IX
A partir d’aquí
la meva història ja no neix de les pàgines d’un diari adolescent; està corregit. La meva veu infantil va enregistrar tot allò d'una manera massa imperfecte i he cregut convenient millorar-ne la forma. Hi queden, potser, algunes frases originals. Tot el que
us explicaré seran records del que vaig viure i que m’he disposat
a escriure molts anys després.
Un cop es van haver
oblidat de mi al llarg d’una setmana sencera, la mare va dir que
volia compensar-me. Ho va dir així, exactament; com si hi hagués
alguna compensació que tingués sentit fora de l’actitud evident de no tornar a oblidar-se mai més de mi. Però aquest llenguatge era
tot el que jo tenia llavors, i era més que res; si més no, era
algun gest, o ho semblava.
Va entrar a la meva
habitació un matí de dissabte amb un somriure molt gran i em va dir
que aniríem al Tibidabo, només ella i jo; que passaríem tot el dia
pujant a les atraccions, que menjaríem gelats, que ens faríem
fotografies, i que seria “el nostre dia”. Em vaig posar tan
contenta que em van venir ganes de saltar damunt del llit.
Feia molt de temps que no anàvem enlloc juntes sense ningú més. Vaig
pensar que potser això volia dir que tot tornava a ser com abans,
com en els temps en què el Xavi no existia, quan jo era algú important per a ella.
Vaig passar tot el matí
preparant-me. Vaig triar els texans que més m’agradaven, els que
tenien un forat petit al genoll, i una samarreta blava amb un dibuix
d’un ocell que em va regalar la Magda quan vam marxar del refugi.
La mare va entrar quan ja m’estava posant les bambes; em va mirar
de dalt a baix. Va fer una cara estranya, com si no li agradés res
del que portava.
—No, amor, avui no. Avui et posaràs roba més
bonica, com quan eres petita. Mira què vaig trobar l’altre dia!
Va
treure del fons de l’armari un vestit rosa de quan jo tenia deu o
onze anys. Era un d’aquells vestits que es posen les nenes petites
per anar als casaments: de maniga llarga, amb tot de tul i de
volants, amb un llaç enorme a l’esquena que semblava una papallona
gegant. El color rosa era tan intens que feia mal als ulls. Quan me’l vaig
posar, vaig veure que m'anava curt, la faldilla
m’arribava just per sobre del genoll; em feia sentir com una nina
que algú hagués tret d’una caixa vella.
—Mare, això… és
massa infantil. Tinc dotze anys. Em va massa petit.
Ella va riure i
em va fer girar davant del mirall.
—Estàs preciosa! Sembla
que tornis a ser la meva nena petita. Avui vull que siguis la meva
nena petita, eh? Sense discussions.
—Si us plau, no
vull dur això; no puc anar així!
—Ja veig que el
que vols és que m’enfadi. I mira que estava contenta! A mi, em fa
il·lusió que et mudis, que et vesteixis una mica més maca que de costum. Tan
difícil és fer-me contenta?
No vaig dir
res més. Em vaig mirar al mirall i em vaig sentir ridícula. No em
podia moure amb comoditat; m'anava tan curt que tenia por que
se’m veiés més del compte. A més, cada pas que feia sonava com si
portés paper de seda arrugat; la tela estava com resseca. Però la mare
estava tan il·lusionada, i per a mi era tan difícil tenir-la contenta, que
no li volia esgarrar el dia posant-me tossuda. Vaig
pensar que, al capdavall, ningú no es fixaria en mi.
Quan vam arribar al portal, el Jeep vell estava
aparcat allà mateix, i el Xavi era al volant, amb les ulleres de sol
posades i un somriure que em va provocar un calfred.
—Ei,
barrufeta! Mira quina nina més maca que tenim aquí! Si sembles una
princesa de sucre!
Va riure molt fort, com si fos la broma més
graciosa del món. La mare va riure també i va dir:
—Va,
puja, que avui ho passarem genial tots tres.
Jo em vaig quedar
parada al mig del carrer. No m’ho podia creure. La mare m’havia
assegurat que estaríem soles totes dues. La vaig mirar i ella
va fer com si no passés res, només em va obrir la porta del
darrere.
—Va, amor, que arribarem tard!
Vaig pujar sense
dir res. No em vaig atrevir davant del Xavi, però per dintre, em
sentia enfonsada. I a sobre, el vestit va fer soroll quan em vaig
asseure. Em vaig posar la motxilla davant per tapar-me una mica les
cames.
