenades; ecologia dimensional.
-Collonades! -exclama Manel.
-No són collonades. A l'espai-temps també hi ha d'haver parcs naturals. Si no n'hi haguessin els turistes degradarien excessivament el futur; ja prou malmès està.
-Així doncs, allà a on anem, només hi serem nosaltres? -pregunta el cardenal Urueña.
-Probablement. Però no se sap mai. El futur és immens. No es pot descartar que alguna civilització de desenes de milers d'anys endavant hagi aconseguit de saltar-se les proteccions.
-Has viatjat mai cap al teu propi futur? -li pregunta en Joan.
-Sí, però n'hi ha tants, de futurs! -exclama en Quirze -. I cal anar amb compte.
-Amb compte?
-És clar! -exclama com si fos evident. Tot seguit somriu compassivament -. Vosaltres sou els pioners dels viatges; cal comprendre la vostra ingenuïtat. Heu de saber que quan vas al passat ja no pots tornar al món que vas deixar. T'encamines sens remei vers un futur desconegut. De cada instant brollen infinits futurs diferents, i cada consciència només pot caminar per un d'ells. Si torneu enrere, a qualsevol punt del passat, en aturar-vos, qualsevol línia temporal que agafeu us conduirà vers un futur diferent. Heu perdut per a sempre el vostre món. Si torneu al vostre temps hi haurà persones diferents a les que hi havia quan vau partir. Els resultats dels partits de futbol, de les loteries, la climatologia... tot serà diferent, perquè depèn de magnituds físiques indeterminades que obeeixen les lleis de la quàntica. I la quàntica funciona amb l'atzar. Els òvuls que us han fer qui sou seran fecundats per espermes diferents i ja no sereu vosaltres, ni els vostres pares seran ells, ni els vostres avis. Viatjar al passat és perdre per a sempre el vostre món; potser per això a vosaltres, als primers viatgers, la història de la ciència us considera uns herois. Quan jo anava a escola, sortíeu al meu llibre de tecnologia.
-Impressionant -fa joan.
-No he entès res -conclou el cardenal Urueña.
-El gran problema dels clergues, i de l'església en general, és l'analfabetisme científic dels seus pensadors -assevera Quirze -. Una mica de ciència ens hauria estalviat un bon feix d'injustícies.
-Veig que el futur també és ple d'ateus i de laïcistes. -pronuncia, amb fredor, el cardenal.
-Vostè no sap si sóc ateu o creient. Hi ha moltes formes de creure.
-Oi tant! Sobretot quan un es fabrica un déu a la seva mesura.
-De déu, jo no en sé gaire -en Quirze es comença a posar nerviós -. Potser perquè ell no se m'ha mostrat excessivament. En tot cas prefereixo no inventar-me'l com fan les seves sectes.
-Tranquils, companys, tranquils... -diu Joan intentant de posar pau-. No discutiu, que no us posareu d'acord; que sou d'èpoques massa diferents i això pesa força.
-A la meva època, també n'hi ha uns quants com aquest -fa Quirze amb expressió de desesper.
-Estem arribant! -crida Pere, emocionat, fent-los perdre el fil de la discussió.
A l'exterior de la nau la foscor és tan intensa que es fa difícil distingir res fora del lleu guspireig d'una foguera envoltada d'ombres.
-Atura't al damunt de la construcció! És com un estable, oi? -demana Manel.
-Per què damunt de la construcció? I si s'ensorra? -demana Marcus, que fins al moment havia romàs callat de tan fora de lloc com se sentia.
-Perquè al meu pessebre jo sempre posava l'estrella damunt del portal.
-Ja hi tornem! -exclama en Joan burleta -. I després algú s'ha de posar a cagar, oi? En tot pessebre hi ha d'haver un caganer!
-Deixem els sentimentalismes, senyors -decideix Pere -, i aturem la nau a una certa distància de l'estable, no fos cas que provoquéssim una desgràcia.
Caminen pel sòl estopós del camp de Betlem en direcció a una foguera immensa que un home d'una cinquantena llarga d'anys va atiant. L'home du una túnica fosca, una mica esparracada, i té una barba que li arriba al pit.
-És Sant Josep! -exclama en un mormoleig el cardenal. El fan callar.
Arriben fins al personatge i el saluden.
-Shalom!
-Shalom! -respon l'home, amb un punt d'inquietud a la mirada.
-Som àngels de Yaveh i venim a adorar el mesies! -exclama Quirze, amb la túnica blanca refulgent i la mà dreta alçada amb el palmell obert.
-Calla boig! -protesta en Joan -. Ni ell ni cap de nosaltres no som àngels. Som homes com tu, i ens agradaria molt veure el nen i la seva mare.
L'home de la túnica fosca sembla atordit.
-D'on veniu, i qui sou? -demana amb desconfiança.
-Venim d'un país molt llunyà. Hem vingut seguint l'estrella -explica en Manel -. Sabem que la teva esposa ha tingut un fill, i que aquest nen és especial.
-Sí... bé... Jo sóc només un home humil, i tan sols intento sobreviure. I últimament només em passen coses estranyes. No sé gaire de què em parleu... però si voleu veure Miriam i el petit Yeshua... us els presento.
