Han passat molts anys, i estic igual com estava ahir: envoltat d’una bellesa que em posseeix encara que em pensi que soc jo qui la domino. Escarit, ja que en qualsevol moment em poden reclamar i no podré dur equipatge, ni tan sols un quadern, ni un bolígraf per aprofitar el viatge i fer-ne una crònica. Soc sempre a les mans d’unes forces que em toleren, però que en qualsevol moment em poden esquinçar contra una roca. Jutjat, incomprès, envejat, usat, ignorat… per alguns. Estimat, admirat, enyorat, desitjat, ajudat, sostingut, valorat, enriquit... per molts. Soc el mateix ésser vulnerable i malaltís al qui van trencar el braç en néixer; tan defectuós com agraït.
El cas és que han passat molts anys, i sé de tot tan poc com quan vaig arribar; i posseeixo el mateix que quan vaig néixer.
Tant se val, aniré fent amb l’esperança que sempre tindré un raconet de Jaizkibel per mi en cas que les coses vagin pitjor.
Potser em quedaré sense alè, però ningú em podrà prendre mai ni aquest mar, ni aquest Sol, ni aquest vent, ni aquest cel.
I això ho vaig escriure ahir, dia 29 d'agost.
Salut!
4 comentaris:
Las experiències viscudes ningú ens les pot prendre, és el millor tresor que podem tenir.
Aferradetes!
La nostàlgia és bona, recordar els bons moments de la nostra vida, també, al cap i a la fi, aquests records moriran amb nosaltres, i almenys, si es plasmen en un text, ens sobreviuen.
Així és.
És veritat; i espero viure encara molts millors moments.
Publica un comentari a l'entrada