Al Tibidabo, tot era com a les fotos antigues de l’àlbum que de vegades em mostrava la mare quan era petita; a on hi sortia ella amb un cotofluix de sucre: la
muntanya alta, el cel molt blau, l’aire que feia olor de dolces i
de fusta vella. Vam agafar el funicular, i des de dalt, s'hi veia tota
Barcelona com un tapís gegant. Jo volia estar contenta, oblidar-me
del disgust de tenir el Xavi a prop, però el vestit no m’ajudava.
Cada vegada que bufava una mica el vent, i en feia bastant, la
faldilla se m’aixecava i havia d’aguantar-me-la amb les mans. Em
va semblar que la gent em mirava. Uns nens petits van riure i van
assenyalar el llaç. Una senyora gran em va dir “quina nena més
maca”, però ho va dir com si parlés amb una criatura de cinc
anys. Em sentia exposada, com si portés un cartell que deia
“mireu-me, sóc ridícula”.
Vam pujar primer a l’avió,
aquella atracció antiga que sembla un avió antic de veritat i que
gira fent cercles amb vistes de la ciutat. M’encantava la idea,
però quan em vaig asseure al seient, el Xavi es va posar al meu
costat i no parava de fer-me bromes:
—Ei, barrufeta, no et
moguis gaire que el llaç et volarà com una bandera! Sembla que
portis un coixí a l’esquena!
La mare reia.
Després vam
anar a la Muntanya Russa. Allà el problema va ser pitjor: em vaig
despistar i el vent em va aixecar la faldilla mentre baixàvem la
primera rampa a tota velocitat; vaig haver de subjectar-la amb les mans tot el trajecte. Quan vam baixar, tenia la
cara vermella i les mans suades. Em feia mal l’estómac pels nervis.
Vam pujar al Carrusel, al Globus, al Giradabo… En tots
em passava el mateix: el vestit no em deixava gaudir, se m’enganxava,
feia soroll, em voleiava, i el Xavi no parava de fer comentaris.
“Mira quina nina! Sembla que vagis a una festa de nenes de quatre
anys!”. La mare de vegades li deia “deixa-la”, però reia
mentre ho deia.
A mig matí, vam parar a menjar un entrepà i un
gelat. El Xavi va anar a buscar begudes; va tornar amb cerveses per a
ell i la mare, i amb una cola per a mi.
Després de dinar vam anar a
la Talaia, aquella torre alta que puja i gira. Quan érem a dalt,
mirant Barcelona, la mare em va abraçar per darrere i em va dir a
cau d’orella:
—Gràcies per avui, amor. Sé que he fet coses
malament últimament… però avui som felices, oi?
Jo vaig fer
que sí, però no ho era del tot. Tenia ganes de treure’m el vestit
i llençar-lo muntanya avall.
I llavors, no sabria dir com, van
desaparèixer.
Va ser de cop.
Havíem baixat de la Talaia i tots
dos van dir que anaven a buscar una beguda.
—Ara tornem —, va dir
la mare. —No et moguis d’aquí .
Em vaig quedar asseguda en un
banc davant del Museu d’Autòmats, mirant la porta per on havien
entrat. Van passar deu minuts, i no els vaig veure sortir. Vaig a entrar a veure què passava, i no eren a
dins. Vaig caminar una mica, buscant-los entre la gent.
El parc era ple de famílies, de nens que corrien, de parelles que
es feien fotos. Vaig sentir un rosec a la panxa que no m’abandonava.
Ningú no em mirava, i ja ja gairebé no feia cas del vestit rosa i el llaç gegant; només m’angoixava haver-me quedat
sola.
Vaig preguntar a una noia
que treballava allà si havia vist una dona amb un home amb barba i una samarreta negra. Em va dir que no ho sabia.
Les hores passaven. El sol va començar a baixar. Van anunciar per megafonia que
el parc tancaria en mitja hora. Vaig esperar prop de la sortida,
asseguda en un mur baix. Feia vent, i tot i que estàvem a finals
d’agost, a dalt de la muntanya ja refrescava. Em vaig abraçar les
cames i vaig esperar; no apareixien. Em vaig cansar d’escrutar
tots els rostres i de no descobrir el d’ells dos mentre em consumia
d’angoixa.