-Valga'm Déu! -exclama el cardenal -. Hem encertat de ple! Verge Santíssima!
-Tranquil, eminència... -fa Joan -. Mantingui la serenor, que són persones com nosaltres.
-No són persones com nosaltres! -el clergue s'enutja -. El que passa és que tu ets un descregut!
-Feu el favor de deixar de discutir que encara l'espantarem i no ens deixarà veure el nen! -exclama Quirze.
Arriben a l'estable. Al fons de la construcció de fusta, apareix la paret de la muntanya i una cova esculpida dins la roca. Primer hi entra Josep, i després els visitants. El primer que els sobta és la fortor de l'ambient, la pudor d'excrements, i la claror ataronjada i dansant d'una petita foguera que il·lumina la cova.
-Miriam! Ens vénen a veure!
Ajaguda a terra, damunt d'una manta, molt a prop de la foguera, una nena d'uns dotze o tretze anys els mira amb ulls d'espantada. Als braços hi du una criatura adormida.
-Bona nit! -van dient els homes, un rere l'altre. La nena els somriu amb timidesa.
-Aquesta criatura no pot ser la Santíssima Verge -assegura el cardenal.
-Per què dieu això, eminència? -demana Joan.
-Que no ho veus? Si va bruta com una guilla. Déu meu, quina pudor. I no té ni dotze anys. I aquest nen que du als braços, si gairebé és negre!
-Parli amb respecte -li diu Quirze, parlant amb una seriositat que fins ara no havia mostrat -. Estem a casa seva, com a mínim hem de respectar la seva hospitalitat.
-Casa seva? -continua, el cardenal, mirant a tort i a dret -. Això no és casa seva, en tot cas és un pessebre. I per aquests paratges n'hi deu haver molts de pessebres. Sens dubte, és un error. Probablement Jesús està naixent en algun altre indret d'aquest poble.
-A qui busquen? -els pregunta Míriam, visiblement incòmoda.
-Busquem una mare verge! -crida el cardenal.
-Una mare verge? -demana la noia -. Però com pot ser això? -i trenca a riure.
-Ja he sentit prou! -fa el cardenal. I s'aixeca bruscament -. Us espero a la nau. No puc suportar aquesta pudor ni un segon més.
Rere la noieta, i enmig de la penombra, esbufega un bou.
La noia entristeix la mirada.
-Ho sento -diu -. Si he dit alguna incorrecció, perdonin-me.
-De cap manera -fa Joan -. Puc fer un petó al nen?
La noia li posa la criatura als braços, i Joan, que no creu en res, sent un truc al cor, com un desig intens de creure que aquell ésser petit i indefens és el creador de l'univers. De moment, però, es limita a fer-li un petó, i, sense saber per què, es posa a plorar. El nen obre els ulls i li somriu.
Un a un, la resta d'homes van agafant la criatura, la besen, somriuen, la bressolen. A l'últim la tornen a la seva mare, que apareix satisfeta i tranquil·la.
S'acomiaden de la família i surten de la cova.
-Ja està! -fa Manel, amb llàgrimes als ulls.
-Sí, increïble! -exclama Joan.
-I sa eminència, on és? -demana Pere.
-Deu ser a la vostra cafetera, esperant de marxar al segle XXI -diu Quirze.
-No deies que en una de les línies temporals es quedava amb Jesús? -li demana Joan.
-Sí, però no pas en aquesta.
-Jo em quedo -decideix Joan.
-N'estàs segur? -en Quirze ho pregunta tenint molt clara la resposta.
-Del tot.
*
Deu anys més tard.
El veu al cep. Les mans travades a la fusta. Els turmells al costat de les mans. La columna torçada fins que el nas gairebé li toca la pols vermella del camí. S'hi acosta. Li acaricia els cabells atapeïts de polls que salten. El castigat alça com pot els ulls i el veu plorant.
-Fuig canalla! -li etziba, escopint-lo.
-Per què t'han posat aquí? -li demana el nen sense immutar-se
-No n'has de fer res. Fuig! -crida; i estossega; i mou el cap per espantar-se les mosques que se li enganxen a l'esquena nua. Una nena de la mateixa edat que el nen s'apropa a l'home i li acosta un bol d'aigua als llavis.
-Per què està aquí? -demana el nen a la nena.
-Perquè no ha fet tota la feina com calia. -respon ella sense mirar-lo als ulls.
-Quina feina? -insisteix ell.
-La seva feina. La que havia de fer. -la nena s'eixuga una llàgrima.
-Marxa! -crida l'home, des del terra, esverat, dirigint-se al nen -. Filla! Llança-li una pedra! Fes-lo fora! Si ve l'amo encara et castigarà a tu per estar de xerrera. Fes-lo fora!
La nena agafa un roc i el tira als peus del nen sense gaire convicció. Ell fa un salt però no se'n va.
-Qui és l'amo? -demana, el nen, tossut.
-L'amo és l'amo -li diu la nena. Nosaltres som de l'amo.
-I tu? Algun dia et voldries casar amb mi? -pregunta el nen.
-Jo sóc una esclava... com el meu pare. -respon ella. Tot seguit, corre cap a dins de la casa. L'home des del terra continua insultant el nen, que malgrat tot, agafa el bol d'aigua i l'hi torna a acostar als llavis.
*