Quan van tancar les portes, vaig sortir al carrer
de fora. Hi havia un petit aparcament i la carretera que baixa cap a
Barcelona. Va passar gent que em miraven amb curiositat. Què havien de pensar? Una nena
sola amb un vestit rosa ridícul a les deu de la nit! Un home gran em
va preguntar si necessitava ajuda. Vaig dir que no, que esperava la
meva mare; després em vaig penedir de no haver-li demanat ajuda. Se’n va anar.
Va aparèixer un cotxe amb quatre
nois joves. Van frenar al meu costat i van baixar la finestra. Van
riure molt fort.
—Ei, nena! Vas a una festa de princeses o
què? On has deixat el castell?
Em vaig tapar la cara. Van accelerar i se’n van anar,
rient.
Llavors em vaig posar a plorar. Vaig plorar tant que em
feia mal el pit. Vaig decidir baixar caminant a Barcelona. No sabia
què més fer.
La carretera era fosca, amb revolts i arbres al
costat. Vaig caminar una estona i de cop vaig sentir un soroll al
bosc. Va aparèixer un senglar, gros i negre, amb els ulls brillants
sota dels fars d’un cotxe llunyà. Vaig córrer cap al voral i em
vaig quedar quieta. El senglar em va mirar i se’n va tornar al
bosc. Jo tremolava.
Em venien ganes de fer pipí i caca alhora. Vaig entrar una mica al bosc, entre els
arbres, molt espantada. Em vaig ajupir darrere d’un matoll i ho
vaig fer ràpid, amb por que sortís un altre animal o que algú em
veiés. El vestit es va embrutar de fulles i de terra. Em sentia
bruta i perduda.
Vaig continuar baixant per la carretera. Les
cames em tremolaven. El llaç se m’havia descosit una mica i penjava
tort. Vaig veure unes llums que s’acostaven; era el Jeep
del Xavi.
Es van aturar al meu costat. El Xavi va baixar la
finestra. Feia olor de cervesa.
—Ei, barrufeta! T’ha agradat
la broma? T’hem buscat una estona, eh!
La mare va riure des de
dins, una rialla estranya, massa alta.
—Ai, Xavi, no siguis
dolent! Vine, reina, puja. T’hem deixat de veure un moment al parc
i hem pensat: “deu estar gaudint molt”. Hem anat a fer un volt i
se’ns ha fet tard. Perdona, amor…
Vaig pujar al darrere
sense dir res. El cotxe feia pudor d’alcohol i de tabac. El Xavi
conduïa molt de pressa, la inèrica em feia tombar als revolts. La mare cantava una
cançó i reia sola. Jo mirava per la finestra i plorava baixet.
De
cop, van aparèixer unes llums blaves i vermelles darrere nostre; la policia. Ens van fer
parar.
Van parlar amb el Xavi. Li van fer la prova de l’alcohol.
Va donar positiu. Van dir que de moment li retenien el cotxe i que havíem de
baixar. La mare va discutir una mica, però no va servir de res. Vam
haver de continuar a peu carretera avall.
Jo plorava fort. La
mare es va girar i em va renyar:
—No facis un espectacle, eh?
Ja està! Ja ha passat! Camina i calla!
El Xavi reia i deia que
tot plegat era una aventura.
Vam trigar més d’una hora a arribar al
peu de la muntanya. Allà vam agafar un taxi. A casa, quan vam
entrar, la mare va tancar la porta i es va girar cap a mi. Tenia els
ulls molt vermells.
—Per què has baixat sola?
Podria haver-te passat alguna cosa!
Jo la vaig mirar i, per
primera vegada, li vaig dir el que pensava:
—Perquè us heu
oblidat de mi un altre cop.
Ella es va quedar quieta. Després
va començar a plorar, però no com plora una mare que ho sent.
Plorava com si fos ella la víctima. Va dir:
—No em diguis
això! No em facis sentir pitjor! Jo t’estimo, sents? Tot ho faig
per tu.
Va agafar l’ampolla de vi que tenia a la nevera i se’n
va servir un got sencer. Se’l va empassar d’un glop. Després va
agafar el telèfon i va trucar a algú, parlant molt alt i
plorant.
Em vaig tancar a l’habitació. Em vaig treure el
vestit rosa i el vaig deixar a terra com si fos una maledicció. Em
vaig ficar al llit amb la roba interior i vaig plorar fins que em
vaig adormir.
L’endemà al matí, quan em vaig llevar, el
vestit ja no era allà. Més tard vaig saber que la mare l’havia llençat a les
escombraries. No em va dir res. Només em va fer un cafè amb llet i
me’l va posar al davant.
Alguna cosa dins meu s’havia
trencat definitivament.
